Infància, adolescència, joventut

M’estic una bona estona fullejant Infància, adolescència, joventut en la traducció d’Andreu Nin. Crec que és el llibre que m’estime més de Tolstoi. Torne a llegir Aflicció, l’impressionant i torbador capítol sobre la mort de la mare. També, un altre en què descriu una cacera, una escena idíl·lica, plena de felicitat, un dels millors exemples del seu enorme poder de captació de la realitat sensorial. Llegiu-ne, si no, aquest fragment:

«La sega es trobava en el seu apogeu. La grogor brillant del camp immens era limitada només per una banda per la taca blavenca d'un bosc espès i alt que em semblava, llavors, un indret llunyà i misteriós més enllà del qual s'acabava el món o començaven uns països inhabitats. Tot el camp era ple de garbes i de gent. En les clarianes deixades per la sega es veia l'esquena encorbada d'una pagesa, el refulgir de les espigues quan les col·locava entre els dits, una dona inclinada damunt un bressol posat a l'ombra i les garbes escampades pels rostolls claferts de blauets. A l'altra banda, els camperols drets, en cos de camisa, damunt els carros, hi apilaven les garbes i alçaven la pols damunt la terra resseca i ardent.

El capatàs, amb botes altes, la jaqueta tirada a l'esquena i unes vergues a la mà, en veure el pare des de lluny, es tragué el capell de feltre, s'eixugà el cap de pèl de panotxa i la barba amb un tovallola i escridassà les dones.

El cavall rogenc que muntava el papà caminava amb un pas lleuger i juganer, acalant de tant en tant la testa fins al pit, estirant les regnes i esquivant amb la seva cua espessa els tàvecs i les mosques que se li encastaven àvidament. Dos llebrers, arronsant la cua tensa en forma de falç i alçant molt les potes, saltaven graciosament pels rostolls, entremig de les potes dels cavalls; la Faluga corria al capdavall i, acotant el cap, esperava el senyal. Jo sentia i veia, commogut, els enraonaments de la gent, el clapoteig dels cavalls i la remor dels carros, el joiós xiulet de les guatlles, la bonior dels insectes, que planaven per l'aire en estels immòbils, la fortor de botja, palla i suor de cavall, els milers de colors i ombres diverses que el sol ardent expandia per la grogor clara dels rostolls, la blavor del bosc llunyà i el lilà blanquinós dels núvols, les blanques teranyines que flotaven per l'espai i es posaven damunt els rostolls».

George Steiner, comentant aquest passatge en el seu assaig Tolstói o Dostoievski (Ediciones Siruela; la traducció al castellà és d’Agustí Bartra), deia que s’hi retrata «un món patriarcal de caçadors i camperols; el vincle entre l’amo, els gossos i la terra és natural i veritable. La mateixa descripció combina un sentit de moviment cap endavant amb una impressió de repòs; l’efecte total, com en els frisos del Partenó, és d’un equilibri dinàmic». 

És un lloc comú de la crítica relacionar el realisme immanent de Tolstoi, arrelat en la veracitat dels sentits, amb el d’Homer. Steiner, en el mateix assaig, afirma que dins de la tradició de la literatura occidental ningú no és més a prop d’Homer que Tolstoi. Entre les afinitats que es poden esmentar entre tots dos, hi ha l’ambient arcàdic i pastoral; la primacia dels sentits i de l’acció; el fons lluminós i conciliador del cicle de l’any; i, sobretot, una salut essencial, una determinació a seguir el que Coleridge va anomenar «el camí real de la vida». Com en Homer, en les novel·les de Tolstoi el narrador és omniscient i omnipresent, però al mateix temps es troba deslligat dels personatges, impassible i implacablement objectiu en la seua visió. 

Infància, adolescència, joventut és una de les grans traduccions dels clàssics russos d’Andreu Nin. Es va publicar per primera vegada el 1974, al cap de poc d’haver estat trobada en un arxiu, on havia quedat oblidada. Evidentment, i per a variar, no s’ha reeditat des d’aleshores i a hores d’ara es troba exhaurida i descatalogada. Tampoc no s’ha reeditat Stepàntxicovo i els seus habitants, una extraordinària novel·la de Dostoievski, també traduïda per Nin. Les traduccions que va fer Andreu Nin dels clàssics russos són un dels monuments de la literatura catalana moderna, al costat de les de Riba, del Dickens de Carner, del Shakespeare de Sagarra o del Joyce de Mallafrè.

Abans de comentar Khadjí-Murat en el curs de literatura universal, vull llegir Els cosacs, una les primeres novel·les de Tolstoi, reflex de la profunda impressió que li va produir el Caucas, recentment publicada en català. M’agradaria llegir també els dos volums amb una selecció dels seus diaris editats per Acantilado, però ja no hi arribe. Per completar el comentari de Khadjí-Murat vull passar als assistents al curs una tria de textos de Tolstoi. De moment, he seleccionat tres capítols de Resurrecció, el relat Tres morts, algun fragment d’Infància, adolescència, joventut i alguns capítols d’Anna Karènina.