Primera sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts passat va començar el II Curs de literatura universal. Mitja hora abans de començar la sessió, vaig arribar a l’Octubre per comprovar que hi havia prou cadires a la sala i que el portàtil i el projector funcionaven bé. Vaig estendre els papers i els llibres en la meua taula, i vaig fer una última repassada, d’esma, al guió que m’havia preparat. 

A l’hora convinguda, amb la sala plena de gom a gom, de gent de totes les edats, va començar la primera sessió. En primer lloc, vaig presentar el curs, remarcant que no és una repetició del primer, encara que l’aprofitaré per aprofundir algunes qüestions que només vaig tocar per sobre en el curs passat. També vaig assenyalar que està organitzat entorn de tres línies o itineraris, cada un dels quals centrat en el comentari d’unes obres literàries concretes. Evidentment, l’ideal seria que els assistents llegissen cada una de les obres abans de comentar-les en classe, però com que això potser no serà possible en tots els casos, els vaig demanar que, com a mínim, portassen un exemplar del llibre que s’ha de comentar, de manera que puguen seguir la sessió sense problemes. Alguns dels llibres triats, com ara l’Odissea, el llibre tercer dels Assaigs de Montaigne o El quadern gris de Pla permeten una lectura flexible i fragmentària, mentre que d’altres són molt breus i es poden llegir ràpidament en qualsevol moment. Una altra cosa és Anna Karènina, que demana una inversió de temps i d’atenció considerables. 

Vaig advertir, de tota manera, que les sessions del curs les vaig preparant una mica sobre la marxa, a partir d’aquest esquema inicial, orientatiu, de tres línies. És l’avantatge d’impartir un curs que, en principi, no té reconeixement acadèmic, cosa que ens permet fer el que volem (en el bon sentit de la paraula, és clar) i no angoixar-nos per donar la programació íntegrament. Finalment, vaig informar d’un fet important per a tots els qui s’hi han matriculat. Abans de l’estiu, Acció Cultural del País Valencià va ser reconeguda per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana com a entitat col·laboradora en els cursos de formació del professorat, de manera que a partir d’ara els cursos del Centre Carles Salvador o el II Curs de literatura universal donen punts per a concursos, oposicions i trasllats. Es poden beneficiar d’aquest reconeixement els professors amb destí en centres educatius no universitaris del País Valencià i els universitaris que hagen finalitzat els graus i màster que condueixen a l’obtenció de la titulació docent, sempre que es troben inscrits en alguna de les borses de personal docent de la Conselleria.

Després d’aquestes qüestions prèvies, vam passar directament a l’Odissea. D’entrada, vaig plantejar una pregunta de caràcter general. ¿Com és possible que una obra que, tal com la coneixem, va ser escrita fa gairebé tres mil anys, una obra que presenta una civilització i una cultura tan diferent de la nostra, ens continue interessant, i fins i tot ens continue interessant més que moltes de les obres més actuals? Aquesta pregunta o paradoxa la va formular Marx sobre l’art grec en general i en especial sobre l’epopeia. En la Introducció a la crítica de l’economia de la política, hi va escriure que «la dificultat no està a comprendre que l’art grec i l’epopeia van units a determinades formes de desenvolupament social. La dificultat està en el fet que continuen procurant-nos un plaer artístic i, en certs aspectes, ens serveixen de norma, contitueixen per a nosaltres un model inaccessible». Si els productes de l’art, com qualsevol altre producte social, van units a un determinat context històric, ¿com es pot explicar que continuen vius, que continuen parlant-nos quan les formes de vida social s’han transformat a tots els nivells i les condicions necessàries a la seua creació s’han esvaït?

La resposta que va proposar Marx va ser decebedora i poc convincent, però la pregunta que va formular conserva tot el seu valor. Vaig aprofitar la referència a Marx per recordar la seua gran categoria com a escriptor i la seua passió per la literatura, que el feia memoritzar fragments de clàssics estrangers per aprendre llengües estrangeres. José María Valverde, en la Historia de la literatura universal que va redactar amb Martí de Riquer, assenyalava que «Marx fue ante todo un escritor de enérgico talento literario». Ho podeu comprovar fàcilment llegint-ne dues obres breus, editades conjuntament en un volum d’Espasa-Calpe, de la col·lecció Austral: La lucha de clases en Francia i El dieciocho brumario de Luis Bonaparte. Valverde va escriure sobre aquestes dues obres que «la posición crítica de Marx ante los tinglados socioeconómicos se une con su mordaz ingenio y su gran sentido de la frase bien redondeada para hacer de estos dos escritos menores unas piezas de gran escritura». 

Tornem a la qüestió plantejada per Marx. Per què ens continua interessant una obra com l’Odissea? Des del públic es va al·ludir al caràcter universal d’alguns dels seus motius temàtics, i també al caràcter «modern» del personatge principal, allunyat dels herois èpics d’una peça. Tot això és cert, però segurament no és suficient. El fet és que aquests trets universals apareixen representats en una realitat cultural i social molt diferent de l’actual.

D’altra banda, les característiques universals o permanents d’una obra literària no són una garantia de la seua perdurabilitat. De vegades, el que ens fascina precisament és el que difereix profundament de la nostra realitat, cosa que posaria en dubte la pertinència de la pregunta de Marx. El crític nord-americà Harold Bloom diu que quan llegim una obra canònica per primera vegada ens trobem amb una novetat rara i desconeguda, amb una cosa enigmàtica i estranya que ens desconcerta, més que no pas amb una que acompleix les nostres expectatives. Cal reconèixer que el punt de vista esgrimit per Bloom per identificar la grandesa literària no té en l’actualitat molt bona premsa. Ara es considera que tot ha de ser fàcil, accessible i correcte. Però la dificultat no té res a veure amb la complicació ni amb la manca de claredat. Dir difícil és una altra manera de dir nou o diferent. 

Sobre aquest punt, és revelador comparar les traduccions al català de l’Odissea de Riba i de Mira. La de Riba ha estat acusada, sovint, de dura, de fer una violència excessiva a la llengua d’arribada. Sembla gairebé una obvietat que el traductor hauria d’esforçar-se perquè el lector comprengués el text traduït amb la mateixa facilitat que si hagués estat escrit directament en la llengua d’arribada. El text traduït no hauria de revelar que és una traducció. A aquesta il·lusió de la transparència, però, Riba hi va oposar la consciència de la distància històrica i de la diferència linguïsticocultural. Per a Riba, la traducció havia de pressuposar la dificultat de la interpretació i havia de dur a terme un doble moviment: d’aproximació al que és diferent i d’allunyament respecte dels propis hàbits culturals. El traductor, per tant, ha de ser fidel a allò que l’obra original conté d’estrany a la cultura d’arribada, sense embellir ni aclarir l’original. La gràcia de la traducció de Riba és que, en els millors moments, troba una manera de mantenir alhora la literalitat i un llenguatge directe, immediat, de vegades brutal, de vegades popular. La traducció de Mira, en canvi, vol, en les seues paraules, de «fer-ne una visió directa i transparent, per al meu temps i els meus conciutadans», de manera que puguen «llegir Homer com un text pròxim, sense entrebancs, diàfan i tan directe, comprensible i ple d’emocions com el sentien els oients del rapsode del temps de Sòcrates».

A banda de l’atracció que els textos literaris d’altres èpoques poden provocar en el lector actual, precisament a causa de les seues diferències, segurament un dels motius pels quals podem llegir l’Odissea té a veure segurament amb una de les característiques fonamentals dels textos literaris: el fet que es poden llegir fora del seu context. Més exactament: les obres literàries creen el seu propi context. I per això mateix són capaces de generar múltiples significats, perquè no estan lligats a un context específic que els determina, com seria el cas del manual d’una rentadora o d’un albarà comercial.

Pel que fa a l’Odissea com a obra literària concreta, en vam remarcar dues qualitats principals. En primer lloc, com ha assenyalat el crític italià Pietro Citati, l’Odissea es pot considerar una enciclopèdia del relat. De fet, és un relat de relats, en què Homer experimenta totes les formes i possibilitats. En segon lloc, aquest relat de relats s’ha llegit des de molt aviat en clau simbòlica com una imatge de l'experiència humana. Per això, Gaziel va poder dir que de tant en tant li agradava tornar a llegir l'Odissea com una mena de cura espiritual.

Vam parlar de moltes més qüestions, suggerides directament o indirectament pel poema d’Homer. Només ens va quedar temps de comentar-ne una mica els versos proemials i el seu començament in media res, sense preàmbuls, així com la seua estructura particular, no gens lineal, simfònica. Ulisses només hi apareix en el cant V, sol, plorant a la platja. 

Vaig quedar content de la primera sessió, encara que amb la sensació també d’haver tocat massa coses i massa ràpidament, que segurament demanen un comentari més calmat, més matisat i més aprofundit. Espere agafar prompte el tempo adequat. Aquest cap de setmana he avançat molt en la lectura d’Anna Karènina.