Sobre el dietari com a gènere literari

Dimarts passat vam començar a comentar El quadern gris de Josep Pla. Abans, però, vam reflexionar una mica sobre el dietari com a gènere literari. Deu ser la forma literària més lliure i més flexible de totes. Substitueix l’extensió de la novel·la per la intensitat del fragment i amb el pas d’una entrada a una altra permet constants efectes de sorpresa. En un dietari hi cap tot: una anotació sobre qualsevol fet de l’activitat diària, una nota de lectura, una descripció d’un paisatge, una narració, un aforisme… El quadern gris és una mostra excel·lent de la gran varietat temàtica i formal que permet aquest gènere.

Cap bé sense pena. La forma del dietari també comporta perills, que no sempre són fàcils d’evitar. Tothom qui porta un diari o que l’ha portat en algun moment de la seua vida, ho ha pogut comprovar. Durant les primeres setmanes, o durant el primer mes, hi ha moltes coses a contar: tot és nou. Però al cap de poc, el dietarista s’adona que tendeix a repetir-se, que no val la pena anotar un fet o altre de l’activitat diària més o menys idèntic al d’ahir, al de demà i al de demà passat. El repertori de reflexions i de records també s’esgota ràpidament. El dietarista comprèn, dolorosament, que la vida de cadascun de nosaltres està muntada a partir d’un seguit de rutines, que no avancen ni duen enlloc. De vegades, s’intenta superar la banalitat del dia a dia anotant alguna reflexió sobre l’actualitat política o contant algun viatget turístic. El remei sol ser pitjor que la malaltia. El fet és que molts dels dietaris que es publiquen no compensen les poques pàgines dignes de ser llegides amb interès. Es nota massa que per a alguns escriptors el dietari només es justifica perquè permet fer llibres d’una manera fàcil i còmoda. Només cal escriure una mica cada dia, o amb un mínim de regularitat, i el llibre —el dietari— es fa, per acumulació, fatalment. Un dietari sempre és útil per a qui l’escriu: li serveix de disciplina, de memoràndum, de recull d’anotacions que es poden desenvolupar més endavant. Aquesta utilitat de l’escriptor no sempre comporta un profit proporcional per al lector.

El mateix caràcter fragmentari del dietari comporta un altre perill. El fragment té a favor seu la concisió i la intensitat, però el dietari per ser llegit amb interès necessita un fil conductor, que relligue i done cohesió al fragmentarisme de les entrades. El dietari ha de ser que és un llibre i no un simple recull miscel·lani de materials. És cert que el fil conductor sovint sorgeix espontàniament, o inevitablement, com una conseqüència de les variacions sobre determinats motius temàtics, però quan aquests són banals, no hi ha res a fer. En el cas d’El quadern gris, per damunt de l’enorme diversitat formal i temàtica de les entrades hi ha un eix temàtic fonamental: el de l’adveniment d’un jove escriptor al món dels adults i la seva presa de consciència de l’ofici d’escriptor. Aquest eix temàtic, però, grinyola una mica, perquè El quadern gris es presenta com el dietari d’un jove en procés de formació que escriu com un escriptor totalment format i madur. 

De fet, encara que El quadern gris parteix d’un dietari de joventut, que ha estat publicat en edició facsímil per Xavier Pla, aquest dietari inicial ha estat reescrit i reelaborat a fons. A més, Pla hi va incorporar molts altres textos apareguts prèviament. La majoria de les pàgines de Coses vistes, el primer llibre que va publicar Pla, el 1925, apareixen reproduïdes en El quadern gris amb molt poques modificacions. Gabriel Ferrater va ser un dels primers a detectar aquesta maniobra literària. En una de les conferències que va fer a la Universitat de Barcelona, assenyalava que «El quadern gris és un llibre molt curiós perquè es presenta com el diari dels 21-22 anys, però a aquesta edat no s’escriuen 800 pàgines bones. El diari és on una persona jove hi posa les seves bajanades» (reproduït en Tres prosistes). Xavier conclou que El quadern gris és en realitat la síntesi cronològica i temàtica de tota l’obra que Josep Pla havia publicat des dels anys vint. Es tracta d’un dietari reconstituït, fictici.