Aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure

La presa de consciència de l’ofici d’escriptor és un dels principals eixos temàtics d’El quadern gris. És per això que les reflexions sobre l’escriptura hi són constants. Un de les més conegudes, i de les més citades, és l’entrada del 23 de desembre de 1918, en què Pla es refereix a la seua vocació literària com a «aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure»:

«23 de desembre de 1918.— Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?» 

Pla aplica l’adjectiu «secreta» a la seua vocació literària perquè en aquell moment era un escriptor inèdit, llevat d’alguns articles esparsos que havia publicat alguna revista comarcal. L’adjectiu apunta també al caràcter intens, obsessiu que tenia per a Pla l’escriptura. Com recordava Valéry, «del que més s’ocupa, és del que menys es parla. El que és sempre en l’esperit, no és gairebé mal als llavis». 

El segon adjectiu, «diabòlica», sembla suggerir que l’ofici d’escriptor comporta una mena de venda de l’ànima al diable i que el preu a pagar és «la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental». Encara que Pla es limita a contraposar aquesta característica que creu detectar en la seua personalitat amb l’obsessió que li suscita la seua vocació com a escriptor, implícitament s’assenyala que la segona és la causa de la primera. Aquesta interpretació vindria confirmada per altres entrades d’El quadern gris en què Pla es refereix al desdoblament que produeix en la seua personalitat la seua activitat com a escriptor. En l’autoretrat reproduït en l’entrada del 7 de juny de 1918, hi anota que, encara que escriu des de molt jove, «l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada» i que aquesta dedicació l’ha deformat, «ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato». 

Per evitar malentesos, convé advertir que el que en podem dir «esterilitat sentimental» no implica en la pràctica una manca de cordialitat ni de simpatia personals, ni d’altruisme o de caritat. Igualment, no sabria dir si aquesta característica formava part de la realitat personal de Pla o era una elucubració seua. O meua. Ara, és bastant habitual en els escriptors. Turguenev observava d’un personatge de la seua novel·la Primer amor, que era un «home bastant fred, com la majoria dels escriptors». Quan l’escriptura es converteix en una obsessió apassionada i tensa, el problema de l’expressió de l’experiència, per intensa que siga aquesta, pot resultar més fascinant per a l’autor que la mateixa experiència, cosa que pot tenir com a efecte secundari l’esterilitat sentimental a què al·ludia Pla.