Antologia portàtil de la poesia universal (30): François Villon

L’EPITAFI DE VILLON (BALADA DELS PENJATS)
Us demanem, germans sobrevivents,
que amb el cor endurit no ens contempleu;
si de nosaltres teniu pietat,
també de Déu obtindreu la mercè.
Aquí ens veieu lligats, quatre, cinc, sis:
la carn que hem engreixat i mantingut
és devorada i podrida temps ha,
i ara els ossos es tornen cendra i pols.
Que no es rigui ningú del nostre mal;
pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

A vosaltres, germans, ara clamem,
no ens desdenyeu perquè fórem occits
per justícia. Vosaltres sabeu prou
que no tothom arriba a posar seny.
Puix que som morts, no ens volgueu acusar;
davant el Fill de la Verge Maria,
que no ens manqui la gràcia del perdó
i siguem preservats del foc etern.
Som morts i ja ningú no ens pot blasmar.
Pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

La pluja ens ha rentat i ens ha esbaldit,
i el sol ens ha eixugat i renegrit;
voltors i corbs ens han buidat els ulls,
les barbes i les celles arrencat,
i ni un moment podem estar asseguts.
Ara aquí, ara allà, a mercè del vent
que sense treva ens gronxa a son plaer
i amb la carn més picada que un didal.
No sigueu de la nostra confraria.
Pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

Príncep Jesús, que del món ets senyor,
guarda’ns de caure en poder del Maligne.
No volem ser-ne deutors ni criats.
Homes, guardeu-vos de tota facècia;
pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Balades. Vosgos. Traducció de Feliu Formosa)