Després de les sessions que hem dedicat a Agamèmnon, hem fet un bot en el temps i hem passat alegrement a El rei Lear, la més visionària i fosca de totes les tragèdies de Shakespeare, la que més s’acosta a Èsquil, segons el poeta i crític anglès Swinburne. Però el fatalisme tràgic de Shakespeare és més sinistre que el de l’Orestea, i no s’hi entreveu cap signe de reconciliació ni d’esperança. El príncep de Lampedusa, l’autor d’El Gattopardo, va escriure que en El rei Lear «ritroviamo il nichilismo morale assoluto che già ci ha trafitto in Misura per misura». És una qüestió que tractarem dimarts que ve.
Vaig preguntar als assistents al curs quina de les dues obres els havia agradat més. Pràcticament tots van dir que El rei Lear. Segurament jo també subscriuria aquest judici de valor, però… La preparació del comentari d’Agamèmnon m’ha obligat a llegir i rellegir aquesta obra amb tanta atenció, a fer-ne una lectura tan profunda que l’admiració que ja tenia per aquesta tragèdia d’Èsquil s’ha fet encara molt més gran. Swinburne considerava Agamèmnon la consecució espiritual més alta de la humanitat.
No sols hem relacionat El rei Lear amb Èsquil. També hem comentat la influència de Montaigne en aquesta obra, sobretot pel que fa al doble sentit que hi pren la paraula «natura», un dels mots més insistits juntament amb «no-res». Com va destacar el crític anglès Frank Kermode, un tret fonamental de l’últim període de Shakespeare és la tendència a construir les seues obres a partir d’una paraula o grup de paraules que cohesionen la varietat de la trama argumental, com una mena de leitmotiv que donava un sentit subterrani a la narració dramàtica.
Hi ha dos sentits oposats de «natura» que apareixen dramatitzats en El rei Lear. D’una banda, l’ortodox i tradicional de la naturalesa benigna, un ordre estàtic a què cal adaptar-se i que cobreix conceptes com raó, costum, llei i relacions paternofilials. Naturalesa s’identifica en aquest cas no amb el que és, sinó amb el que ha de ser. De l’altre, la naturalesa maligna, de caràcter dinàmic, indiferent a la raó i sense lleis, usos i relacions. Per a Edmund, és una força cega i amoral que propicia la supervivència del més apte. Montaigne reitera sovint en els Assaigs que moltes de les coses que creiem determinades per la naturalesa, o per Déu, són determinades de fet per la societat i la tradició. Que allò que identifiquem com a natural sovint no és més que un costum, que podria ser ben bé d’una altra manera. Alguns passatges de Shakespeare em semblen glosses dramatitzades de Montaigne, d’un Montaigne tràgic i portat fins a les últimes conseqüències, com en el soliloqui que pronuncia Edmund al començament de la segona escena del primer acte:
Edmund: Natura, tu ets la meva deessa i a la teva llei
cenyeixo els meus serveis. Cal que suporti
la plaga del costum, i que toleri
que la gent primmirada em deshereti,
només perquè vaig dotze o tretze llunes
darrere el meu germà? Per què «bastard»?
Per què «innoble», si tinc un cos tan digne,
tan ben proporcionat, i un esperit tan generós
com el fill de la dona més honesta?
Per què ens pengen
la marca de bastards, de vils, de miserables?
Per què, si la passió furtiva i natural
ens ha fet més enèrgics i atractius
que un llit monòton, fatigat i ranci,
que fabrica una tribu de cretins
entre el son i la vetlla? Doncs jo et dic,
Edgar legítim, que les teves terres
seran meves. L’amor del nostre pare
és el mateix per Edmund el bastard
que pel seu fill legítim. Ha! «Legítim»...!
Quin bonic adjectiu... Doncs escolta, «legítim»:
si aquesta carta fa el seu fet, i s’acompleixen
les meves intencions, Edmund l’indigne
suplantarà el legítim.
Jo creixo! Jo prospero! Déus, feu costat als bastards!
(traducció de Joan Sellent)
Però Montaigne no era tràgic. Li agradaven les coses fàcils i còmodes. Estava orgullós del seu bon sentit.
Dimarts que ve acabarem de comentar El rei Lear. Si els aparells tecnològics ho permeten, m’agradaria projectar algunes escenes d’adaptacions cinematogràfiques de Shakespeare, per acabar de precisar el que hem observat sobre els pros i contres de llegir Shakespeare o veure’l representat al teatre o en el cinema. Sí, ja ho sé que Shakespeare va escriure aquestes obres no per a la lectura individual, en silenci, sinó per ser representades en un escenari, encara que alguns crítics romàntics anglesos, com Coleridge i Charles Lamb, els va pegar per dir que Shakespeare perdia molt en la representació. Es veu que eren unes males persones.
En la sessió del dia 11 d’abril, la penúltima del curs, començarem el comentari de La tempestat, en la traducció de Sagarra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada