La revisió a què va sotmetre Pla els seus dietaris de joventut en El quadern gris no va ser únicament estilística. La revisió va comportar un augment de la complexitat i un aprofundiment dels temes inicials, des d’un punt de vista madur, cosa que implica un guany indiscutible per al lector. Així i tot, Pla no presenta els textos d’El quadern gris com unes memòries o com uns records d’aquell temps, sinó com un dietari d’aquella època. En alguns passatges, però, el punt de vista de l’escriptor madur s’imposa sobre l’experiència del jove que suposadament escriu. No és únicament que Pla fa escriure molt bé un jove de vint anys, sinó que de vegades el fa reflexionar com si en tingués més de cinquanta.
Un exemple il·lustratiu del que estic dient es pot comprovar en la valoració que fa Pla de la seua experiència com a estudiant universitari. En El primer quadern gris, pàgina 226, llegim:
«L’obsessió de la universitat persisteix. De vegades la somio. Em desperto a la nit, angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar a una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. Tot, els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bedels, l’horari, les converses, els condeixebles… m’han deixat una impressió flotant d’angoixa i d’opressió, que és com un relleix de somnis desagradables.
El professorat! L’home més pedant que he conegut, ha estat professor meu. El més ase, també. El menys discret, el més inconscient, el més fracassat, el més malhumorat, el menys curiós, el menys responsable, també. Semblava que els havien triat. Si els comerciants, els industrials i els banquers fossin dins del comerç, de la indústria i de la banca el mateix que els catedràtics dins de la universitat, el món s’aturaria en sec i tot quedaria detingut i parat.»
Aquest apunt es transforma en la versió definitiva publicada el 1966 en aquest altre text:
«2 octubre 1919
De vegades penso en els anys passats a la Universitat i el seu estat general, que és pèssim. Aquest estat produeix grans disgustos entre els estudiants i moments d’absolut descoratjament. Aquest fet suscita la reacció típica de la joventut: la caiguda fàcil en una esquematització i generalització excessiva. Jo he trobat, com els meus companys, excel·lents persones entre el professorat universitari i estic segur que sobre els seus noms ens posaríem d’acord de seguida. No en podríem pas citar gaires diferències. Ho involucràvem tot, bo i dolent. La reacció normal de l’estudiant consistia a dir: “L’home més pedant que en ma vida he conegut ha estat el professor meu; el més bufat, el més malhumorat, el més desordenat, el menys curiós, el més avorrit, el més lleuger, també… Els deuen haver triats expressament”.
No sé pas si els havien triats expressament. No ho crec. N’hi havia tants, però, que ho semblava. Tot quedava inextricablement barrejat: era impossible de fer la distinció més visible. En definitiva el que s’emportava tot el blasme i tota la culpa era la mateixa institució: la Universitat mateixa.»
Correccions estilístiques a banda, la versió definitiva és molt més equànime, molt més ponderada. Més descafeÏnada, també. Pla, en definitiva, relativitza i matisa —falseja?— la visió que un estudiant podia tenir de la universitat. La reflexió resulta una mica dissonant, o incongruent, perquè es posa en boca, suposadament, d’un jove. Equanimitat, o autocensura del jove que va ser?
L’autocensura es veu molt més clarament en l’expressió de la intimitat sexual. En el primer quadern les referències al respecte tampoc no són res de l’altre món, encara que sí bastant explícites, amb abundants al·lusions a les visites al bordell. En una de les entrades d’aquells dietaris, el jove Pla hi constatava: «Trenco el vot de castedat gairebé cada dia. El bordell sinistre m’ensopeix i m’adorm» (El primer quadern gris, pàg. 62). Més important, encara, és la valoració que fa en un altre apunt: «A la nit, amb els amics hem anat al bordel. Quina cosa mes pobre, trista, macilent, exsangue, tronada, crua, crudel és una casa de poble! Pero en fi, hi ha moments que aquelles cames (eren perfectes), amb aquelles mitjes fines, negres ... Després ve el remordiment, l' hipocresia, la por pero aquelles cames ... (eren perfectes) (El primer quadern gris, pàg. 18)».
Aquest text queda així en El quadern gris:
«21 octubre 2018
La nit —que sovint no porta consell— ens encamina a la casa de senyoretes de la vila, a la Maison Tellier. Com que som gent important —amb nosaltres ve el senyor Girbal—, entrem per la porta excusada. Arribem al menjador, que conté una taula al centre, sis o set cadires sobre les parets i una bombeta elèctrica al sostre que fa una llum grisa i incerta. A la paret hi ha penjat un retrat de l’amo de l’establiment —un home gras, petit, amb un bigoti estilitzat per una bigotera nocturna, molt ben pentinat, enjoiat, extremament engavanyat dins el vestit, amb unes sabates de xarol sota el tub dels pantalons bombats que tenen uns botons de nacre retocats pel fotògraf que fan posar pell de gallina. El paio té el colze posat sobre una columna truncada de guardarropía i contempla el món exterior amb un aire enèrgic però paternal i benvolent.
Com que la casa era deserta de clients, hem passat al saló. El saló! Les noies feien pinya al voltant del braser pràcticament extingit. Una tossia; l’altra estava afònica; la tercera tenia un rogall de matís alcohòlic sinistre. No sé pas si es pot imaginar una cosa més trista, pobra, freda, esqueixada, macilenta, exsangüe, tronada, crua, cruel, inapetent, que un d’aquests antres vilatans del vici i del plaer. Valga’m Déu! No crec que hi pugui haver un lloc més eficaç per a arribar ràpidament a la frigidesa absoluta i definitiva. Són potser les imatges que aquests establiments segreguen el que contribueix més directament que la gent d’aquest país no passi de la sensualitat més grollera, violenta i espectacular i no arribi mai a una forma o altra d’humana tendresa. Un dia o l’altre, tothom ha hagut de passar per unes cames, com canyes o botides com pernils col·locades dins d’unes mitges negres —o estripades o massa balderes—, per formes de l’anatomia el record de les quals us ha fet por o horror, remordiment o vergonya i us ha portat a totes les formes de la hipocresia. Aquests impressionants establiments mantenen el senequisme peninsular d’una manera viva i persistent.»
L’apunt del dietari de joventut, és cert, destaca el caràcter tètric i depressiu del bordell, però en El quadern gris aquesta nota es carrega considerablement. En la versió original, a més, al costat dels adjectius «pobre, trista, macilent, exsangue, tronada, crua, crudel», referits a «una casa de poble», el Pla jove hi afegia que «aquelles cames (eren perfectes), amb aquelles mitges fines, negres... Després ve el remordiment, l'hipocresia, la por, però aquelles cames... (eren perfectes)». L’esment de la perfecció de les cames d’una de les prostitutes, com a contrapunt a la sordidesa del bordell, ha desaparegut en El quadern gris. La reflexió sobre una experiència vital perd així complexitat i matisos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada