dijous, 19 d’abril del 2018

Les notes oblidades d’«El quadern gris» (i 2)

Continue i acabe aquesta entrada, dedicada a resseguir alguns dels apunts dels dietaris de joventut de Josep Pla que no van ser inclosos en El quadern gris, com ara els retrats d’alguns dels pintorescos professors patits per Pla a la universitat, que es poden llegir en aquesta nota relativament llarga: 

«El Sr. de la Vallina (Història d'Espanya) era un peix que es portava l'oli. Per aprovar l’assignatura s'havien de comprar els seus apunts. A primers de curs, sortia un quadern, que tractava dels Reis Catòlics. A fi de curs, sortien dos quaderns més (Felip II). Els apunts valien 40 pts. Era un saqueig en tota forma. Quaranta o cinquanta planes —quaranta pessetes—, planes, naturalment, velografiades. El que gosava examinar-se sense haver comprat els apunts —encara que s'hagués tractat de Menéndez Pelayo— hagués estat inexorablement suspés. A l'examen feia preguntes aixís: Qué sabe Vd. de la casa de Austria? Davant d'aquesta vaguetat l'estudiant quedava sorprès i contestava quatre vaguetats més. Tiene usted los apuntes? —afegia—. Si deia que sí — ell ja ho sabia— us deia amb una veu mel·líflua i sibilina: —No le puedo dar más que notable… I us donava notable. Vallina era un home vell, ros i greixós, ple de caspa i de brutícia, que enraonava arrossegant les esses. 

A la càtedra de Dret Canònic, hi havia encara el record terrorífic del Dr. Estanyol. Amb aquest, no es podia aprovar sense saber de memòria els noms dels papes que hi han hagut. Nosaltres tinguérem de professor un tal Campillo. Aquest obligava a apendre's de memòria un mamotreto que havia confeccionat amb totes les ximpleries d’El Debate rescalfades. Era un home de barba i bigoti amb guies, arrogant com un oficial de cavalleria, inflat i insolent. Hauria pogut fer un paper magnífic picant pedra a la carretera i s'empenyava a pretendre el monopoli de l'espanyolisme i del pedantisme. El Dret Canònic, explicat per un escèptic podria esser l'assignatura més divertida i útil de la carrera.

Hi havia els catedràtics d'oratòria florida: D. Eusebi Diaz. Explicava un dret romà a l'aigua de roses, de postal il·luminada, per senyoretes anèmiques. Castillo explicava “Polític” enmig d'un confusionisme espantós i era un exemple típic dels estralls que fa la cultura alemanya en els carpetovetònics. Dualde només venia quan no sabia què fer. Ens explicà, en dos cursos, una vintena d'articles del Codi Civil. Esprit brillant, agut, enlluernador, era l'home més antiuniversitari que he conegut en ma vida. Benito de Endara, de Mercantil, venia poc. Un dia em preguntà aquest tema: la letra de cambio, en tiempo de los egipcios. Portava un abric ratllat, que semblava una funda de sommier.

A la universitat tothom fa el que vol, ningú té cap responsabilitat, ningú sap exactament el que diu. A la universitat, ademés, hi fa fred. Als matins, escoltem la brillant disertació que D. Magí Fabregues fa del seu manualet amb els peus glaçats, l'abric posat, morts de fred.

Que es fa llarg esperar que toquin dos quarts de deu!» (El primer quadern gris, pàgs. 108 i 110)

Hi ha dues notes dels dietaris de joventut sobre Joaquim Ruyra que tampoc no van passar a El quadern gris. Com assenyala Xavier Pla en Els enigmes del Quadern gris, van ser reproduïdes, degudament reelaborades i combinades, en l’homenot que Pla va dedicar a Ruyra. El mateix Pla ho advertia amb aquestes paraules: «espigolant en el gavadal de notes dels anys 1918-23, que constitueixen el “Quadern gris”, hi trobo molts escrits relacionats amb l’efecte que em produí la lectura de l’obra de Ruyra. Hi trobo, per exemple, aquests papers». 

L’homenot de Ruyra es va publicar per primera vegada el 1958, en el volum XIII de les Obres completes de l'Editorial Selecta, Homenots. Segona sèrie, 1958, quan El quadern gris era només un projecte. No puc deixar de pensar que el lloc d’aquests apunts de joventut sobre Ruyra era El quadern gris, al costat de les pàgines sobre alguns dels autors principals de la literatura catalana contemporània, com Verdaguer, Rusiñol, Carner i, és clar, Eugeni d’Ors. Pla s’afirma com a escriptor contra ells. No eren un model a seguir. Ruyra, en canvi, sí. 

De fet, els manuscrits dels dietaris de joventut es tanquen amb una nota sobre Ruyra, de caràcter fortament personal. Val la pena reproduir-la completa: «He llegit, a la nit —frenèticament— Marines i boscatges (deixat per Linares) de Joaquim Ruyra. Lectura fascinadora. No hi ha cap idea. Ni rastre d'idea. La poesia —la flotació— és minsa, petitíssima. Però hi ha una cosa enlluernadora en aquest llibre: l'adequació de l'adjectiu al substantiu és perfecta. Sospito que jo iré dient tota la vida que Ruyra no m'interessa —i això serà veritat, però sospito amb més exactitud encara, que Ruyra serà el rau-rau de la meva consciència literària tota la vida». (El primer quadern gris, pàg. 308)

L’última frase d’aquest text, en què Pla confessa l’enorme atracció que va sentir des de ben jove per Ruyra, va ser suprimida en l’homenot que li va dedicar. Per contra, en El quadern gris hi ha alguns textos sobre Ruyra que no apareixen en els dietaris de joventut. En l’entrada de 12 de setembre de 1918, Pla escriu: «En el lèxic dels Jocs Florals, hi ha paraules que fan posar pell de gallina. Entre moltes altres: «xamosa», «joliua», «aimia»… Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra. El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat —potser».

En una altra de 7 de juny de 1919, Pla es refereix a Ruyra per il·lustrar el seu ideal de prosa literària, més enllà d’allò tan citat de la necessitat de trobar l’adjectiu o de respectar l’ordre natural de la frase: «Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri». 

Pla descarta un escriptor com Voltaire, que segons Borges va escriure la millor prosa del món, perquè és, diu, un escriptor lineal, sense ombra. Per la mateixa raó, en un text dels Retrats de passaport es mostrava una mica reticent davant la prosa de Carles Soldevila. La trobava massa neutra. Deia que «de vegades, potser convindria posar sobre l’arbre massa nu de la pàgina una mica de borrissol, de fum o de misteri, aquell punt de desenfocament que és la mateixa essència de la vida». La prosa de Sagarra, en canvi, pecava del defecte contrari: «el defecte de la prosa de Sagarra és el pinyol. És un home que pretén posar a cada frase, i, si no pot ésser, a cada paràgraf, una cosa efectista, brillant i enlluernadora». (M’he referit a les valoracions que fa Pla dels diferents models de prosa que ofereix la literatura catalana en La literatura recordada, pàgina 172.) Ruyra, en canvi, «té el do de les ombres». Què volia dir exactament amb aquesta afirmació? 

Crec que Pla va despistar més d’un quan il·lustrava el seu model d’escriptura amb la frase «la persiana és verda». És a dir, l’escriptura havia de respectar l’ordre «natural» o «lògic» de la frase: subjecte, predicat i complements. El fet és que ell no seguia aquesta recomanació, com a mínim en les seues millors pàgines. Evidentment, li hauria fet horror l’«estil literari», que hauria transformat la frase de l’exemple en «verda és la persiana». En la pràctica, la solució que solia adoptar Pla era una altra, com ara «és verda, la persiana», que és la que segueix el ritme i l’ordre de la llengua col·loquial. Pla va mostrar des del començament de la seua carrera literària la voluntat d’escriure una prosa clara, que no perdia mai el contacte amb la llengua oral i que no s’interposava com un obstacle amb la realitat de les coses vistes i viscudes. Però la claredat, per a ser literàriament efectiva havia de combinar-se amb la varietat i l’amenitat, no únicament en els temes tractats, sinó per mitjà de variacions contínues de la forma de la frase. L’estil de Pla adquireix així, sovint, un ritme sincopat, una mena de swing, que reprodueix la vivacitat de l’entonació oral pròpia del llenguatge col·loquial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada