dilluns, 16 d’abril de 2018

Les notes oblidades d’«El quadern gris» (1)

Lectura d’El primer quadern gris, edició dels dietaris de joventut corresponents als anys 1918 i 1919 a partir dels quals i d’altres materials Josep Pla va escriure El quadern gris, aparegut el 1966. Aquests manuscrits es van publicar en reproducció facsímil acarada amb una transcripció literal el 2004, en una edició a cura de Xavier de Pla, que a més hi va redactar una introducció, Els enigmes del Quadern gris. Fins ara només havia llegit aquest assaig i fullejat, encuriosit, algunes de les entrades de la transcripció del facsímil. Aprofitant les vacances, m’he llegit aquests dietaris primigenis de cap a cap, lentament, llapis en mà, cada vegada més interessat, i amb el premi afegit de trobar-m’hi amb algunes sorpreses.

Com assenyala Xavier Pla, pràcticament totes les anotacions del primer quadern gris van passar, reelaborades i revisades, a l’obra que Pla va publicar el 1966. N’hi ha unes poques, però, que no. Algunes van ser descartades per insignificants o massa esquemàtiques, però d’altres valen la pena. M’he entretingut a detectar-les. N’hi ha una que ha estat publicada recentment en el volum de textos inèdits Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses i que ha servit per donar títol al llibre. En la pàgina 10 de l’edició facsímil, en un apunt del 1918, hi llegim: «Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, no puc resistir la cursileria. Comprenc però que la nostra civilització consisteix en fer-se la major quantitat possible d'il·lusions i no creure en cap» (pàg. 10). En Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, en la pàgina 134, hi apareix pràcticament idèntica: «Res em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer?» Està clar que Pla ho aprofitava tot. Ignore per què no va incloure aquest text en El quadern gris

En Fer-se totes les il·lusions possibles s’hi reprodueixen també, reelaborades, tal com fa constar el curador de l’edició a peu de pàgina, unes notes dels quaderns de joventut sobre l’erotisme, que Pla no va incloure en El quadern gris, segurament perquè eren massa explícites, com ara aquesta: «Si tota la vida la frisança sensual es presentés d’aquesta manera, potser no valdria la pena de viure. Un corre tot el dia amb la cigala sota el braç —és horrible» (El primer quadern gris, pàg. 72).

Algunes altres notes d’aquells dietaris que no van ser incorporades a l’obra publicada el 1966 (no sé si Pla les va aprofitar en algun altre volum de l’Obra completa) reporten anècdotes de personatges de l’Empordà, molt divertides. Una és sobre un jutge municipal, que tenia una manera tan curiosa com efectiva de resoldre els casos que se li plantejaven: «Amb Bofill (Gori), a Llafranc. Pel camí em parla del seu sogre, en Manel Fina que fou durant tants anys jutge municipal. Li repugnava —em diu— de dictar sentències. Quan la qüestió havia madurat prou, cridava als litigants i tractava d’acostar-los i d’avenir-los. L’argument més eficaç que solia donar era aquest:
—Feu-ne via de posar-vos d’acord, perquè haig d’anar a dinar a Llafranc.
Generalment s’hi posaven i el jutge, amb una cert pompa, tirava els papers a l’estufa. I després se n’anava a dinar a Llafranc». (El primer quadern gris, pàg. 66)

Una altra és aquest record, impagable, d’un enterrament delirant:

«Un dels meus primers records fa referència a la quiebra i mort de D. F. de A. Miquel, que era el banquer clerical de la població. Encara em sembla que sento, al carrer, el rebombori d'homes i dones que s'armà. Quin xivarri, Déu meu! Els acreedors —entre els quals hi havia les persones més riques del poble— es tiraren al carrer. No hi ha res més dramàtic que un tumulte d'acreedors. Encara em sembla que veig a la senyora S... tan dolça i beata amb els cabells esbullats, la cara com una gàrgola, i al Sr. T. tan equànim, cridant com un energumen, desaforadament. L'enterro hagué de fugir... Vaig veure trotar els cavalls del cotxe amb els capellans corrent darrera i el dol, trascamant, negre i espaordit. De tant en tant es sentia botre una pedra sobre el bagul —una pedra que saltava sobre la caixa fent un soroll sec— mentre el cotxer s'abaixava el cap, una mà al clatell per la por de rebre. El record que tinc d'aquest espectacle és vivíssim, potser perquè no hi vaig compendre res —perquè l'espectacle em semblà gratuït». (El primer quadern gris, pàgs. 300-302)

També valen la pena aquests altres apunts, molt més breus:

«Xènius parla de Shakespeare. Força i Llei. Em fa l’efecte que no l’ha llegit. Quan s’usen aquestes paraulotes amb majúscula, mal senyal.» (pàg. 62)

«Tertúlia al Fraternal amb Coromina, Medir, Frigola. El volum que pren la dona en la imaginació humana és inconmensurable —dic jo. És un volum merament hipotètic —contesta Frigola. Les ereccions són també hipotètiques? —replico. Les ereccions són una pura fatxenderia —diu Frigola. Després parlem de la Ben plantada.» (pàg. 74)

«La senyora Rosalia, dispesera d’en Coromina, sempre coincideix: jo també hi pensava, aquest era el meu pensament, no pensava en res més, etc. Porta un monyo ros i complicat, un gran tupé alterós com una gran onada i té un sotabarba molsut i rosat. Si un dispeser no li pagués, tindria també un pensament coincident la senyora Rosalia?» (pàg. 86)

«El cabo de mar de Calella ha posat un duro de multa a un mariner. Jo us en poso un altre a vós i en paus! —li contesta el pescador.» (pàg. 154)

«El que no té religió, per no fer un paper ridícul, ha de tenir la sífilis.» (pàg. 196)

«La primavera, a Barcelona, és tan forta, que algunes vegades —no gaires, però— es confon l’olor de les boques de les cloaques amb l’olor dels lliris.» (pàg. 200)

Per acabar avui, un últim apunt, molt personal, que explica alguns dels trets més importants de la personalitat i el caràcter de Josep Pla: 

«Viure el procés de la ruïna d'una familia pot fer molt de mal: eixarreeix el cor i fa tornar dolent. Ho sé per expèriencia.» (pàg. 226)

No vull cansar-vos més. Dins d’uns dies completaré i acabaré aquesta entrada.