Aquí, al turó primaveral, em trobo:
el núvol és la meva ala,
un ocell precedeix el meu vol.
Ah, digues-me, amor únic,
on romans, perquè romangui amb tu!
Però ni tu ni els aires teniu casa.
El gira-sol s'obre per al meu ànim,
delejant,
eixamplant-se
en amor i esperança.
Primavera, què t'has proposat?
Quan seré sadollat?
Veig com fan via el núvol i el riu;
el bes daurat del sol penetra
dins meu profundament fins a la sang;
els ulls, embriagats a meravella,
fan com si s'adormissin.
Només l'oïda és encara a l'escolta
del so de les abelles.
Penso una cosa, una altra,
sento enyor i no sé ben bé de què:
en part és un plaer i en part un plany;
digues, cor meu,
quin record vas teixint
en la branca daurada i verda del crepuscle?
—Dies antics, innominables!
Eduard Mörike (1808-1875)
(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada