diumenge, 6 de maig de 2018

Els adjectius de Shakespeare

En unes notes de lectura sobre Marc Antoni i Cleopatra, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre uns versos de l’escena V: «“Peixos torrats d'aletes [...] llurs barres llefiscoses…” i els adjectius sembla que formin part del nom quan els usa Shakespeare. Els donen gràcia amb tanta bellesa, els serveixen i els adornen tan modestament, i alhora amb tanta traça. Als escriptors menors sovint ens passa que tenim més en compte els servents que no pas els senyors, i no pensem que el seu ofici és servir, ampliar, engrandir el poder del senyor» (Diaris).

Els adjectius sembla que formin part del nom… Pla deia que escriure consisteix a trobar, a encertar l’adjectiu. L’observació de Mansfield i la de Pla s’assemblen, però no diuen exactament el mateix. Per a Mansfield, no es tracta tant de trobar el mot just —en aquest cas, l’adjectiu, com a element que actualitza i concreta el substantiu— sinó d’encertar la relació que s’estableix entre tots dos quan entren en contacte, tal com recomanava Horaci en l’Art poètica: «pel que fa a la disposició dels mots, et diran excel·lent si, també amb subtilesa i rigor, saps trobar un lligam enginyós que doni a un mot corrent el dring de nou». Dos extrems a evitar: d’una banda, els adjectius descolorits, imprecisos, maquinals, que no aporten res; de l’altra, els adjectius sorprenents, barrocs, que volen ser senyors i oculten el substantiu. 

Crec que a Pla li hauria agradat la nota de Katherine Mansfield. No recorde que esmente aquesta escriptora en cap moment. Consulte el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig. No hi ha cap entrada dedicada a Mansfield. Consulte també l’índex de noms de l’Obra completa i hi trobe una única referència, que em remet a la pàgina 308 d’Humor, candor (OC, 24), on es pot llegir: «L'home (i la dona) s'estima. És sorprenent, però no és pas possible de dubtar-ne. És tan cert com aquesta llum que ens illurnina. L'home estima el seu propi sac de misèria - aquest sac travessat intermitentment per impulsos de bestialitat i de tendresa i immergit, la més gran part del temps, en una passivitat vegetativa i indiferent. Està, per tant, dominat per l'amor propi. De seguida que intenta sortir de la solitud en què viu per perpetuar-se, this terrible desire to establish contact de què parla Katherine Mansfield, li apareix l'amor propi a flor de pell, com un instint de legítima defensa. L'amor propi és potser el preu que s'ha de pagar per haver sortit “de la inefable intimitat amb un mateix”, de què tant parlà Kafka. És un instint tan ridícul com vostès vulguin, però és un fet inescamotejable».

Com feia sovint, Pla citava de memòria i de manera inexacta. Katherine Mansfield en una entrada dels seus Diaris, on apareix aquesta frase, havia escrit: «There is something profound and terrible in this eternal desire to establish contact». Ací teniu el text complet, en la traducció al català de Marta Pera:

«Dona i dona
El que sento: no està mai inconscient, ni una fracció de segon. Si sospiro, sé que aixeca el cap. Sé que aquells ulls grossos i seriosos es claven solemnement en mi: Per què ha sospirat? Si em tombo, m'ofereix un coixí o una altra manta. Si em torno a tombar, és l'esquena. Vull que em faci unes fregues? No me'n puc escapar. Tota la nit: un lleu fregadís, una petita tos, i la seva veu suau pregunta: “Que m'has dit res? Que puc fer alguna cosa per tu?” Si no faig absolutament res, em descobreix la fatiga sota els ulls. Hi ha alguna cosa profunda i terrible en aquest desig etern d'establir contacte.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada