divendres, 18 de maig de 2018

El sofriment s’assembla a un gran espai


En els Diaris de Katherine Mansfield hi ha moltes anotacions o reflexions breus encapçalades per un títol, cosa que representa un intent d’abstracció o generalització a partir d’algun fet de l’experiència personal, com ara aquest text:

«Sofriment
M'agradaria que això s'acceptés com la meva confessió.
     El sofriment humà no té límits. Quan pensem: «Ja he tocat el fons del mar, no puc caure més avall», caiem més avall. I això passa sempre. L'any passat, a Itàlia, vaig pensar: Una ombra més seria la mort. Però aquest any ha sigut tan pitjor, que ara penso en la Casetta amb afecte! El sofriment no té límits, és l'eternitat.» 

En aquesta nota tan breu, hi ressonen uns versos d’El rei Lear, i un poema d’Emily Dickinson. En la primera escena de l’acte IV de la tragèdia de Shakespeare, Edgar, que s’ha disfressat de captaire per escapar de la ira de Regan i Gonerill, les dues filles malvades del rei, es troba amb el seu pare, a qui han arrencat els ulls. Abans, s’havia queixat de la seua desgràcia, i ara, quan veu el seu pare orbat, diu: «The worst is not, / So long as we can say “This is the worst”» («el pitjor no ha arribat si encara podem dir: / “Estic pitjor que mai”», traducció de Joan Sellent). Són uns versos que han esdevingut proverbials. Poder dir que estem pitjor que mai indica, paradoxalment, una expressió d’optimisme esperançat que ens separa del pitjor real. 

La nota de Mansfield m’ha recordat també aquest poema d’Emily Dickinson, que cite en la traducció de Marià Manent: 

El sofriment s’assembla a un gran espai:
recordar no podria
com començà, ni si potser hi ha hagut
sense ell només un dia.

Sinó ell mateix, no té cap més futur.
El seu infinit tanca
el seu passat, i espera clarament
nous temps de malaurança.

El sofriment —moral o físic, o físic i moral alhora— és exclusiu. El sofriment ens tanca i ens clava, ens immobilitza en un punt, que esdevé tot l’espai possible, i cancel·la qualsevol referència temporal. Reclama tota l’atenció i no admet cap distracció, ni en forma de record (impossible imaginar el que és estar bé) ni en forma de vagareig o il·lusió projectada cap al futur. Lasciate ogni speranza. «El sofriment no té límits en l’espai, i en el temps és l’eternitat», constata Mansfield. Els medievals definien l’eternitat concisament amb dues paraules: nunc stans. Com va escriure Boeci en la Consolació de la filosofia, «nunc fluens facit tempus, nunc stans facit aeternitatum». L’ara que passa produeix el temps, l’ara que s’està produeix l’eternitat. 

Segurament, Katherine Mansfield no coneixia aquest poema. Tant se val. Per a mi, la relació entre els dos textos se’m fa inevitable en la meua memòria. L’apunt de Mansfield se m’apareix com una il·lustració o concreció del poema de Dickinson.