Cal sacsejar la vida

«Il faut secouer la vie; autrement elle nous ronge.» Cal sacsejar la vida; si no, ens corroeix. Ens rosega, ens gasta, ens desfà. És un dels molts consells que Stendhal que donava a la seua germana Pauline en les seues cartes. La carta en què apareix aquesta frase és de 4 de setembre de 1809, quan Stendhal era a Viena amb l’exèrcit de Napoleó. Tenia aleshores vint-i-sis anys i encara no havia triat el pseudònim amb què el coneixem avui. 

Stendhal detestava el que ell anomenava les âmes plates o basses, els moralment mediocres. I detestava la província perquè per a ell era justament el lloc on les ànimes s’anquilosen i moren. En aquesta carta, com en moltes altres que li va adreçar, incita Pauline a no deixar-se devorar per la mediocritat de la vida provinciana: «Profite de ta liberté actuelle. Il faut secouer la vie, autrement elle nous ronge». La seua germana vivia a Grenoble, on tant ella com Stendhal havien nascut, aquesta ciutat de la qual va dir en la Vie de Henry Brulard: «tot el que és baix i insuls en el gènere burgès em recorda Grenoble, tot el que em recorda Grenoble em fa horror, no, horror és massa noble: em fa fàstic». 

Sacsejar la vida per mantenir-se viu, moralment i intel·lectualment, per evitar de fixar-se en un dogma o en una rutina. Aquesta alerta moral, o aquesta vivacitat, però, té un inconvenient important: l’enveja i l’aversió que suscita en els altres. Per això, Stendhal advertia a Pauline: «recorda’t sobretot d’aquesta gran i immutable veritat: tots els homes són freds i mediocres, i els agrada fer mal a la gent que creuen feliç […]. L’home mediocre és sempre envejós; aquesta regla no té excepcions». 

A més de la necessitat de protegir-se de l’enveja dels qui són menys feliços, hi ha, encara, una altra raó per mantenir les distàncies amb les âmes plates. I és que «es perd el foc quan es vol comunicar-lo a aquests trossos de glaç: cal gaudir d’un mateix en la solitud i, pel que fa als amics, revelar-los només el que pensem a mesura de la seua intel·ligència; si no, es corre el perill de semblar superior; des d’aquest moment, estem perduts».