dissabte, 21 de juliol de 2018

Stendhal i la felicitat

Un dels temes més insistits en les cartes que Stendhal va escriure a la seua germana Pauline és què cal fer per a viure bé: per a ser feliç. D’entrada, li advertia que quan parlem de la felicitat convé fer-se’n una idea prudent, moderada, enraonada, perquè «la felicitat extrema, quan hi arriba, no pot durar més d’una hora. Tots aquests plaers vius que les novel·les fan desitjar es panseixen en uns dies. El que no es panseix és un estat feliç, una saviesa que aprèn a evitar les penes». En definitiva, «el plaer més constant que podem experimentar és estar contents de nosaltres. […] Aquesta felicitat d’estar contents de nosaltres no és la més viva que podem sentir; però és la base de totes les altres i s’hi mescla. És el pa de la felicitat, no el millor aliment, però és el que es mescla amb tots els altres, i l’únic que no desagrada mai». 

Per tant, més que aspirar a una felicitat vaga i hipotètica, és més útil, o més assenyat, acostumar-nos a evitar l’avorriment i la depressió: l’ennui. Adquirir una saviesa «que aprèn a evitar les penes». Per això, cal aprendre a «vèncer la primera repugnància que l’avorriment dóna per a tots els seus remeis. […] Quan estic avorrit, mire la portada dels meus llibres, em sembla que no tenen res d’interessant. Si tinc el valor d’obrir-ne un i la perseverància de llegir-ne vint pàgines, m’hi trobe interessat». 

Cal evitar, també, les falses passions, que Stendhal defineix com «aquelles que ens prometen una felicitat que no trobem quan hi hem arribat». La majoria dels homes, diu Stendhal, s’assemblen a un cec coix, que s’esforçaria penosament per pujar a un lloc elevat on la bella vista li donaria un plaer infinit. Quan hi arriba, només pot gaudir d’una fatiga extrema i, en segon lloc, d’un sentiment de desesperació en adonar-se que un desig tan anhelat era il·lusori. 

Un altre fet que convé tenir en compte és que les nostres desgràcies i les nostres decepcions són la conseqüència, gairebé sempre, de desitjos contradictoris. De no saber què volem. Stendhal recorda una observació de Chamfort sobre Richelieu: encara que aquest personatge històric no tenia cap gran qualitat, una de les raons del seu èxit és que va saber ben aviat què volia. I tot seguit planteja una pregunta hipotètica a Pauline: «si Déu arribés a la teua cambra i et digués: “Només tinc dos minuts per a estar-me davant dels vostres bells ulls; us concediré tot el que em demaneu”. Em jugue que, si el bon Déu et prohibia la demanda general de ser feliç, no sabries què dir. Pensa una mica en això, i fes-me el favor de comunicar-me què diries a Déu». 

Més consells, encara: quan estem avorrits o ens sentim tristos, «cal evitar de pensar sobre nosaltres mateixos». I desfer-nos del mal costum d’afligir-nos de les coses, «en lloc d’intentar canviar-les». 

Ja ho veieu que arribar a ser feliç és una mica complicat. Però hi ha un recurs que sempre es té a mà i que no falla. Torne a cedir la paraula a Stendhal: «les ganes de distreure’m o la por de l’avorriment m’han fet estimar la lectura des que tenia dotze anys. La casa era molt trista; em vaig posar a llegir i vaig ser feliç». I en una altra carta a Pauline: «la lectura és un magatzem de felicitat sempre segur i que els homes no ens poden arrabassar». 

Per a Stendhal, el millor que té la felicitat —le bonheur— és que «éclaircit le jugement». Aclareix el judici. Permet veure-hi millor. És cert, això? La felicitat no seria un parti pris, com la tristesa? Potser, la felicitat o, més modestament, l’alegria o la sensació de benestar, és més lúcida, enfront de l’ennui, perquè impulsa a actuar. L’ennui ens bloca i ens atrapa en nosaltres mateixos, ens clava dins d’un clot des d’on no es veu res més que el mateix ennui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada