divendres, 13 de juliol de 2018

Fatti, fatti! Com s’ha d’escriure, segons Stendhal

Stendhal va anotar en la seua obra, sobretot en la correspondència i en la Vie de Henry Brulard, nombroses observacions sobre l’estil. La més coneguda és la que va escriure en una carta a Balzac: «Mentre estava escrivint la Cartoixa, per a adquirir el to correcte, llegia de tant en tant unes poques pàgines del Codi Civil». Prendre el Codi Civil com a model estilístic potser era una exageració, però s’entén el que volia dir. Es tractava d’escriure, com deia Fuster, «sense arravataments lírics ni concessions al pintoresc», ni vocables superflus, amb un estil clar i precís, ajustat, que no pogués donar peu a equívocs o ambigüitats, que no cridés l’atenció sobre ell mateix. Com el del Codi napoleònic. 

Aquest estil ràpid, de síntesi extrema, fruit d’un continu treball d’eliminació, no és tan fàcil com podria semblar. El príncep de Lampedusa, en l’assaig sobre Stendhal que vaig citar en l’entrada anterior, assenyalava que «requiere como fundamento una excepcional abundancia de ideas, además de recuerdos y experiencias, porque si en él se diera la mínima ausencia de materia vital, ésta saldría inmediatamente a la luz». El geni de Stendhal per alleugerir, per suprimir les redundàncies, era prodigiós. Lampedusa l’il·lustrava amb aquesta frase d’El roig i el negre, en què Stendhal aconsegueix resumir una nit d’amor en un punt i coma: «La vertu de Julien fut égale à son bonheur; il faut que je descende par l’écchelle dit-il à Mathilde, quand il vit l’aube du jour paraître». 

La majoria de les remarques de Stendhal sobre l’estil es troben en les cartes que adreçava a la seua germana Pauline. Li aconsellava que escrivís «surtout sans chercher à faire des phrases». En una altra, li demanava: «descriu-me els costums de la casa de mademoiselle Lassaige. Em fan falta exemples, i molts, molts fets; escriu ràpid, com jo, sense buscar la frase. El primer dels mèrits, fins i tot per a qui vol ser eloqüent, és la simplicitat. Dóna’m, doncs, molts, molts fets. Em faràs el plaer més gran. Ajuda’m a conèixer les dones. Compte molt amb tu per a això. Comença de seguida. Fatti, fatti: fets, fets!» En una carta adreçada al director de l’Edinburgh Review, sintetitzava així el seu estil: «el meu objectiu és incloure amb el mínim de paraules el màxim de coses». 

El contrari d’aquest estil clar i sec, precís, és el que el mateix Stendhal anomenava la declamació, l’estil inflat i emfàtic: «m’estime més deixar de banda algun tret veritable que caure en l’execrable defecte de la declamació, com ara s’usa», confessa en la Vie de Henry Brulard. Aquesta aversió va esdevenir una sensibilitat gairebé física. En un altre pas del mateix llibre diu que «un mot ridícul o una mica exagerat ha estat prou sovint per fer-me malbé les coses més belles». 

Gabriel Ferrater, en les classes que va dedicar a Josep Pla (vegeu Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla), hi va remarcar que «allò que és central en Pla —vull dir allò que fa que en Pla ocupi un lloc central en la literatura catalana— és aquest fet en el qual he insistit tant: que és l’únic prosador, l’únic prosador de qualitat, que és realment prosador, que no deriva de la poesia de cap manera i que intenta de crear una forma artística purament a partir de la prosa». La prosa de Josep Pla se situava contra l’écriture d’artiste dels Goncourt, que consisteix a introduir una metàfora o una comparació a cada frase. Quan un escriptor, afirma Ferrater, «no imagina altra possibilitat de sostenir un estil si no és ficant una metàfora a cada frase, resulta que això dóna com a resultat una de les formes de prosa derivada de la poesia que és, precisament, el que Pla volia evitar». Aquesta concepció de l’estil Pla la va prendre de Stendhal. Per cert, alguns babaus, quan topen davant d’aquest tipus d’escriptura poètica, o metafòrica, parlen de «domini de la llengua» i «de creativitat lingüística». Així és la vida.

Ferrater, en el mateix text sobre Pla, hi feia una diferenciació entre els escriptors de mots i els escriptors de coses. Els primers són els retòrics, els qui tenen una idea de la llengua metafòrica, basada en un ús figuratiu del llenguatge. Per a Ferrater, la llengua no metafòrica, la llengua tota coses, «és la base de la idea estilística de Pla», i precisava que per «coses» entenia «imatges». El crític italià Francesco de Sanctis, a qui Pla admirava tant, com he recordat en un contrapunt de La literatura recordada, quan volia elogiar un escriptor deia que el seu estil era «tutto cose», és a dir, que darrere de cada frase hi havia una referència concreta, precisa i exacta, observada o viscuda. Aquest estil «tutto cose» portava Stendhal a rebutjar els versos. En una carta a Adolphe de Marestes admetia que «decididament, els versos m’avorreixen, perquè són menys exactes que la prosa». 

Sovint m’he referit en aquest blog a la dificultat d’escriure. Els manuscrits que s’han conservat de molts escriptors, plens de ratlles i de correccions, quan els comparem amb la versió final, mostren com és de difícil escriure. L’exemple que sempre es cita és el de Flaubert, amb les seues nits en vetla intentant de suprimir un que cacofònic. M’agrada més el cas de Pla, cargolant lentament un cigarret mentre feia temps per trobar el mot just. Així i tot… per què a Flaubert li costava tant escriure? És un cas en què l’esforç suplia la manca de talent? Perquè hi ha el cas contrari: Stendhal va dictar La cartoixa de Parma, una de les obres més perfectes de la literatura, durant cinquanta dies. És un cas de facilitat que resulta insultant per als pobres mortals. De tota manera, si Stendhal va dictar la Cartoixa va ser perquè prèviament l’havia escrita de cap. Ja la tenia escrita mentalment, i per això la va poder dictar.

1 comentari:

  1. Em sembla que babaus és la paraula exacta, el problema és que n'hi ha tants!

    ResponElimina