dijous, 16 d’agost de 2018

Fred i insensible

En l’entrada anterior sobre Grillparzer hi vaig al·ludir al seu caràcter hipocondríac. Ell mateix feia constar en el seu diari que a Viena molta gent considerava insuportable el seu caràcter. Reconeixia que sovint s’avorria quan era amb els altres, sense poder-ho dissimular, i que sovint es mostrava fred i insensible, cosa que justificava amb aquestes paraules: «m’acuses de ser dur, insensible? En la meua naturalesa més íntima hi ha certa sensació de pudor moral que actua amb més força que el pudor físic comú als homes. Així com algú oculta amb cura el seu cos, jo sempre he sentit repugnància a mostrar les meues emocions al nu. Podria contar exemples de la meua primera joventut al respecte. Després, en adonar-me que la gent fingia emocions que no tenia i en topar-me amb aquest fenomen sobretot entre artistes i afeccionats a l’art, vaig sentir un temor tan grau de caure en el mateix comportament, el més repelent per a mi, que aquest pudor inicial es va convertir gairebé en un rebuig de l’emoció quan havia de manifestar-se en presència d’altres. De seguida que algú en societat expressa un sentiment fals o exagera un sentiment, el meu interior es cobreix amb una capa de glaç. Aleshores, és clar, puc semblar sovint dur i insensible…» 

La conclusió, inevitable, era que només sol, lluny dels homes, podria retrobar-se i ser ell mateix, convicció que reforçava la misantropia i insensibilitat inicials. Una altra raó per justificar-les, a la defensiva, era que «l’esperit s’esgota finalment en l’eterna lluita contra l’estupidesa i la maldat. Que, per a no ser agredit constantment, al final no queda més recurs que tornar-se insensible». 

Grillparzer era conscient que aquesta reacció seua no deixava de tenir uns efectes secundaris negatius. S’adonava que «em repugna tant l’erupció sentimentaloide que he extirpat d’arrel fins i tot les erupcions de la veritable». La situació personal que descriu Grillparzer era una mena de cercle viciós, o de doble lligam. Les dues alternatives —la sociabilitat o la fredor amb els altres— li semblaven dolentes. Però on hi ha dilema, hi sol haver una trampa o altra. La denúncia de determinades realitats o comportaments socials com a aparença, com a mentida, porta de vegades, en una maniobra que només és aparentment lògica, a denunciar tota la realitat social com a aparença. Com a mínim, a desconfiar-ne, cosa que justificaria la insensibilitat i la fredor amb ella. Ja tenim el cercle viciós. 

Aquesta qüestió de la insensibilitat o la duresa personal l’he tractada en el contrapunt 45 de La literatura recordada, a propòsit de Josep Pla. M’adone que en moltes de les entrades que estic publicant últimament reenvie a un punt o altre d’aquest llibre. És una manera innocent de fer-me una mica de propaganda, és clar. Però no es tracta únicament d’això. Em sembla que no l’he abandonat aquest del tot, com si no l’hagués publicat, i continue matisant o estirant encara alguns dels punts que hi he tractat.