Unes observacions de Grillparzer sobre la lectura

Un dels llibres importants, objectivament important, que hauré llegit durant aquestes vacances és l’Autobiografía, diarios y otros escritos de Franz Grillparzer (1791-1872), l’autor d’El pobre músic (editorial Accent, traducció al català de Xavier Jové), l’extraordinari relat que Kafka admirava tant. Quan vaig veure exposat el volum a Fan Set, editat per Galaxia Gutenberg, vaig fer una exclamació de sorpresa i em vaig apoderar del llibre ràpidament, per por que algú se m’avancés. Em vaig girar, aferrant-lo amb les dues mans. Cap perill, però. A la llibreria només hi érem Núria i jo mateix. 

Des que vaig llegir El pobre músic per primera vegada, ja fa molts anys, he sentit un gran interès i simpatia per l’obra i la personalitat de Grillparzer. En vaig deixar constància en Un son profund (pàgs. 321-325). Ara, aprofitant la lectura de la seua autobiografia i els seus diaris, m’hauria agradat escriure un text aprofundit, meditat, ponderadament acadèmic, sobre aquest autor. Però… fa massa calor! I em sembla que tinc més ganes de llegir que d’escriure. A més, no cal. El textos recollits en el volum de Galaxia Gutenberg estan acompanyat de dos assaigs molt documentats: una presentació de Jordi Llovet i un pròleg i nombroses notes d’Adan Kovacsis, responsable també de la traducció de l’alemany. Em limitaré, per tant, com sempre, a apuntar unes notes sobre alguns aspectes que m’han cridat l’atenció per un motiu o altre. 

Com ara algunes consideracions sobre la lectura. En un pas de l’Autobiografia Grillparzer comenta un efecte perniciós de la lectura en la vida social, ja que el plaer que ens produeixen els llibres fa que, per contrast, ens avorrim quan som amb els altres. Supose que per a la majoria de la gent això és una manera extrema de plantejar la qüestió, però no deixa de tenir el seu sentit. Grillparzer confessa que s’avergonyeix d’aquesta manca de control sobre el seu estat d’ànim. A Viena, hi havia molts que consideraven insuportable el seu caràcter.

En una entrada dels seus diaris, reflexiona desolat sobre una experiència molt familiar per a qualsevol lector habitual: la facilitat amb què oblidem el que hem llegit. Grillparzer conta que una vegada llegia en una edició del teatre de Shakespeare el pròleg del doctor Johnson, amb un gran plaer, amb admiració, amb la satisfacció que produeix la descoberta d’un text veritablement valuós. De sobte, hi va veure una errata corregida a llapis, que només havia pogut corregir ell mateix. Per tant, aquell assaig ja l’havia llegit feia temps i l’havia oblidat del tot. I anota: «per a què llegir, aleshores, si els senyals del que s’ha llegit desapareixen tan completament? La meua vida sempre ha estat un somni, però no el d’algú despert, sinó el d’algú que dorm realment». 

Grillparzer, tot s’ha de dir, era un hipocondríac, i el caràcter de cada u, la seua constitució física i mental, suposant que es puga separar una de l’altra, tendeix a portar l’aigua al seu molí: tot li dóna raó. A més, es podria afirmar que no tot és dolent en l’oblit, perquè permet tornar a llegir un text com si fos la primera vegada. Veieu com sempre hi ha arguments per a tot? Arguments o consols. D’altra banda, si no val la pena llegir, perquè de seguida ho oblidem, per la mateixa regla de tres tampoc no valdria la pena respirar, ja que amb prou feines recordem el que vam fer la setmana passada. L’oblit no és una raó per a no llegir, sinó per a rellegir. Cal refrescar de tant en tant, cal insistir en la dosi perquè el medicament fa efecte. I el que diu Grillparzer és una mica capciós. És cert que oblidem moltes coses que llegim, però d’altres les recordem bastant bé, fins i tot d’una manera obsessiva. Un altre aspecte de la qüestió és que els jocs de la memòria resulten sovint capritxosos, arbitraris… com un somni.