dimecres, 29 d’agost de 2018

Res no és més perillós que la distracció

El 1826, en una entrada del seu diari, Grillparzer es recomanava calma amb insistència: «Calma…calma. Calma!» Tot seguit precisava que no es tractava d’«aquella calma obtusa que és una conseqüència de l’esgotament físic, un fruit trist de la distracció deliberada… Calma, això és, concentració. Concentrar-se, enfocar… Un punt únic i exclusiu no és, en el fons, un estat que li estiga donat a la naturalesa humana general: en un principi, l’ésser humà està preparat per a moure’s amb totes les seues capacitats en totes les direccions; així i tot, no es crea res gran sense eliminació, sense enfocar un sol punt, sense concentrar-se. Vull declarar sinònim de geni la capacitat de concentrar-se al màxim, i definir com a talent tot el que forma part de l’execució». 

Tots els qui intentem escriure, sabem que és difícil, positivament difícil. Hi entren molts factors per a aconseguir algun resultat. Un dels principals, un de previ si més no, és la concentració. Hi ha trucs i procediments retòrics que s’han de dominar, és clar, i que amb el temps s’automatitzen i faciliten l’escriptura. Però no valen res sense la capacitat de concentrar-se, que ens permetrà anar una mica més enllà de dir quatre inanitats deslligades. Costa, sobretot, començar. Una vegada hem arrencat, tot és més fàcil i una cosa ens porta a una altra. Un aclariment: la concentració no té res a veure amb la inspiració. Aquesta última arriba o no arriba. No arriba, de fet. 

Costa concentrar-se. La nostra tendència natural és la indolència, el vagareig, la distracció: la llei del mínim esforç. Està clar que per a escriure el millor que podemt fer és posar-nos a escriure, com en qualsevol altre treball. La concentració, com tantes altres coses, és una qüestió de voluntat. Però només fins a cert punt. És molt difícil trobar-la quan no tenim les idees clares, quan no sabem ben bé què volem dir. A més, calen determinades circumstàncies favorables: de benestar físic, d’estat d’ànim… d’algun no sé què difícil de definir. De vegades, és millor no insistir, no forçar les coses, i deixar que arribe el moment en què, no sabem per què, es fa una mena de clic. De sobte tot encaixa, i esdevé fàcil i transparent. 

Tolstoi va definir una vegada el talent literari, en el pròleg que va escriure a les obres de Maupassant, com la «capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada». En un pas de la seua autobiografia, Grillparzer assenyalava que per a escriure «res no és més perillós que la distracció».