En unes cartes fictícies incloses en el seu diari, adreçades a un Georg, Grillparzer hi afirmava: «voler que el teatre tinga un sentit moral és un error, i no sols en sentit moral, sinó també artístic». La raó que en donava és que la moral del teatre no pot prescindir mai de l’entreteniment, de la distracció, i que el teatre té una ambigüitat que impedeix treure’n cap profit pràctic. L’espectador, acostumat a considerar el teatre una font d’instrucció, rebria sense cap precaució tot el que és frívol i divertit en un escenari teatral, cosa que actuaria perjudicialment sobre la seua ànima. A més, inevitablement, es fixaria sobretot en aquests aspectes agradables, perquè ja se sap que la virtut és trista i el vici, alegre. Grillparzer concloïa que «el teatre ha de ser tractat com a moralment indiferent o es converteix en corruptor dels bons costums».
Paradoxalment, per tant, si considerem que el teatre ha d’estar al servei de la moral (de la moral imperant, perquè no n’hi ha d’altra digna d’aquest nom, i si n’hi hagués seria immoral, per definició), estem promovent la immoralitat. Millor, per tant, des del punt de la vista de la moral, que el teatre siga indiferent. Com a mínim. Si no, és pitjor el remei que la malaltia. Els puritans, a l’Anglaterra del XVII, ho tenien molt clar: volien tancar els teatres. Tots. I ho van aconseguir durant algunes temporades. A ells no els enganyaven.
La relació entre el teatre (i, per extensió, la literatura) i la moralitat sempre ha estat problemàtica, ni que fos per la dificultat de posar-se d’acord amb el que és «moral». Quan es decretava que les obres literàries havien de ser morals, es pressuposava que havien d’il·lustrar una determinada moral. Hi havia, per tant, obres immorals, perquè atacaven la moral imperant, perquè en proposaven una de contrària o simplement criticaven i no proposaven res a canvi. O perquè es mostraven indiferents: no jutjaven, no prescrivien, cosa més perillosa encara que un atac directe als bons costums. En definitiva, per a aquestes obres «immorals» l’art i la literatura no tenen i no han de tenir cap finalitat moral.
Moralisme i didactisme són nefastos per a la literatura. I, segurament, com indicava Grillparzer, contraproduents per a la moral. D’altra banda, em sembla que els moralistes —en el sentit de doctrinaris— de tots els temps han sobreestimat o malentès la influència del teatre i dels llibres en espectadors i lectors. Potser no n’hi ha per a tant. El fet és que aquells estan convençuts que un llibre, qualsevol llibre, influeix inevitablement en el lector, per a bé o per a mal. I aquí hi ha el problema: que pot ser per a mal. Un llibre pot enriquir el lector, el pot instruir, distreure, fer més lúcid, però… també el pot marejar o confondre, o donar-li males idees. Fins i tot, adverteixen o advertien alguns, el pot pervertir de manera irreparable. Suposant que això siga cert, la culpa no deu ser tant del llibre com del lector. Recordeu l’aforisme de Lichtenberg: «Un llibre és com un mirall. Si s’hi contempla un simi no s’hi veurà reflectit un apòstol». A més, els llibres «dolents» també tenen efectes positius. Actuen com uns emètics. Ens ajuden, per contrast, a apreciar-ne els bons. És clar que no ens posaríem d’acord a l’hora de destriar els bons llibres dels dolents amb els partidaris del moralisme i del didactisme, o del que és políticament correcte, sobretot perquè aquesta gent mostra una incomprensió profunda del que és l’experiència de la literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada