dilluns, 19 de novembre de 2018

Crònica d’una presentació a Sueca


Com ja sabeu, l’Espai Joan Fuster de Sueca havia organitzat el 19 d’octubre passat una taula redona amb la participació d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix per presentar L’estupor i La literatura recordada. Aquesta data va coincidir amb un temporal de pluges, cosa que va obligar a suspendre l’acte, que es va ajornar al divendres 16 de novembre. I, de nou, pluja abundant, excessiva, carreteres tallades i altres desastres. Aquesta vegada, però, es va decidir de mantenir l’acte, encara que el mal temps va impedir segurament que molta gent interessada hi assistís. 

En la presentació i col·loqui a tres mans que vam fer Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo, tots tres, amb matisos i perspectives diferents, vam coincidir a destacar les semblances o l’aire de família entre els dos llibres. L’aire de família s’ha d’entendre en un sentit literal, per la relació de parentiu —pare i fill— entre els dos autors. Sobre aquest punt només puc dir que tots dos vam compartir la mateixa biblioteca, o, més exactament, que jo m’he format literàriament en la biblioteca del meu pare. 

Un altre fet que cal esmentar, una mica casual, és que tots dos llibres han estat publicats pràcticament al mateix temps. Més important, crec, és que han estat elaborats simultàniament en la seua forma definitiva. Al mateix temps que triava i editava els textos de L’estupor, a partir de la massa de manuscrits inèdits que Josep Iborra va deixar a la seua mort, seleccionava i organitzava per al meu llibre un conjunt de textos que havia publicat prèviament en el blog de la serp blanca. 

L’edició dels dos llibres plantejava un problema semblant: aconseguir un recull de textos variats i alhora coherents, amb un o diversos fils conductors, a partir d’un material dispers i fragmentari, cosa que esdevenia més àrdua en L’estupor perquè calia triar a partir d’una massa de materials excepcionalment extensa. El fet, però, és que el procés d’elaboració dels dos llibres ha estat semblant i s’ha dut a terme paral·lelament. Fins a quin punt s’ha produït una certa contaminació mútua? En tot cas, són evidents una sèrie de coincidències o de preocupacions temàtiques similars, com ara les reflexions sobre l’experiència de la lectura i de l’escriptura.

Sòria i Calaforra van destacar tota una sèrie de punts comuns, una sèrie d’aspectes que sembla que jo he «heretat» del meu pare, com ara una determinada manera de parlar de la literatura i de relacionar-se amb ella, una sèrie d’afinitats literàries, i un to o un estil que tant Sòria com Calaforra van qualificar de discret i suau, irònicament distanciat. 

Vaig estar parlant una mica amb Enric Sòria abans de la presentació. Vam comentar el fet estrany que el meu pare, escrivint tant, va restar en gran part inèdit. Crec que la publicació dels seus diaris donarà moltes pistes sobre aquesta qüestió. Considerava que els seus textos eren inintel·ligibles per al lector actual. Al mateix temps, no podia deixar d’escriure: pensava escrivint i escriure era per a ell la prolongació inevitable de la lectura. L’escriptura, però, es va convertir en un procés acumulatiu. Cada vegada se li feia més difícil parar per corregir i revisar, perquè el material acumulat era cada vegada més extens. És el problema —un dels problemes— de portar un dietari, una escriptura lliure i basada en el fragment. Sòria em va comentar que quan comences a revisar i corregir un dietari, aquest està mort. 

Acabat l’acte, se’n vam anar a fer-se’n una —una cervesa— al pub La lluna i d’allí vam anar a sopar a El rebost. L’expedició estava integrada per Salvador Ortells, Enric Sòria i Guillem Calaforra, Manuel Baixauli i Isabel, Aurora i jo. Ens ho vam passar molt bé i vam xerrar molt. Ja comprendreu que, tractant-se d’una conversa privada, en què no vam deixar res per verd, no puc dir-ne res. El sopar, molt bo.