Plini el Jove es refereix sovint en les seues Cartes a l’oci com un ideal de vida. L’oci és el repòs, el descans, «aquell inactiu però agradable estar-se sense fer res». Més encara, l’oci consisteix no sols a no fer res, sinó a «no ésser res». En un altre pas diu que la vida més plaent és la més desvagada. Plini, que era un home ocupadíssim, ple de responsabilitats, es preguntava: «quan els meus lleures deixaran de prendre el nom de peresa, per a prendre el de reposament?» Era una manera elegant, elegantment irònica, de referir-se a la jubilació. Aquest anhel de Plini ens el fa entranyablement pròxim.
Plini, però, aspirava a l’oci perquè no parava. A un amic que allargava la seua estada al camp, dedicat al dolce far niente, li demanava de tornar «als nostres enuigs, encara que només sigui per a això, per tal que la sacietat no minvi aquests platxeris». És a dir, no es tractava de cessar l’oci, sinó d'interrompre’l. Plini el diferencia clarament de la indolència. Aquesta s’identifica amb l’apatia, amb la peresa; el perfil de l’oci, en canvi, es retalla contra una vida ocupada i activa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada