La vida retirada

És un leitmotiv de les Cartes de Plini el Jove: el desig d’abandonar el tràfec de les ocupacions i de les responsabilitats, i de dur una vida retirada, al camp, en alguna de les vil·les que posseïa. De tant en tant, quan podia, ho feia. Allí, escriu, «no m’angunia cap esperança, cap temor; cap remor no m’inquieta. Solament parlo amb mi i amb els llibres. Oh, vida recta i íntegra! Oh, dolça i honrada ociositat, gairebé més bella que qualsevol afer! Oh, mar! Oh, platja veritable i recòndit sagrari de les Muses! Quantes de coses em descobriu! Quantes de coses em dicteu!» La vida retirada era l’oportunitat de donar-se als estudis i al repòs: a llegir i a escriure. 

En una carta a Gal·lus (II, 16) descriu la vil·la que tenia a Laurent, vora el mar Tirrè, antiga capital del Laci. Mentre l’escrivia, es fonia de desig i d’enyorança. Ja el camí que hi duia era tota una promesa de felicitat: «ací i allà el paisatge és variat. Tan aviat el camí és environat de boscos, com s’obre i s’estén en amplíssimes praderies. Hom hi veu molts ramats d’ovelles, moltes eugassades, moltes bouades que, expulsades de les muntanyes per l’hivern, s’engreixen dels herbatges i de la tebior primaverenca».

La vil·la tenia un pòrtic arrodonit en forma de D, voltat d’un pati petit i alegre, amb calefacció i aigua calenta. Però el que Plini descriu amb més complaença és el que ell anomena les meves delícies, el seu estudi, el lloc on es retirava de tot i de tots: «al capdavall de la terrassa i de la galeria porticada, al jardí, hi ha una estada que és les meves delícies, de veritat: les meves delícies. Jo mateix la vaig bastir. En ella hi ha un « heliocaminus» [cambra exposada al sol], que amb vistes a la terrassa i al mar, rep el sol de l'un cantó i de l'altre, i un cubícul que per les portes dóna a la galeria i per una finestra, al mar. A la part mitjana del mur s'enfonsa una «zotheca» [mena d’alcova] força elegant, la qual, per vidrieres i cortines que es tiren i corren a voluntat, pot ajuntar-se o separar-se del cubícul. Pot contenir un llit i dues cadires. Als peus el mar, a l'esquena les vil·les, de cara les boscúries: tres finestres t'hi ofereixen separats i mesclats aquests paisatges. D'allà es passa a un dormitori on no arriben els crits del servei, ni el murmuri del mar, ni el brogit de la tempesta, ni el fulgor dels llamps ni la mateixa claror del dia, si doncs hom no obre les finestres. La raó d'aquest recolliment tan absolut i tan profund és que la paret del cubícul i el mur del jardí estan separats per un passadís, i que, així, tot soroll és apagat per la buidor intermèdia. S'hi ajunta un petit hipocaust, el qual, segons que calgui, escampa o reté, per mitjà d'una finestreta, l'escalfor que rep de sota. D'ací hom passa a una avant-cambra i a un cubícul exposats al sol. El sol hi dóna així que surt, i encara hi toca després del migdia, per be que hi vingui de biaix. En aquesta estada és on jo em recullo en mi mateix; així em sembla estar allunyat àdhuc de la meva pròpia vil·la, i en prenc un gran plaer, sobretot a les Saturnals, quan la llicència d'aquells dies i les cridòries joioses ressonen per tots els altres indrets de la casa; car, d'aquesta manera, ni jo sóc cap destorb als esbarjos dels meus, ni ells destorben les meves tasques». 

És possible que Montaigne s’inspirés en aquesta carta de Plini quan, en el segon assaig del llibre tercer, Sobre el penediment, descriu la torre on va instal·lar la seua biblioteca i el seu estudi. A Montaigne li agradava estar-se a la torre «perquè és d’accés una mica difícil i perquè està apartat, tant per al profit de l’exercici com per a fugir de la gent. És el meu domicili. Intente conservar-ne el domini total i sostraure només aquest racó de la comunitat conjugal, filial i civil. En qualsevol altra banda no tinc més que una autoritat verbal: en realitat, compartida amb altres. Miserable, al meu parer, qui no té a casa un lloc on estar amb ell mateix, on fer-se la cort a ell mateix, on amagar-se!» En un altre pas del seu llibre dirà taxativament: «cal prestar-se als altres i donar-se solament a un mateix». 

A l’estiu, a Plini li agradava anar en una altra vil·la, que tenia a les terres d’Etrúria. Allà hi havia «una ampla i extensa planúria, encerclada de muntanyes; les muntanyes tenen a llurs cims altes i antigues boscúries. La caça hi és freqüent i variada. D'allà baixen, seguint el peridis, boscos bons per a la tala. Entre aquests, uns comellars grassos —no és pas sempre fàcil de trobar-hi una pedra, ni encara que hom la hi cerqui,— que no cedeixen en fertilitat als camps més plans, colren una collita esplèndida; solament una mica tardana, però no menys abundant». 

En aquesta vil·la també tenia un domicili particular, «un dormitori on no arriben ni la claror del dia, ni la cridòria, ni el brogit, el qual comunica amb el menjador quotidià i dels amics. D'aquí estant hom veu aquella clastreta, una altra part del pòrtic i les mateixes coses que hom veu del pòrtic estant. Hi ha encara un altre cubícul que, situat a la vora d'un dels plàtans, gaudeix constantment de la verdor i de l'ombra i és revestit d'un sòcol de marbre, i la resta d'una pintura representant un brancatge i ocells posats entre les branques, no menys delicada que el marbre mateix; també hi ha un fontinyol al damunt d'una pica, el qual, escolant-se per diverses canals, produeix un murmuri agradable». 

En una carta a Fuscus (IX, 36), li contava com distribuïa el dia, a l’estiu, a les seues terres d’Etrúria. Es despertava a primera hora i abans d’alçar-se s’estava una estona al llit, meditant a les fosques. Les finestres estaven tancades. Així, «separat i alliberat de tota distracció pel silenci i les tenebres, i sol amb mi mateix, en lloc de seguir els ulls amb l’esperit, segueixo l’esperit amb els ulls, els quals veuen el mateix que veu el pensament». Després, cridava l’escrivent i li dictava el que havia compost de cap, mentre pensava. Si feia bon temps, es passejava per la terrassa o per la galeria porticada. Continuava meditant i dictant. Més tard, es feia dur en un vehicle i feia el mateix que quan passejava, perquè «l’atenció perdura, refeta per la mateixa varietat. Torno a dormir una estona, després em passejo; més tard llegeixo en veu alta i forta un discurs grec o llatí, no tant per exercitar la veu com a causa del meu estómac; però ella també se m’enrobusteix amb aquesta pràctica. Torno a passejar, m’unto, faig exercici i em banyo. Mentre sopo, si estic sol amb la muller o amb poques persones, hom em llegeix un llibre; després de sopar, el comediant o el lirista; més tard em passejo amb els meus, bon nombre dels quals són persones instruïdes. Així hom allarga la vesprada en diferents converses, i encara que el dia sigui llarg passa en un no-res».