diumenge, 23 de juny de 2019

La veritat literària

En La literatura recordada he dedicat dos contrapunts —l’11 i el 12— al Livre de lectures de Marthe Robert, crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. De fet, aquest llibre de Marthe de Robert em va servir d’inspiració, en part, per al meu. Fins i tot, en un primer moment vaig pensar de titular-lo de la mateixa manera: Llibre de lectures. Al final, ho vaig deixar córrer. El plagi era massa servil i el títol quedava massa genèric. 

El Livre de lectures de Robert és el primer volum d’una sèrie de quatre. Els altres tres són La vérité littéraire, La tyrannie de l’imprimé i Le puits de Babel. Ja els tinc tots en la meua biblioteca. De moment, a més del Livre de lectures, he llegit La vérité littéraire. El títol em feia el llibre suggestiu i atractiu, i intrigant. Hi ha una veritat literària? Hi ha una veritat que només la literatura és capaç de copsar?

Marthe Robert no contesta directament aquesta qüestió. La vérité littéraire és un recull de textos miscel·lanis articulats entorn d’una sèrie de motius, entre els quals hi ha l’enunciat en el títol. Només en algun pas, de manera molt breu, l’autora hi al·ludeix més directament. Així, interrogant-se sobre el sentit del mot «literatura», Robert afirma que la literatura té la capacitat «de relacionar el que la naturalesa de les coses tendeix a mantenir fortament separat». Aquesta seria, per tant, la «veritat» o una de les veritats que la literatura podria copsar, molt més que no altres mitjans de coneixement. La literatura seria el mitjà en què la imaginació moral es manifesta més lliurement, més intensament, entenent la imaginació com la capacitat de percebre relacions i semblances que no són evidents a primera vista, ocultes sota l’aparença quotidiana de les coses, sota el tel de convencionalisme —de costum— que ho impregna tot. Convé matisar que no és una qualitat exclusiva de la literatura. Les disciplines científiques i tècniques la fan servir també i d’una manera més espectacular. Només que els respectius camps en què s’aplica són diferents.

Un altre aspecte, directament relacionat amb la veritat literària, que tracta Robert és la relació de la literatura amb la vida o la realitat: «algunes obres s’imposen amb tanta evidència que passen imperceptiblement del regne de l’art al de la natura», escriu; hi ha «llibres capaços de suportar l’assalt més brutal de la realitat», però d’altres «es desfan al menor contacte amb les coses penoses de la vida». Sembla que Robert fa servir un criteri pragmàtic per valorar les obres literàries. En contacte amb la vida, moltes —la majoria?— es revelen gratuïtes, banals, forçades, convencionals, mentre que unes altres, en canvi, resisteixen la comparació o el contacte, i fins i tot s’imposen amb força. Robert, com a crítica literària, se situa lluny de qualsevol aproximació formalista i desconfia de l’autonomia de l’obra literària. I també del que ella en diu les pretensions de la literatura. El fet és que si es pot parlar d’una veritat literària és perquè també hi ha una mentida literària: alguns dels seus símptomes són el verbalisme, el retoricisme, l’èmfasi, la grandiloqüència, la vaguetat, la imaginació gratuïta… La literatura ens pot ajudar a veure-hi clar, pot ser un dels mitjans de coneixement més poderosos per copsar el que Isaiah Berlin anomenava el sentit de la realitat (vegeu What is obvious is not always known, and what is known is not always present), però també ens pot extraviar o embolicar. O, simplement, ens pot fer perdre el temps. I el que és pitjor de tot: ens pot avorrir, cosa que no té perdó.

Hi ha una altra perspectiva, que no és la de Marthe Robert: considerar la veritat literària com a irreductible amb l’experiència de la vida quotidiana i amb les veritats de les diverses disciplines intel·lectuals. La literatura, una certa «literatura», es gira d’esquena a la realitat, a la recerca d’una altra «realitat», més profunda, oculta, de caràcter inefable, que l’obra literària evocaria o suggeriria per mitjà d’una mena d’alquímia verbal. Carles Riba, en unes declaracions a un qüestionari literari que vaig comentar en Un son profund, va observar que «el llenguatge no té merament una funció comunicativa, documental, en l’ordre pràctic: serveix també per a construir el que no existeix, per a suggerir el que no és conegut, el que és sols pensat o somiat». La poesia, per tant, és una via d’accés al que «no existeix», a una realitat d’ordre espiritual o íntim que només pot ser suggerida per mitjans poètics. Els mots proporcionen indicis d’un altre ordre de realitat, però no el fan accessible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada