dimecres, 26 de juny de 2019

Un assaig de Josep Iborra sobre la relació paradoxal dels llibres amb la vida



Com a complement a la nota anterior sobre La vérité littéraire de Marthe Robert, voldria recordar un assaig de Josep Iborra recollit en L’estupor (pàgines 76-77), en què, a partir d’una frase de William Faulkner, reflexiona sobre la relació paradoxal que els llibres estableixen amb la vida. En un pas de la seua novel·la Llum d’agost, Faulkner hi va escriure: «Que fals pot ésser el més profund dels llibres quan l’apliquem a la vida». El meu pare assenyalava que Faulkner constatava amb aquesta frase la paradoxa dels llibres, dels grans llibres: «ens fan la impressió de copsar profundament la vida, de penetrar-la», però «resulten falsos quan els apliquem a la vida». Segurament, això és inevitable, perquè l’experiència estètica no és l’experiència ordinària: «La literatura és el resultat d’una operació específica sobre el món, però no podem viure el món en el pla ordinari com el vivim en el pla estètic —imaginatiu, verbal—, ni tampoc a l’inrevés». De tota manera, «si el llibre és profund és perquè conservem la nostra relació amb la vida de cada dia, que veiem amb l’instrument del llibre». Al mateix temps, «si la seua veritat no es pot aplicar al nostre món quotidià, no és perquè el llibre siga fals, sinó perquè no s’hi pot aplicar…» Josep Iborra afirma que és difícil afirmar i explicar, alhora, aquesta paradoxa. Així i tot, es pot concloure que «per molt que un llibre ens allunye del món de cada dia, aquest sempre hi és, si més no com a horitzó, com a referència primera i anterior a tot. L’art és una manera de manipular i experimentar aquest món i per això no pot ser-ne totalment independent. Al mateix temps, com més estreta és aquesta relació, més autònom esdevé. La dependència és un pressupòsit; l’autonomia, una conquesta».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada