dimecres, 12 de juny de 2019

Escriure amb salfumant: les cartes d’Eugeni Xammar

Al cap de poc de la seua mort, el 1973, la figura mítica d’Eugeni Xammar va començar a adquirir uns contorns més precisos, més concrets. Les seues memòries, dictades en forma de conversa, van aparèixer pòstumament l’any següent, amb el títol de Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret, en Quaderns Crema. La mateixa editorial ha publicat posteriorment Periodisme, una selecció d’articles periodístics d’Eugeni Xammar, l’extraordinari L’ou de la serp, que recull les cròniques escrites des d’Alemanya entre el 1923 i 1925, i les Cartes a Josep Pla. Cal esmentar també l’excel·lent Periodisme? Permetin!, de Quim Torra (sí, l’actual president de la Generalitat de dalt), sobre la vida i els articles de Xammar. Quaderns Crema hi ha afegit ara les Cartes d’un polemista (1907-1973), recull de totes les cartes que se n’han pogut localitzar en arxius públics i privats, a excepció de les adreçades a Josep Pla, publicades anteriorment. L’editor d’aquest volum, Xavier Pla, que ha dut a terme una feinada immensa d’arqueologia literària, ha redactat a més un extens assaig introductori, Les tres vides d’Eugeni Xammar, en què ressegueix la vida i l’obra de Xammar en la seua triple faceta de periodista, diplomàtic i traductor. El volum es tanca amb un apèndix documental i un epíleg d’Amadeu Cuito. Una última referència bibliogràfica: crec que el text que millor retrata la personalitat de Xammar el va escriure Josep Iborra en L’estupor (pàgines 132-133).

Per què la seua figura resulta tan atractiva? Un jove Josep Pla, el 1927, en un text publicat en la Revista de Catalunya, que s’ha citat sovint, sintetitzava alguns dels factors que explicaven aquesta fascinació: «En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ell, en el que m'ha dit i, sobretot, en el que m'ha insinuat. Després d'això, excuso dir que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat». Un home com Xammar sempre farà un gran efecte, sobretot pel contrast sorprenent que s’estableix, inevitablement, entre una personalitat com la seua, extremadament intel·ligent, que pensa pel seu compte i que sempre diu el que pensa, que sap dir-ho amb gràcia i contundència, i la majoria anodina del món polític i cultural, que no sap res de res i que combina una absoluta falta de vergonya amb dosis considerables d’idiòcia congènita. 

Parlem d’aquestes Cartes d’un polemista (1907-1973). Convé advertir que el seu interès és relatiu. Si més no, d’entrada. La majoria estan dedicades a l’intercanvi d’informacions puntuals, sovint formulàries: agraïments, encàrrecs, cobrament d’un xec… Hi ha un bon grapat de cartes que tenen com a tema fonamental un parell de sabates que Xammar va encarregar a Carles Esplà que li comprés en una determinada botiga de Washington, concretament la casa Lewis and Thos. Saltz de G. Street. Les cartes permeten recórrer els esforços de Xammar per prendre possessió efectiva d’aquest calcer, que per atzar va quedar oblidat en el domicili de Mercè Rodoreda i Armand Obiols, a Ginebra. El lector es queda al final sense saber què va passar. Com que a partir d’un determinat moment ja no se’n parla més, es pot suposar que Xammar va arribar a estrenar finalment aquell parell de sabates adquirides via Esplà a Washington. 

Aquest epistolari, de tota manera, es llegeix amb curiositat, amb una certa ànsia fins i tot, gràcies a l’enorme vivacitat de Xammar, al seu humor, al prodigi de naturalitat i d’expressivitat del català que fa servir. A més, el conjunt de les cartes editades ens permeten assistir sobre la marxa al que va ser la seua vida al llarg de més de seixanta anys, sempre viatjant amunt i avall, incansablement, i, sobretot, ens ofereixen l’oportunitat de sentir la veu d’una personalitat tan marcada, com remarca Amadeu Cuito en l’epíleg que ha redactat per a aquesta edició. 

De tant en tant, el lleó mostra l’urpa. En una carta del 1958 a Lluís Montanyà, exiliat, que tenia dificultats per tornar a Catalunya, Xammar li deia per consolar-lo: «considereu com un celestial present les circumstàncies que fan un retorn vostre a Catalunya tan improbable —i tant. Espanya —i nosaltres hi som a dintre fins les orelles— és un país essencialment fecal. Repeteixo l’adverbi: essencialment. No es veu cap canvi en perspectiva —ni punyetera falta que fa. Vingués el que vingués, tot seria igualment dolent, en el millor dels casos. Del pitjor, val més no parlar-ne». 

És ben sabut que Xammar no perdonava cap claudicació ni cap compromís davant del franquisme. En aquest punt la seua intransigència, o la seua coherència, era total, sense fissures. Pel que fa a aquesta qüestió, els principals damnificats en aquest epistolari són Josep Maria de Sagarra i Carles Soldevila. En una carta a Rafael Tasis, del 1950, Xammar li fa saber que «don Josep Maria de Sagarra ha demostrat una vegada més que és un tifa» i en una altra que «Sagarra pot ésser considerat cada dia amb més justícia, em sembla, com un veritable professional de la claudicació». Més urpades o destralades: del pobre Agustí Bartra, en diu que és «un dels poetes més dolents del món occidental»; defineix Ferran Canyameres com una «veritable al·legoria del personatge poc interessant». Josep Pous i Pagès, per la seua banda, «era una mica babau, tenia molt elevada opinió de si mateix, no dubtava de res o de molt poca cosa i en començar a tornar-se vell (jo feia deu anys que no l’havia vist) va perdre per complet la joventut —la pitjor cosa que li pot passar a un vell». A Puig i Ferreter, com era d’esperar, també li toca el rebre, estrafent-li el segon cognom en Fer-à-repasser a propòsit d’una planxa de ferro que «el fèrtil novel·lista» va projectar contra el crani d’una amant infidel. En fi, en qualsevol moment sorgeix disparat l’apunt inesperat i divertit. A un corresponsal li confessa que «una de les comptades coses castellanes que m’agraden és aquella magnífica màxima, que diu: De los consejos, la mitad en dinero». 

Les Cartes d’un polemista (1907-1973) ofereixen un calidoscopi dels diversos aspectes de la personalitat de Xammar, com ara el seu extremat individualisme, la seua admiració pels Estats Units o la seua ideologia liberal conservadora, que defensava així: «la mania de voler arreglar les coses porta sempre conseqüències catastròfiques. Les coses no s’arreglen mai, s’espatllen sempre, cada dia una mica més, i la missió més difícil i més noble de l’home consisteix, precisament, en treballar per tal de que no s’espatllin massa ni massa de pressa. És per això que el pensament de l’home, quan no desvarieja, és liberal-conservador». Josep Pla, amb altres paraules, va escriure el mateix més d’una vegada.

I l’estil de la seua escriptura. En una carta a Joan Arús, en què protestava de les modificacions que aquest havia introduït en una carta-pròleg que li havia enviat per a un llibre, li diu: «serveixi d’exemple tot el primer paràgraf de la meva carta, que tu has convertit en una tassa de camamilla, beguda excel·lent sense cap mena de dubte, però que a mi no em serveix per a escriure. Jo escric amb salfumant i, qui no li agradi, que ho deixi». Escriure amb salfumant! Era un virtuós a l’hora de formular lapidàriament sarcasmes demolidors. Aquesta tendència corrosiva amb la ploma a la mà era un reflex de la seua intel·ligència ràpida, de la impaciència que li produïa l’espectacle de l’estupidesa humana. Salvador de Madariaga —«ilustre polígrafo»—, el va penetrar bé, segons conta el mateix Xammar: «usted se permite uno de los lujos más caros del mundo, que es el de decirles a los tontos que lo son». 

Al lector li pot fer estrany que una personalitat amb una potència expressiva tan gran, amb tanta agilitat mental, que havia corregut mig món del dret i del revés, no escrivís cap llibre. Sempre tenia entre mans diversos projectes editorials, a alguns dels quals al·ludeix en aquest epistolari, però tots van quedar sempre en no res. Ell mateix es reconeixia una certa desgana. El 1944, comentant a Ferran Canyameres un llibre que estava escrivint (i que va acabar abandonant, com tots els altres), admetia que «resulta una mica difícil per a mi, home acostumat a construir articles, trobar el procediment per a comunicar la necessària vibració a tantes planes una darrere l’altra. Me’n surto com puc». Era, sobretot, una qüestió de mandra o de falta d’interès real, que «justificava» a Ramon de Sugranyes, assenyalant que «la meva vella tendència a no fer avui el que pugui fer demà s’accentua cada dia i això té profundes rels psicològiques, car m’espanta el pensament de que pot arribar un dia que ho tingui tot fet i no em resti altra missió que la de tirar-me de cap a mar. Prenc, contra aquesta perspectiva, les precaucions pròpies del cas, i una d’elles, com us dic, és la de no fer gairebé res per tal que sempre em restin coses per fer». 

La lectura d’algunes d’aquestes cartes produeix una sensació agredolça en més d’un moment. Sovint, són dolorosament lúcides. En l’apèndix d’aquest volum s’han reproduït, entre altres documents, un memoràndum que Xammar va adreçar el 1950 al president de la Generalitat, que l’hauria pogut escriure avui mateix. I ja ha passat més de mig segle. No debades, el mateix Xammar s’autodefinia a Rafael Tasis, el 1949, com a «fonamentalment escèptic, i tanmateix susceptible de fer-se certes il·lusions». Sembla, però, pel que fa a les il·lusions, que cada vegada en tenia menys. En una carta del 1951, malparlant de nou de l’actitud acomodatícia amb el franquisme d’escriptors com Sagarra i Soldevila, deia que «de tot això, el que arriba a fer basarda és la sensació que tot plegat us dóna de que arribarem a l’hora de la mort i encara anirem trepitjant merda». Així estem encara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada