El 1895, Proust havia abandonat la redacció de Jean Santeuil, una novel·la que no va reprendre mai. Començava així un període d’uns set anys que va constituir el tram final del seu període formatiu, abans d’iniciar À la recherche du temps perdu. Durant aquest temps l’activitat de Proust com a escriptor va consistir en la traducció al francès d’algunes de les obres de John Ruskin i en la redacció de diversos textos sobre aquest escriptor. Aquesta dedicació a l’obra de Ruskin representava tant una manifestació de l’admiració de Proust per l’escriptor anglès, com un intent d’escapar de la seua influència i de consolidar la pròpia personalitat literària.
Proust va acompanyar la seua traducció d’alguns textos de Ruskin de nombroses notes i d’un llarg pròleg. Algunes de les notes són molt extenses, com una mena d’assaigs en miniatura. Proust no s’hi limita a aclarir determinats passatges del text traduït, sinó que de vegades critica algunes de les apreciacions de Ruskin i les inverteix per demostrar-ne la inconsistència o les utilitza com un motiu per definir i precisar la seua posició moral i estètica.
En l’extens pròleg que va redactar per a presentar la seua traducció, publicat sovint en volum solt amb el títol de Sobre la lectura, Proust va delimitar amb més profunditat la seua personalitat com a escriptor. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si, en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Per a Proust, la lectura juga un paper essencial i limitat alhora en la nostra vida espiritual. «La lectura —diu— es troba en el llindar de la nostra vida espiritual; ens hi pot introduir, però no la constitueix.»
El que cal, per tant, «és una intervenció que, tot i venir de fora, es produeixi al fons de nosaltres mateixos, o sigui, l’impuls d’un altre esperit, però rebut en la solitud. Doncs bé, hem vist que aquesta és justament la definició de la lectura, i que només convé a la lectura. […] Però, en aquest cas també, la lectura tan sols actua com una incitació que no pot substituir, de cap manera, la nostra activitat personal; es conforma tornant-nos la manera de fer-la servir, com, en les afeccions nervioses que hem citat abans, el psicoterapeuta només torna al malalt la voluntat de fer servir el seu estómac, les seves cames, el seu cervell, encara intactes. […] Mentre la lectura sigui per nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable. En canvi, es torna perillosa quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc; quan ja no veiem la veritat com un ideal que només podem aconseguir amb el progrés íntim del nostre pensament i amb l’esforç del nostre cor, sinó com una cosa material, posada entre els fulls dels llibres com un llamí preparat pels altres i que només cal que ens prenguem la molèstia d’abastar dels prestatges de les biblioteques i després paladejar passivament amb un repòs total del cos i de l’esperit».
En aquest prefaci trobem in nuce molts dels temes i característiques estilístiques que retrobarem en À la recherche, com la conversió de la seua infantesa en un fresc intemporal de caràcter sagrat. O la utilització del llarg període construït a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada