Lectura activa i lectura passiva

En l’entrada anterior vaig comentar una mica Sobre la lectura de Proust. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Aquesta observació, que Proust amplifica i relaciona amb altres motius, s’ha fet sovint i en últim terme remet a la contraposició entre la lectura activa i la lectura passiva. 

La primera és la que reivindicava Proust, seguint l’estela de Montaigne. Per a l’autor dels Essais la lectura era un mitjà o una incitació per exercitar el judici, no per moblar el cap amb coneixements i teories. Ell mateix deia que no podia fer altrament, perquè tenia poca memòria (vegeu La mala memòria). D’altres autors, en canvi, han mostrat una desconfiança radical envers la lectura, envers tota lectura, que han vist com una amenaça o un substitutiu de l’activitat mental personal i de la discussió lliure entre iguals. 

Plató deia que l’excessiva lectura fa que descurem la memòria i que depenguem de símbols. Schopenhauer, per citar un altre nom il·lustre, sentenciava que «llegir és pensar amb un cervell aliè». Lichtenberg, malèvolament, que hi ha gent que llegeix per no pensar. Més inconvenients: el mal no és únicament que la lectura reemplaça la nostra activitat mental —ens fa pensar amb un cervell aliè o ens fa no pensar—, sinó que, a més, la lectura d’un llibre ens pot confondre, ens pot donar «males idees» i, fins i tot, en determinats casos, ens pot pervertir d’una manera irreparable. Els perills de la lectura ha estat un lloc comú dels moralistes de totes les èpoques, els quals deixaven de banda el fet que la majoria dels bandarres no han llegit mai res, ni el diari. Tenien imaginació de sobres per a les seues malifetes i no els calia buscar incitacions en cervells aliens: en els llibres. 

En el contrapunt 26 de La literatura recordada vaig tractar aquest motiu de la lectura activa versus lectura passiva a propòsit de dos opucles de Llucià de Samòsata, Contra un ignorant que comprava molts llibres i Un intel·lectual sense cultura. Sergi Grau, en la introducció que acompanya la seua traducció d’aquestes dues obres, informa que en l’imaginari dels grecs la lectura era percebuda «com un acte passiu, sovint equiparat amb el paper de submissió que tenen els qui reben d’un home». Un Septimi Sever va sentenciar que «amat qui escribet, predicatur qui leget», que Pascal Quignard, en la seua obra El sexo y el espanto, tradueix com «el qui escriu sodomitza, el qui llegeix és sodomitzat». Dit d’una manera més decorosa: el primer és actiu; el segon, passiu. Mentre revisava aquest text de La literatura recordada, durant l’estiu del 2017, en revisava un altre del meu pare per a L’estupor, que portava per títol Passivitat i activitat en la lectura (pàgines 54-55). Allí us remet.

Em sembla, però, que tots aquests dicteris contra la lectura passiva i contra la lectura en general són una mica severs. Què té mal oblidar-se d’un mateix mentre llegim? Pensar, encara que siga amb el cervell d’un altre, continua sent pensar, i sovint més segur que no confiar en les pròpies neurones. A més, de vegades, la lectura de determinats llibres ens fa sentir molt intel·ligents, cosa que és molt agradable. Charles Lamb, un dels autors amb més encant de la literatura anglesa, encapçalava el seu assaig Detached Thougts on Books and Reading amb aquestes paraules que sir John Vanbrugh, arquitecte i autor teatral anglès del segle XVII, va posar en boca de Lord Foppington, un personatge de la seua comèdia The Relapse: «llegir un llibre és entretenir el propi jo amb el producte forçat del cervell d’un altre home. Crec que un home de posició, de bona educació, ha de saber divertir-se amb els seus propis fruits». Lamb comentava que un conegut seu va quedar tan impressionat amb aquesta observació del Lord, que va deixar de llegir res immediatament, cosa que va millorar en gran mesura la seua originalitat. Tot seguit, Lamb reconeixia que dedicava molt de temps als pensaments dels altres: a llegir. I que li agradava perdre’s en altres ments. Quan no caminava, llegia, perquè no podia estar assegut i pensar. Els llibres pensaven per ell. Era feliç així, diguessen el que diguessen Lord Foppington, Marcel Proust i tutti quanti. 

Quan tot això queda dit, no puc deixar de pensar que la contraposició entre una lectura activa i una altra de passiva és potser una mica forçada. No hi ha, no hi pot haver, una lectura passiva. Tota lectura implica un esforç, com a mínim i per mínim que siga, de comprensió i d’interpretació. D’altra banda, l’«activitat» o la «passivitat» a l’hora de llegir és sovint, gairebé sempre, una qüestió de grau, de més o de menys. El mateix llibre pot permetre que ens hi encarem de maneres diferents. Podem llegir una novel·la policíaca deixant-nos dur per la intriga, pel desig d’arribar al final, o bé amb una mirada atenta a les «trampes» de l’autor, a l’embull que planteja al lector, com una mena de joc intel·lectual que és més interessant i més divertit que la seua resolució, sempre arbitrària i decebedora.

També, quan llegim, es posa en marxa una activitat de memorització i assimilació del que llegim, dos processos que s’impliquen mútuament. Només podem memoritzar i recordar el que assimilem, el que fem entrar en un joc de relacions propi, d’interessos propis. El que fem nostre. Un últim apunt: hi ha una modalitat de lectura «activa»: la lectura desconfiada, vigilant.