diumenge, 4 d’agost de 2019

Pensar i escriure


Ce que l’on conçoit bien s’énonce clairement,
Et les mots pour le dire arrivent aisément.

És un dels preceptes més recordats de l’Art poétique (1674) de Boileau, segurament perquè el reconeixem com l’expressió d’una experiència nostra: quan tenim clar el que volem dir, les paraules ens vénen de seguida a la boca, sense fer cap esforç. Per això, una mica abans d’enunciar aquest precepte, Boileau havia recomanat: «Avant donc que d'écrire, apprenez à penser». Per a Boileau, la poesia s’havia de plegar al pensament, havia de ser-ne la més fidel, la més exacta i la més transparent transposició. L’estètica posterior, però, va trencar aquesta associació necessària entre la claredat i la poesia. Mallarmé afirmarà que la poesia no es fa amb idees, sinó amb mots, i que cal cedir a aquests la iniciativa. El ritme, la sonoritat i les connotacions dels mots creen una mena d’encanteri que evoca o suggereix un significat que no es deixa mai atrapar. La poesia ha de suggerir més que dir.

La màxima de Boileau, deixant de banda l’objecció de Mallarmé, és tan taxativa que ens fa sospitar. Fuster, en un aforisme que porta per títol Contra Boileau, la capgirava i advertia: «Abans de pensar, aprèn a escriure». La majoria d’aforismes o de màximes tenen aquest punt feble: els capgirem i el contrasentit també té raó. Com a mínim, també té sentit. Centrant-nos en el de Fuster, no hi ha dubte que saber escriure facilita molt les coses: ajuda a pensar millor. Si l’escriptura dóna forma al pensament, saber escriure es podria equiparar a saber pensar: a pensar bé, d’una manera clara i distinta. El pensament dels humans tendeix a la nebulositat. Jo ja m’entenc! Els borratxets també diuen que s’entenen. Tot plegat ens aboca a una disjuntiva que no es pot obviar: què és primer, el pensament o el llenguatge? Com sempre, té tota la pinta de ser una falsa disjuntiva: es pot separar el pensament del llenguatge? El fet és que pensem amb paraules i en les paraules. 

El que havíem pensat, que ens semblava tan clar i tan evident en el moment de pensar-ho, ara, quan ens posem a escriure, en veiem les contradiccions i la falta de fonament. Escriure és una manera d’objectivar-se, de concretar. Equival a fer un experiment per comprovar si el que havíem pensat funciona en la pràctica o no. Actua com una disciplina que adopta una actitud de desconfiança permanent davant del nostre pensament, com una mesura d’higiene elemental. Escriure fa veure que ni era tan fàcil ni estava tan clar, que no ho havíem pensat tan bé com pensàvem. Evidentment, escriure no és una garantia de pensar bé. Els autors, sovint, escriuen autèntiques insanitats. O, directament, no pensen. En tot cas, a mi escriure m’ajuda a pensar millor: m’hi obliga.

No tot, però, és qüestió d’escriure i de saber escriure. Això, ja ho he dit, no eximeix de pensar mal, en el sentit de no encertar-la. I hi ha els errors, gairebé inevitables, que són deguts a la ignorància, a la pura i simple ignorància. No tenen com a causa una falta més o menys visible de coherència lògica, posem per cas, sinó el fet de no haver-hi caigut, de no haver tingut en compte determinat factor —o de prendre la part pel tot, que és l’error per antonomàsia—, per no dir res de la manca d’agilitat mental… 

Abans de deixar aquesta entrada, convé recordar que Boileau va matisar el seu precepte en la mateixa Art poétique. En un altre pas d’aquesta obra, escriu:

Hâtez-vous lentement, et sans perdre courage, 
Vingt fois sur le métier remettez votre ouvrage, 
Polissez-le sans cesse, et le repolissez, 
Ajoutez quelquefois, et souvent effacez.

Contra la concepció de l’escriptura com una activitat gairebé mecànica, que es limitaria a transcriure el pensament, Boileau afirma que cal corregir una i altra vegada: «polissez-le sans cesse, et le repolissez». Cal afegir i, encara més, suprimir. Sempre es pot dir millor. L’obra no s’acaba, s’abandona. 

Ature aquí la reflexió. O la digressió. I us recomane de continuar-la llegint un assaig de Josep Iborra, recollit en L’estupor, que porta per títol Pensament i llenguatge (pàgines 199-204). Com a mínim, és un text més pensat i més travat que el que acabeu de llegir.

2 comentaris:

  1. El meu comentari és un poema meu del llibre A recer de les ventades (Edicions Xandri).
    VEUS DE POEMA

    El poema mai no es clou ni s’abandona
    a terra mut, inert i en solitud!

    Al vespre,
    el xerricar dels sons s’hi enjogassa
    com florides vinyes que despunten,
    com jovenívoles flors que escampen els perfums.
    I quan s’hi fa la clariana,
    totes aquestes veus van persistint enlaire,
    i en els mots creen el gest
    del que és excels i en fan imatge
    (amagatalls reclosos entre el rocam
    i la sorra, entre els silencis dels astres
    i el llampegueig d’una mar escumejant,
    ens hi esperen imperibles,
    captius i pensarosos!).

    A mig camí, abandonem el poema
    en un comiat que no és del tot sincer.
    Els adéus d’amic mai no diuen adéu veritable
    i són tan sols els preludis còmplices
    d’enyors que nien corprenent-se en la mirada.

    I així, són també les veus de la paraula:
    línies allargassades reversibles
    que poblen el fons de l’ànima
    i la relaten, irrepetible!

    Mercè Amat Ballester

    M'agrada el teu blog i et llegeixo.
    Gràcies pel teu estudi i les teves reflexions.



    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per reproduir el teu poema, Mercè. És molt bo! L’he llegit quatre o cinc vegades, com una mena d’art poètica, molt suggestiva, i cada vegada m’agrada més.

      Elimina