dilluns, 2 de setembre de 2019

New York, New York: unes notes de viatge

El primer que vaig fer, en el sentit positiu d’aquest verb, després de tornar del viatge va ser agafar un llibre de Pla, Weekend (d’estiu) a Nova York (1954), que no havia llegit encara, amb la intenció de contrastar-ne la lectura amb l’experiència recent. De contrastar-la, i de completar-la. Hi havia, entre totes dues, algunes coincidències, encara que molt lleus. Pla va estar-se a Nova York sis dies del mes d’agost del 1954. Jo, set dies, i també a l’agost. Les coincidències, és clar, s’acaben aquí. 

Pla hi va anar amb vaixell, segons diu instigat per Josep Vergés, amb la intenció d’aconseguir material per a una dotzena de reportatges que es van publicar en el setmanari Destino. Aquests reportatges van aparèixer més tard en forma de llibre, amb el títol de Weekend (d’estiu) a Nova York (1954), que ha estat recollit en el volum 34, Les Amèriques, de l’Obra Completa. A causa del seu caràcter informatiu, limitat d’entrada per una experiència apressada, immediata —turística—, no es pot considerar exactament un llibre de viatges. En el pròleg al volum de l’Obra Completa en què s’inclou aquest llibre, Pla hi destaca el seu caràcter de reportatge, i assenyala que aquest gènere li agrada perquè «és un treball d’informació servida amb amenitat, de fàcil accés; un esforç d’observació i de descripció limitat en el temps i l’espai». 

Durant la setmana curta que va passar a Nova York, Pla s’hi va abocar amb entusiasme i avidesa. La ciutat li va agradar molt, sobretot per la seua abundància, per la seua riquesa, cosa comprensible tenint en compte que Pla venia d’una Espanya deprimida que encara patia restriccions en el subministrament elèctric. «Europa fa, vista d’ací estant, una impressió de cosa esquàlida, precària i una mica paralitzada», escriu. Pla afirma en més d’un pas que Nova York és una ciutat bellíssima, valoració que justifica amb aquestes paraules: «Nova York és una bella ciutat, normalíssima, supereuropea, amb escassíssims elements monstruosos, inútils i gratuïts. És d’una bellesa —s’entén— del tipus i del color del nord d’Europa, sense afectacions, ni pompositats, ni academicismes, una bellesa que sorgeix de les coses humanes, de la seva vida real, que de vegades és senzilla i humil i altres té una inusitada, poderosa potència. És bell el port, immens, el paisatge lacustre sobre el qual la ciutat està posada, la barreja de carrers grandiosos i de carrers mediocres, pacífics i aclofats, la profusió de colors brillants i de colors esvaïts pels efectes atmosfèrics. És una ciutat certament orgullosa, però aquest és un orgull que es pot tenir, perquè està més subratllat pels fets que per les paraules».

A Pla li va agradar tant Nova York perquè per a ell, en aquella època, aquesta ciutat representava l’ideal d’una Europa burgesa i liberal que havia quedat arrasat després de les dues guerres mundials. En aquest sentit, per a Pla Nova York era la realització d’una Europa frustrada: «El que fa que Nova York sigui una peça única en el món, els gratacels, no té realment res a veure amb Europa. Ara, en totes les altres coses, en les formes de la vida humana, aquesta ciutat em sembla un microcosmos de la vida europea, em recorda constantment —amb un punt, és clar, de més intensitat— l’Europa rica, liberal, tolerant i pròspera dels anys passats i que avui ha quedat tan precària». 

Pla, com Xammar, com Gaziel, respirava per la ferida quan contemplava l’empenta de Nova York i de la seua classe dirigent i la comparava amb la burgesia autòctona i, per extensió, europea: «A Nova York tothom vol ésser ric, tothom vol ésser burgès. A Europa és al revés: trobar un burgès prou fort per a dir-se’n és molt rar. El burgès europeu és un ésser humà que s’avergonyeix d’ésser-ho, que tremola davant d’un bohemi qualsevol disposat a ridiculitzar-lo. La burgesia europea no es ni carn ni peix; sovint, gairebé és socialista; de vegades, morta de por, subvenciona una fórmula màgica qualsevol —el feixisme, el cabdillatge, etcètera. Aquest estat d’esperit de covardia l’ha convertida en una víctima propiciatòria de tota classe d’aventures i de tota classe d’arbitrismes polítics.» 

Passant als aspectes més visuals o més turístics d’aquesta ciutat, d’entrada el que més impressiona el visitant de Nova York, més que els gratacels és el seu amuntegament, que Pla compara amb exactitud a «un manat fantàstic d’espàrrecs». Els gratacels, escriu, fan «una impressió de força humana radiant i esplèndida, amb la qual es barreja la impossibilitat (venint d’Europa) de fer comparacions i una sensació de bellesa freda, geomètrica, mecànica i esvelta. Les estructures apareixen sobre el cel de color d’estany tocades d’un baf de boira inconsútil, i la tensió d’energia assossegada que irradien deixa l’esperit en un estat de vivíssima curiositat i al mateix temps una mica esmorteït per tanta grandesa». Quina explicació tenen aquestes edificacions? Pla considera insuficient l’explicació econòmica, basada en l’aprofitament intensiu del metre quadrat, i apunta que potser hi intervingué el desig d’alçar davant l’horitzontalisme de Londres un Nova York vertical. A més, «vistes les coses directament, apareix una altra explicació, potser més natural, de caràcter geogràfico-estètic: en els terrenys baixos, d’horitzó remot, els edificis alts rompen la monotonia del paisatge i ofereixen una elegant visualitat». Se non è vero, è ben trovato.

És difícil de veure els gratacels, si no és de lluny. Quan els tenim davant del nas, contemplar-los obliga a sotmetre el coll a unes contorsions molt incòmodes. Pla imagina com serien si es poguessen contemplar des d’una ampla perspectiva, és a dir, si cada un disposés d’una àmplia plaça o avinguda al davant. També parla del «fascinador espectacle» de Nova York de nit, quan la ciutat esdevé «com un braser de foc —un braser d’unes proporcions fenomenals».

No tot són gratacels a Manhattan. A Chinatown no n’hi ha, ni al Soho ni a Harlem. Com a mínim, no n’hi ha d’amuntegats. De tant en tant, però, apareix un o altre espàrrec. Un dia vam creuar en metro el pont de Williamsburg que porta a la zona de Brooklyn habitada per la comunitat jueva hassídica, tan visible. Allí totes les cases són baixes, com a Londres, i del mateix tipus anglès. La zona dels ponts —el de Brooklyn, el de Manhattan, el de Williamsburg— és segurament la més propícia per a l’embadocament turístic. Em va agradar creuar a peu, de nit, tornant a l’hotel, el pont de Brooklyn.

El meu hotel estava situat molt a prop de la zona zero, a la part més al sud de Manhattan, que és la més antiga de Nova York, on hi ha Wall Street. Els carrers hi són més estrets i, sobretot, més curts que a la resta de l’illa. La sensació d’apilament i d’aclaparament que produeixen els gratacels és ací on més es nota. En aquesta part baixa de la ciutat hi ha el que és possiblement el monument més antic de la ciutat: l’església de Trinity Church. Ennegrida per la humitat, és una reconstrucció de l’església antiga que es va cremar abans de la guerra de la independència americana. Està envoltada d’un cementeri. Les tombes, amb les làpides mig esborrades, són del segle XVII. Vaig poder llegir-ne algunes, totes de persones que van morir joves. Aquest cementeri, envoltat de gratacels i del soroll del trànsit, produeix una sensació estranya, una mica angoixant. La superposició dels estrats d’una ciutat sempre em produeix una impressió torbadora. Pla escriu que «l’antic cementiri té un gran encant: és un cementiri de poble, plàcid i melangiós enmig de la intensitat circumdant». 

Continue llegint i faig un bot quan Pla afirma que Nova York no és una ciutat sorollosa. De seguida matisa aquesta asseveració remarcant que «és menys sorollosa del que un europeu, en arribar-hi, esperava. Ja comprendrà el llegidor que si a l’escala de la magnitud d’aquesta ciutat de Nova York fos una ciutat tan sorollosa com Barcelona, per posar un terme de comparació, la gent s’hi moriria pels carrers literalment atabalada». És una manera de veure les coses. L’habitació del meu hotel estava situada a la planta 23. Baix de tot, a uns deu metres, hi havia unes torres de refrigeració de l’aire condicionat, enormes, de proporcions industrials, que feien un soroll infernal. La finestra, és cert, tancava molt bé i convertia el brogit en una remor persistent, que no s’aturava mai. Pel que fa al trànsit, Pla comenta que la gent té el bon sentit d’utilitzar el clàxon «només quan ho considera indispensable». Fa més de seixanta anys que Pla va escriure això, i durant aquest període de temps segurament han canviat moltes coses. Ara, a Nova York, fan sonar el clàxon d’una manera desaforada i poca-solta. Tenen el pito notòriament fluix. Al seu costat, els conductors de València es comporten amb una correcció versallesca.

L’estàtua de la Llibertat. La vaig veure des de la riba esquerra, al sud de Manhattan, on hi ha un passeig marítim, o fluvial. És un lloc relativament tranquil. La vaig veure, de més a prop, des del ferry que va a Staten Island, un dels cinc boroughs o districtes en què es divideix la ciutat. La meua experiència va ser absolutament banal: la vaig trobar més petita del que m’havia imaginat. Pla ve a dir el mateix, però és més precís i, per tant, més imaginatiu, quan escriu que «la simbòlica figura apareix una mica grassa, poc esvelta, en bronze oxidat» i que «l’estàtua, que puc contemplar molt de prop, em sembla una mica pesada; no és res de l’altre món; el que representa, en canvi, és d’una importància capital, decisiva».

Un dels capítols de Weekend (d’estiu) a Nova York (1954) que potser ha envellit més en termes informatius és el que fa referència a la composició de la població. Pla en destaca el component europeu d’arrel germànica: «Nova York —i perdonin aquestes expansions de tipus intuïtiu, que surten massa sovint de la meva ploma— és una alternació de tendències alemanyes i de records anglosaxons, fins al punt que de vegades penso si la força d’aquesta gran creació no podria explicar-se per la intersecció de la tenacitat del nord d’Europa i específicament del germanisme, i l’agudesa afilada de la gràcia anglesa. La visibilitat d’aquesta intersecció a Nova York City (deixant els gratacels a part) és, em sembla, bastant clara». Les pàgines que dedica a parlar dels negres, concretament dels negres concentrats a Harlem, es llegeixen molt bé, però són irreproduïbles tenint en compte els estàndards actuals de correcció política. I jo no vull ferir la fina sensibilitat dels lectors de la serp blanca. Qui vulga pols, que llegesca el llibre pel seu compte. 

A Nova York es menja bé. Hi ha una gran varietat de restaurants i es pot triar —pagant. La ciutat és cara. La cervesa, la de tirador sobretot, és molt bona, i n'hi ha de diverses classes. Com que durant aquests dies ha fet tanta calor, aquesta qualitat encara s’ha apreciat més. Els vins, prescindibles. 

El Metropolitan Museum. El Met. Pla diu d’aquest museu que «si els digués que aquest museu justifica per ell sol un viatge a Amèrica, potser ho trobarien una exageració. No ho és pas. És una veritat real i precisa». És un museu completíssim, de primera categoria, i té la particularitat de no contenir cap peça robada o rapinyada. Tot ha estat comprat o rebut en donació. El cas és que no hi puc fer res, deu ser cosa de l’edat, però cada vegada més la idea de visitar un museu m’aclapara de fatiga i de tedi. Mentrestant, les multituds que viatgen amunt i avall s’agombolen en aquests recintes. Gent que durant la resta de l’any no mirarà amb deteniment una pintura ni el tors d’una escultura, se sotmet a la tortura física i mental de visitar de corre-cuita, intensivament, un museu com el Met. Cal justificar el gasto! La gent ja no va a missa, però va al museu. Això sí, només si està de viatge. Jo també, és clar, però vaig prendre les meues precaucions. Vaig dirigir-me, apressant el pas, cap a la sala que conté les pintures de Gustave Courbet, un pintor que m’interessa particularment des de fa un temps. Totes les pintures que hi havia exposades eren de primera categoria. Hi havia poca gent i m’hi vaig estar una estona. En unes sales del costat, hi vaig veure uns Cézanne d’una qualitat extraordinària. Pensava anar-me’n ja, però encara vaig mirar, una mica de passada, el que hi havia exposat de Manet, Renoir i Pissarro. En la sala dedicada a aquest últim em va semblar que els quadres tenien una tonalitat de color que tirava massa al gris. Em va omplir d’inquietud pensar que la qualitat dels pigments es degrada amb el temps. Me’n vaig anar finalment. 

Com que no viatjava sol, vaig anar també a veure el Guggenheim, que és molt a prop del Met. El continent, l’edifici, molt bo, molt ben pensat. El continent, molt precari, llevat d’algunes peces soltes, com passa sempre en els museus d’art modern. No vam poder veure el Moma. Afortunadament, estava tancat per obres. Quan vaig tornar del viatge, assegut al sofà de casa amb l’ordinador sobre les cames, vaig entrar en el web del Met i vaig tornar a mirar les pintures que hi havia vist in situ i algunes altres que no hi vaig veure. Em va agradar més veure les pintures en la pantalla que en l’original. Crec que s’hi veuen millor.

La calor. Ja anava avisat. Durant la primera meitat del viatge en va fer molta. Un dia, el que vam dedicar als museus precisament, vam arribar als 35º, més la humitat ambiental. Tot siga per l’Art! A l’andana de les estacions del metro la xafogor era asfixiant, com si estiguéssem dins d’un forn. Els vagons sí que tenen aire condicionat, però el contrast de temperatures no resulta molt agradable. Central Park: feia calor i era agradable caminar sota l’ombra. Llevat d’això, m’hi vaig passejar amb indiferència. M’agrada molt més Hyde Park, com a Pla, que constata: «Per poc que es conegui els parcs de Londres, Central Park és una mica decebedor».

Aquell mateix dia, de vesprada, vam anar a un local on feien jazz, prop del Soho i de Chelsea Market. Primer vam intentar entrar al Blue Note, però hi havia cua i la calor no convidava a la paciència. En un altre local que hi havia molt a prop, Club Groove, vam sentir una actuació en directe. Em va agradar. Potser hi va influir també la cervesa que em vaig prendre.

La Public Library. M’hi hauria quedat en algunes de les sales, tan confortables, il·luminades agradablement, fullejant alguns dels voluns de reference que el públic lector té a l’abast de la mà, sense necessitat de demanar-lo a ningú. És molt gran i hi havia molts turistes amunt i avall fent fotos. Em van informar amablement que aquesta biblioteca s’han rodat moltes pel·lícules. Ah!

Només he visitat una llibreria, l’Argosy Book Store (116 East 59th Street), que ocupa un edifici antic d’unes quatre plantes, totes dedicades al llibre de segona mà. També tenen gravats, partitures, mapes, i primeres edicions de llibres importants a preus prohibitius. Llevat d’aquests casos, els preus són raonables. La bibliofília em deixa fred, però aprecie una edició amb una tipografia clara, amb un bon paper i uns marges generosos, com la d’un exemplar que vaig veure dels assaigs de Charles Lamb. No la vaig comprar. Ja tinc dues edicions d’aquesta obra. Queden lluny aquells temps en què tornava d’un viatge amb la maleta plena de llibres. El fet és que ja tinc els meus llibres, i hi ha Internet. Per a pujar i baixar a les diferents plantes de la llibreria calia cridar un ascensor molt antic que feia anar un empleat. Ens va preguntar si érem de Barcelona i ens va advertir, sol·lícit, de portar compte en aquesta ciutat a causa dels robatoris i atracaments. La fama —la mala fama— ja ha arribat a Nova York.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada