Editant els diaris de Josep Iborra

Durant l’estiu del 2017, vaig aprofitar les vacances per a enllestir l’edició de L’estupor, que ofereix una selecció dels manuscrits inèdits del meu pare. Aquest llibre va ser publicat per l’editorial Afers l’octubre del mateix any. L’aparició de L’estupor va coincidir amb la d’un llibre meu, La literatura recordada. Va ser una temporada de molta feina, de manera que l’estiu passat vaig decidir de prendre’m un descans. Però ja he tornat a enfrontar-me amb els inèdits del meu pare. Ara estic treballant en l’edició dels seus diaris, un conjunt de més de trenta quaderns datats des del 1965 fins a la dècada dels vuitanta. De tota la massa d’escrits que va deixar, aquests quaderns són potser els que presenten un caràcter més unitari i, alhora, més divers i més lliure. Totes les entrades mantenen una qualitat molt sostinguda. Per ara tinc editats els quaderns del 1965 al 1967. Estic content perquè estic avançant a bon ritme.

A diferència de l’obra assagística publicada fins ara, en aquests quaderns Josep Iborra fa moltes de referències a la seua situació personal, cosa que permet de considerar-los uns diaris íntims. És cert que els fets de la seua vida quotidiana a penes hi apareixen, llevat d’algunes al·lusions escadusseres, ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster. Però al costat de les anotacions assagístiques sobre lectures o sobre temes diversos, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que es confonen sovint amb l’examen de la seua experiència de la literatura. En els quaderns que porte editats fins ara es descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal. Josep Iborra s’hi refereix a la seua lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegeix: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res». Alguns d’aquests apunts ofereixen també algunes pistes sobre la seua reticència a publicar. El 1966 anota en una entrada, molt breu, una frase premonitòria: «Potser estic condemnat a ser un escriptor inèdit».

Ja ha començat el curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster

Dimecres passat, tal com estava previst, va començar la primera sessió del curs de literatura univesal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. S’hi havia habilitat una aula molt àmplia i molt còmoda, al pati d’exposicions, amb una gran pantalla per projectar-hi fotografies i vídeos. De primer, els responsables de l’Espai van acompanyar els participants en una visita guiada al museu de la Casa Fuster i al centre de documentació. Després d’un descans, va començar el curs. Vaig advertir que no anava a impartir una sèrie de conferències, sinó unes classes. Per tant, em podien interrompre en qualsevol moment per preguntar o comentar el que volguessen. En aquesta primera sessió, però, els participants van mostrar una certa timidesa. Ja aniran agafant confiança, i ja als aniré provocant (en el bon sentit de la paraula). 

Vaig començar comentant els significats diversos de l’etiqueta «literatura universal», tant pel que fa al substantiu com pel que fa a l’adjectiu. No sempre s’ha entès el mateix per «literatura». Etimològicament, vol dir tot el que hi ha escrit, accepció que encara perviu, com ara quan ens referim a la literatura mèdica sobre determinada patologia. El fet és que els límits d’allò que entenem per literatura són imprecisos, i han canviat al llarg del temps. La qüestió es complica perquè hi entra en joc l’aspecte valoratiu. Quan, de vegades, diem que algunes obres determinades no són literatura el que volem dir en realitat és que són literatura dolenta. La literatura dolenta no forma part de la bona literatura, que és per definició la literatura. Etcètera. Evidentment, em vaig limitar a plantejar els dubtes o perplexitats que suscita aquesta qüestió, sense entrar en teoritzacions i subtileses acadèmiques, que no m’interessen gaire. M’estime més guiar-me per un criteri pragmàtic. En la pràctica, considere literatura totes les obres que llegeix un lector habitual culte, incloent-hi llibres d’història i de filosofia, i també de temàtica científica. Considerar literatura només la narrativa, la poesia i el teatre, és un reduccionisme i un apriorisme sense sentit. Intentar salvar els mobles dient que la narrativa, la poesia i el teatre és diferent, perquè és literatura de creació, només demostra la idea grotesca que la gent de lletres té de la creativitat i de tantes altres coses.