dissabte, 22 d’agost de 2020

El pes de la raça

La nova editorial Nexum Edicions està publicant en català títols que, tot i el seu interès, queden habitualment al marge dels catàlegs de llibres més o menys clàssics de literatura, com ara La Venus de les pells de Sacher-Masoch, que vaig ressenyar l’any passat en aquest blog. Un altre títol inusual d’aquesta editorial és 12 anys d’esclavitud, de Solomon Northup. Narra la història del seu autor, un home negre dels estats del nord dels Estats Units que un dia va ser raptat, traslladat al sud i venut com a esclau, condició en què va passar dotze anys de la seua vida. Publicat amb èxit al segle XIX, el llibre va caure en l’oblit fins que el 1968 els historiadors Joseph Logsdon i Sue Eakin el van recuperar. 

Ara acaba de publicar, per primera vegada en català, Passing, de Nella Larsen (Chicago 1891-Nv York1964), considerada una de les novel·les curtes nord-americanes més importants del segle XX. El títol al·ludeix al fet que alguns afroamericans es fan passar per blancs per aprofitar els beneficis que pot comportar la pell més clara. Això és possible en el cas dels mulats, sobretot quan les característiques físiques blanques predominen clarament sobre les negres. Un mulat, és més negre que blanc o a l’inrevés? Els racistes ho tenen clar: és negre, perquè no és de raça pura blanca, etc., i per tant no se’n parle més. Així i tot, el fenomen del passing demostra que no tot és tan clar com els racistes pensen i que, de fet, se’ls pot enganyar fàcilment. 

La traducció catalana ha preferit mantenir el títol de l’original en anglès, acompanyat del subtítol Fent-se passar entre parèntesi. En l’edició castellana, publicada per Contraseña, s’ha traduït com a Claroscuro, solució més imaginativa, però un pèl inexacta. Passing narra la història de dues dones afroamericanes del Nova York dels anys 20, totes dues de pell clara. Totes dues tenen sang negra i blanca, però la seua aparença els permet passar per blanques i alternar amb la societat dels blancs. Una d’elles, Clare Kendry, adopta el passing d’una manera radical. Entra en la societat dels blancs casant-se amb un blanc, que a més és un racista furibund. L’altra dona, Irene Redfield, en canvi, s’ha casat amb un metge negre i viu a Harlem. De tota manera, de vegades recorre al passing per entrar a restaurants on no admeten negres, per exemple. 

Encara que Nella Larsen fa servir un narrador exterior, la narració està focalitzada en Irene, que experimenta rebuig i atracció alhora per Clare, una atracció en què potser entra també el factor sexual. Clare queda així una mica a l’ombra, cosa que contribueix a fer-ne un personatge enigmàtic, i, per això, més intrigant i interessant. És un truc narratiu habitual. Però Clare actua sobretot com un element pertorbador del personatge protagonista. Irene Redfield no ha renunciat als seus orígens, encara que ocasionalment faça servir el passing per comoditat, però vol una vida segura i tranquil·la. En una escena de la novel·la intenta ocultar als fills que de tant en tant els blancs linxen negres, a diferència del seu marit, que creu que és millor que des del principi sàpiguen com van les coses. Irene objecta a Clare no tant la traïció a la seua raça, sinó el fet que corre molts riscos. La poden descobrir i la seua opció l’aboca a una existència incerta, en què ha de vigilar constantment de no cometre errors. Un dels atractius de la novel·la de Larsen és que mostra la varietat de respostes dels personatges davant l’existència del racisme. El marit d’Irene, per exemple, voldria abandonar els Estats Units i instal·lar-se en un altre país. 

El caràcter pertorbador de Clare no és una conseqüència, només, de ser una practicant del passing. Clare és un personatge vital, actiu, que, de fet, li agrada el risc. Irene intueix que és un perill que amenaça la seua vida personal, i no s’equivoca. La tragèdia final, resolta molt ràpidament, funciona com una mena de conclusió lògica. 

Un altre dels mèrits literaris d’aquesta novel·la és que presenta la complexitat vital en què es debaten els seus protagonistes, sense caure en romantitzacions ni en virtuts compensatòries. No planteja, únicament, el dilema a què pot abocar la lleialtat amb la pròpia raça, amb la pròpia gent. Hi ha també una lleialtat de cada persona amb ella mateixa, que pot entrar en conflicte amb aquella, més general i àmplia. Per a Irene, Clare paga el preu de dur una vida insegura, impossible de viure sense suportar una tensió interior. Però ella tampoc no ho té fàcil. A banda del conflicte entre diferents lleialtats, reconeix en la seua vida un sentiment de modèstia, «que s’originava en la sensació d’estar en inferioritat numèrica, de trobar-se en una mena de soledat en la seva lleialtat cap a la pròpia classe i condició». I hi ha, sobretot, el problema de fons, irreductible a una solució veritablement satisfactòria: «Asseguda sola a la plàcida sala d’estar, càlidament il·luminada per la llar de foc, Irene Redfield va desitjar, per primera vegada a la seva vida, no haver nascut negra. Per primera vegada patia i es rebel·lava perquè no era incapaç d’ignorar el pes de la raça. Plorant en silenci, va pensar que n’hi havia prou de patir com a dona, com a persona, per un mateix, sense haver de fer-ho també per la raça». A part del que apunta aquest comentari de la veu narrativa, Irene, en diàleg amb Clare, li confessa que «estic començant a pensar que ningú no és del tot feliç, ni lliure, ni viu del tot segur». Segur, però no hi ha dubte que per a alguns individus i per a alguns grups socials és més complicat que no per a uns altres. 

Nella Larsen era filla de mare danesa i de pare afroamericà, que va morir quan ella tenia dos anys. Al cap de poc la seua mare es va tornar a casar amb un home danès, de qui Nella prendria el cognom Larsen. Es van traslladar a un barri benestant de Xicago, on van tenir problemes a causa de l’aparença racial de Nella. Va estudiar durant un any a la Universitat de Fisk, on només anaven negres, però tampoc no s’hi va sentir massa integrada. Les seues experiències i la seua formació no tenien res a veure amb la dels seus companys. De 1910 a 1912 va estudiar a la Universitat de Copenhagen. Més tard es va establir a Nova York i des del 1919 va estar casada amb Elmer Imes, un professor de física negre, de qui es va divorciar el 1933. Només va publicar dues novel·les, que van tenir molt bona acollida: Quicksand (1928) i Passing (1929), totes dues intensament autobiogràfiques. Nella Larsen és considerada en l’actualitat una de les escriptores més importants del que es coneix com a Harlem Renaissance, un moviment cultural que la comunitat afroamericana dels anys 20 i 30 del segle passat va desenvolupar en aquell barri de Nova York, especialment en la música i en la literatura. 

A partir de 1941, Larsen va treballar com a infermera en un hospital de Brooklyn fins a la seva mort. Va abandonar Harlem, no va escriure més i es va enfonsar en l’anonimat. Com si li hagués estat impossible de trobar un lloc en el món, wandering between two worlds… Va morir sola, als 72 anys, al seu apartament. Federico García Lorca, que la va conèixer durant el seu viatge a Nova York, en va parlar amb admiració.

Cap comentari:

Publica un comentari