«La cosina Rachel», una novel·la de l’autora de «Rebecca»

Havia acabat de llegir el diari de Stendhal, més de mil pàgines en l’edició de La Pléiade, i volia descansar de la intensa vida social reportada pel seu autor, que en algun moment m’ha atabalat una mica. Per això, per a desintoxicar, vaig agafar La cosina Rachel, de Daphne du Maurier, publicada recentment per Viena Edicions en traducció de Marta Pera. El nom de Daphne du Maurier (Londres, 1907–Cornualla, 1989) no em deia res, però la nota de la solapa em va situar de seguida: du Maurier és l’autora de la novel·la i del conte que van inspirar a Hitchcock dues de les seues pel·lícules populars, Rebecca i Els ocells. Una autora de novel·les de misteri, per tant. D’entreteniment, en el bon sentit de la paraula. Era just el que volia.

Ambientada a l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX, La cosina Rachel està narrada per Philip Ashley, un jove orfe que ha estat criat pel seu cosí Ambrose, un terratinent de Cornualla vint anys més gran que ell, que el tracta com si fos el seu fill, en una gran casa aïllada, on porten una vida plàcida i rutinària. Sense dones. Tot canvia quan Ambrose fa un viatge a Itàlia per motius de salut, on coneix Rachel, una parenta llunyana educada a Florència, viuda d’un comte que va morir en un desafiament. Ambrose s’hi casa i al cap de poc emmalalteix i mor sobtadament. Abans, algunes cartes seues havien alertat Philip amb diverses al·lusions inquietants a la cosina Rachel. Philip decideix viatjar a Florència, però quan hi arriba Ambrose ha mort i Rachel se n’ha anat de la vil·la on vivien tots dos. Torna a casa, a Cornualla, i al cap d’unes poques setmanes s’hi presenta Rachel. L’animositat que el jove sent per ella es converteix a poc a poc en una fascinació incontrolable. Al mateix temps, no pot llevar-se del cap les circumstàncies de la mort del seu cosí, cada vegada mes sospitoses.

Qui és Rachel en realitat? És una dona dolenta i cobdiciosa, que intenta aprofitar-se d’un jovenet ingenu, igual que va fer primer amb Ambrose? O és simplement una dona que intenta defensar els seus drets, víctima de la visió monstruosa que molts homes es fan de les dones quan se senten amenaçats per elles? La novel·la està narrada per Philip i tot està condicionat pel seu punt de vista, per la seua joventut insegura i inexperta, pel seu caràcter una mica feble i, sobretot, per la seua ignorància de les dones. Rachel, a més, és una dona madura, amb molt de món. El lector no pot deixar de pensar en més d’un pas de la novel·la que la cosina té molta paciència amb el cosinet.

L’ambigüitat i la incertesa de tot el que conta Philip respon a un efecte calculat de l’autora. És el punt feble d’aquesta novel·la. Admirem el joc de mans, però no podem deixar de pensar que només és un joc de mans. Es nota massa que el misteri de la intriga argumental no és inherent a la història narrada, sinó que està fabricat a partir de la manipulació del punt de vista, com en Un altre pas de rosca, de Henry. Du Maurier, però, no arriba a crear una atmosfera tan inquietant. Així i tot, aconsegueix enganxar el lector. Jo no m’hi he sabut resistir, cosa que m’ha irritat una mica. Ja sóc majoret per a deixar-me embolicar per segons quines coses! Vaig haver d’interrompre’n la lectura quan me’n faltaven quatre capítols, perquè es va fer l’hora de sopar. Vaig sopar apressat, cosa que no es deu fer, per tornar a la novel·la de seguida. La vaig acabar al llit, amb una sensació d’alleujament. I em vaig adormir. Vaig dormir molt bé, d’una tirada, sense somnis.

No tot és, però, misteri i intriga. La cosina Rachel és també un retrat irònic i divertit de la misogínia, personificada en el narrador protagonista, punt en què coincidia amb el seu cosí Ambrose. Philip expressa els tòpics o prejudicis al respecte en més d’un pas de la seua narració. Confessa que el que més furiós el posa de les dones és que «sempre havien de dir l’última paraula. Et deixaven consumint-te de mal humor i elles se n’anaven tan tranquil·les. Es veu que una dona no s’equivoca mai. I si s’equivoca, aprofita l’error a favor seu, i fa que sembli una altra cosa». El desconcerten els canvis sobtats de caràcter de Rachel, o el que ell pensa que són els seus canvis sobtats de caràcter. Afirma, desolat, reprenent el motiu etern de la donna è mobile, que «era evident que nosaltres érem diferents, amb la nostra comprensió més tosca, amb el nostre canvi més lent pels diferents punts de la brúixola, mentre que elles, erràtiques i inestables, seguien el seu curs empeses per vents capriciosos». I es queixa, exasperat, que «l’arma final sempre eren les llàgrimes». La cosina Rachel, per la seua banda, li retruca que «el nostre humor canvia amb els dies i les nits, de vegades d’una hora a una altra, de la mateix manera que el d’un home. Som humanes, vet aquí el nostre defecte». Finalment, el mateix Philip constata, en un moment de lucidesa, «la rapidesa amb què els homes es tornen beneits en presència d’una dona», però és incapaç d’aplicar-se aquesta observació a ell mateix.

La misogínia i el recel de Philip davant les dones van de costat amb la seua fascinació per la cosina, com un reflex inevitable. De fet, l’arribada de Rachel transforma la vida de tothom. Al cap de poc, tot es fa més agradable i divertit, més interessant. Els criats de Philip es decideixen a torcar la pols a fons, el vicari declara que la troba molt femenina (s’entén què vol dir, si pensem en l’aspecte cavallí de la seua dona legítima). Tots es rendeixen a l’encant personal de Rachel, que introdueix un element d’animació i de tendresa en la monotonia de les seues vides. O gairebé tots. Louise, la filla de Kendall, assessor legal de la família Ashley, està enamorada de Philip, i intueix des del primer moment els problemes que comportarà l’aparició de Rachel. El còctel es fa més explosiu encara quan arriba Rainaldi, un advocat italià que s’encarrega dels assumptes de la cosina. Hi ha més personatges encara, i sobretot, la presència obsessiva, com un basso continuo, del paisatge marítim de Cornualla, fred, humit i plujós, espectral en les nits de lluna plena. 

Al final, el dubte no es resol. Rachel, era víctima o culpable? Philip reconeix que és una pregunta que no pot respondre. Perplex, reflexiona que «potser era dues persones, potser estava dividida en dues, i primer dominava una, i després l’altra». O que simplement «el seu cervell de dona funcionava de manera diferent que el meu». Kendall, més equànim, però igualment misògin, l’adverteix «que hi ha dones, possiblement bones dones, que, sense voler-ho, inciten al desastre. Qualsevol cosa que toquen, sense saber com, es converteix en una tragèdia». 

Du Maurier va ser catalogada sovint com a «novel·lista romàntica», etiqueta que la treia de polleguera. I amb raó. Les seues novel·les poques vegades acaben bé, i tenen un punt sinistre, inquietant, que combinava amb un humor i una ironia molt fins. Com en Rebecca, Daphne du Maurier va explorar en La cosina Rachel la influència fantasmal en una casa d’una figura absent, en aquest cas la d’Ambrose. Philip, que el reemplaça com a hereu i propietari de la mansió Ashley, tenia la sensació «que l’Ambrose em feia costat, i jo tornava a viure en ell, o ell en mi». A més, tots dos s’assemblen bastant, cosa que constata Rachel amb un punt de descoratjament. 

Un crític va assenyalar que du Maurier era la mestra de la irresolució calculada. No volia deixar les ments dels seus lectors en repòs al final de la lectura. Els seus enigmes persisteixen i les seues novel·les continuen inquietant-nos més enllà dels seus finals. Aquests enigmes, o aquesta ambigüitat calculada a què m’he referit abans, era una manera d’indicar o suggerir el que no s’atrevia a dir clarament, com ara algun aspecte de la seua sexualitat? Sembla que Daphne du Maurier va reprimir o amagar la seua bisexualitat i que va tenir una relació incestuosa amb el seu pare. Segons la seua biògrafa Margaret Forster, la negació de la seua bisexualitat per part de du Maurier revelava una por homofòbica a la seua naturalesa, que va sublimar en la creació literària. La veritat és que aquestes consideracions, psicoanalítiques o no, basades sempre en suposicions, no són més que una manera d’evitar la lectura de l’obra que tracten d’explicar. 

La conclusió moral sobre l’enigma que planteja la cosina Rachel, i per extensió qualsevol enigma, es pot llegir potser en unes paraules que du Maurier posa en boca de Philip, quan aquest recorda que un dels mestres que va tenir, «una vegada ens va explicar que la veritat era una cosa intangible, invisible, i que de vegades fins i tot hi topàvem i no la reconeixíem, i que només la trobaven, l’acceptaven i la comprenien la gent gran que tenia la mort a prop, o de vegades els que eren molt purs, i els que eren molt joves».