Els llibres: estimulants o aliments

En una de les reflexions recollides en Tal qual, Paul Valéry hi contraposava dos tipus de llibres, els que actuen com un estimulant per al lector i els que li serveixen d’aliment: «els llibres, uns són estimulants, i no fan res més que sacsejar el que posseeixo; uns altres em són aliments la substància dels quals es transformarà en la meva. La meva pròpia natura n’extraurà formes de parlar o de pensar; o bé recursos definits i respostes ja fetes: cal manllevar els resultats de les experiències dels altres i enriquir-nos amb el que ells han vist i nosaltres no».

Aquesta concepció del llibre com a estimulant, que ens fa reaccionar i ens posa en marxa, com el catalitzador que desencadena una reacció química, m’ha recordat que Fuster parlava dels llibres, en un sentit semblant, com a màquines per a pensar. Fuster deia que hi ha un parell d'aspectes del llibre, almenys, que permeten de reconèixer-hi la funció de «màquina per a pensar». En el primer, el llibre pensa pel lector. És a dir, el lector no ha de pensar perquè ja el llibre pensa per ell. Per a aquest lector, remarcava Fuster, «la lectura serà, sobretot, doctrina i autoritat: lliçó. El llibre li ho dóna tot ja “pensat”: a punt de pair». Però hi ha una altra accepció del llibre com a màquina per a pensar que coincideix amb el llibre com a estimulant de Valéry. En aquest segon aspecte, màquina és sinònim d’instrument: un instrument o un estímul per a pensar. Fuster concloïa que «el “llibre” de debò planteja problemes, informa de problemes, intenta exposar solucions a problemes. En la mesura que s'avé a ser vehicle de problemes, és “instrument”, “màquina”, que “fa pensar”… Hi ha lectors per a tot, sí. Tanmateix, llegir “per no pensar”, “per estalviar-se de pensar”, no és llegir. És una altra cosa, que encara no té nom…»

En un altre article, titulat L’art de llegir, Fuster precisava una mica més la funció d’estímul del llibre. Hi assenyalava que «algunes persones tenim, entre més preferències, la de llegir autors o obres que ja sabem que s'oposen a la nostra manera de pensar, per exemple. No hi busquem corroboracions sinó l'estímul d'un “enemic” que ens obliga a reflexionar sobre allò que consideràvem obvi». En aquest cas, el llibre més que un estímul és un revulsiu, un emètic que ens pot fer vomitar, poc o molt, deia Fuster, les idees fixes que hem acumulat per educació o per inèrcia de classe. A Fuster li agradava aquest tipus de llibres. Els trobava útils. Per això va poder escriure en un aforisme que «Un bon llibre sempre és una provocació».

De tota manera, la distinció de Valéry entre el llibre com a estimulant o com a aliment potser és una mica forçada. La metàfora del llibre com a aliment no acaba de ser exacta del tot. L’aliment també ens estimula, de la mateixa manera que una droga. Com deia Fuster, que un tall de pernil no és droga? D’altra banda, l’aliment no es pot considerar un element exterior i estrany a la nostra naturalesa. Si no, el nostre cos no el podria reconèixer ni menys encara digerir. És cert, però, que no tots els aliments els assimilem igual de bé. N’hi ha de pesats. Amb els llibres passa igual. Digerir un llibre —una altra expressió metafòrica!—, o assimilar-lo, significa relacionar-lo amb el que sabem, amb altres llibres, o extraure’n el que més ens interessa d’acord amb la nostra naturalesa. O simplement recordar-lo, encara que només siga una mica. Hi ha molts llibres que, una vegada llegits, són completament evacuats i no deixen cap rastre dins nostre. Si em disculpeu la grolleria, com beure cervesa i pixar-la tot seguit. Finalment, i això era el que destacava Valéry, els llibres ens poden ser útils: ens poden proporcionar formes de parlar i de pensar, recursos i respostes ja fetes. No seria això una forma de plagi? Tant se val. El fet és que no ho podem saber tot ni podem escriure sense l’ajuda dels llibres. Són les nostres crosses, les màquines que ens ajuden a pensar, estimulant i aliment alhora.

Hi ha alguns escriptors que necessiten llegir per a escriure. En un dels assaigs de L’estupor, que porta per títol Llegir i escriure, Josep Iborra parlava de la lectura com «una manera de “carregar-se”, de prendre impuls. Hi ha escriptors que no poden escriure res sense aquest contacte amb la lletra impresa. La lectura representa per a ells una manera de posar-se en estat de gràcia. No importa quina lectura pot resultar fecundant, estimulant. Stendhal agafava el Codi Civil. En general, els novel·listes o els poetes no necessiten fer aquestes operacions preparatòries. Són els crítics i els assagistes els qui necessiten llegir per agafar consistència, com les ombres de l’Hades que només es poden despertar durant un temps a les sensacions d’humanitat si els vius els fan libacions de sang. No es tracta sols de llegir per a poder escriure —el crític escriu, precisament, sobre llibres—, ni tampoc de trobar en la lectura inspiració o un model, sinó d’agafar “força” per a escriure. Es tracta només de tocar terra per a prendre impuls».

Josep Iborra assenyala en aquest text que els novel·listes o els poetes no necessiten fer aquestes operacions preparatòries: no necessiten llegir per a escriure. Però matisava que això era en general. En els crítics i els assagistes, com que parlen de llibres, l’operació hi queda molt descoberta. En poetes i novel·listes, la relació amb els altres llibres es dissimula fàcilment, per no confessada ni exhibida. En tots els casos, en major o menor mesura, els llibres es fan de llibres.

No voldria exagerar. Segurament, hi ha un element d’invenció o de creació en novel·listes i poetes que manca en els assagistes. Aquells, de vegades, també escriuen assaig. A l’inrevés no és tan habitual, i quan s’intenta el resultat sol ser una mica penós. Per què? Es tracta d’una manca de talent o d’habilitat? O potser és que troben ridícula l’operació, no hi creuen, i això els bloca a l’hora d’escriure una narració o un poema? Valéry trobava insuportable la possibilitat d’haver d’escriure que «la marquesa va sortir a les cinc». Fuster, en la seua apologia de l’escepticisme, constatava que, pel que fa a l’aspecte literari, l’escepticisme és incompatible amb la metafísica, amb l’oratòria…. i amb la poesia lírica: «si l’escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i àcids». En el seu abandonament de la poesia hi van influir diversos factors. El motiu fonamental, crec, és el que va exposar de manera impersonal en aquest passatge de Diccionari per a ociosos, que acabe de citar. Per a fer qualsevol cosa, per a fer-la mínimament bé, cal una convicció íntima: per a fer versos o per a fer novel·la. O per a fer assaig. Aquest últim, però, demana menys convicció «literària», menys candor. I més lectures.