diumenge, 7 de març de 2021

Entre l’instant i el fragment: metaforismes i saials de Manel Rodríguez-Castelló

Al costat de la seua producció poètica, amb més de deu llibres publicats fins ara, i d’incursions en la narrativa breu, en el teatre i en l’edició filològica, Manel Rodríguez-Castelló ha practicat amb regularitat i insistència el gènere de la columna d’opinió. Crec que ja porta publicats més de 1.400 articles, alguns dels quals han estat recopilats en forma de llibre. Fa temps, destacava en una nota d’aquest blog que l’etiqueta de «columna periodística» no descriu amb justícia aquests textos. Rodríguez-Castelló respecta l’extensió breu i les referències a l’actualitat de la columna, però ha fet de la necessitat virtut i ha reconvertit aquests límits estrets i estrictes en unes proses literàries, en una mena d’instantànies a partir d’algun fet de l’actualitat, d’algun viatge o d’alguna lectura, amb una deliberada voluntat d’estil.

Amb Farem un pensament (metaforismes i saials), que acaba de publicar Lletra Impresa Edicions, ha donat un altre pas de rosca, que l’ha obligat a inventar uns termes nous per caracteritzar el que porta entre mans: metaforismes i saials. Els metaforismes són aforismes, que l’autor ha rebatejat així per «subratllar-ne la vinculació directa amb un dels mecanismes bàsics de creació de sentit de l’art poètica». Són una mena d’instàntanies que «intenten atrapar el pensament en fuga sota una fórmula verbal precisa», la matèria primera de l’obrador poètic. Alguns d’aquests metaforismes, de fet, estan escrits en vers, com un apunt en brut que només espera desenvolupar-se per convertir-se en un poema: o en un altre poema. De vegades s’acosten a la forma del haikú per la seua concisió i suggestió. Reprenen alguns dels temes que Rodríguez-Castelló ha anat desplegant al llarg de la seua obra literària, com ara el pas i les cicatrius del temps, les perplexitats de la vida quotidiana, els laberints i passions de la creació poètica…

Un dels metaforismes defineix aquesta forma com «la concreció de la naturalesa discontínua del pensament adaptat a les circumstàncies canviants», definició que comporta una reivindicació d’una escriptura fragmentària, o, com es diu en un altre dels metaforismes, transitiva, «en el sentit que va fent-se, que es desplega davant dels ulls del lector i deixa a la vista les petjades del caminant, les proves del seu trànsit, els descosits del seu pensament». Aquesta concepció de l’escriptura està estretament lligada amb la pràctica d’una poesia que «vol donar tanmateix la sensació de l’inestable, d’allò viu i en moviment, a través de l’ambigüitat semàntica pròpia del gènere», la qual coincideix amb el caràcter d’aquests textos, entre la paradoxa, la ironia i l’humor, una mena d’escriptura a les palpentes. Per a Manel Rodríguez-Castelló, el metaforisme, com el poema, «pot ser també el rastre que deixen les passes pel camí d’una indagació». En un altre, més sintètic encara, aquesta poètica s’enuncia amb un joc de contraposicions i equivalències: «Nàufrag de l’instant, nadador de fons del fragment».

N’hi ha una gran varietat. Alguns es decanten per la màxima punyent o el joc verbal. Uns altres, sense perdre el caràcter fragmentari, són reflexions més desenvolupades, no exactament aforístiques. N’hi ha que expressen una malenconia suau davant el pas del temps i la readaptació a què obliga cada edat de la vida humana, com ara aquest, en què la reflexió sobre el pas del temps es conjuga amb la reflexió sobre la pròpia obra literària: «Torne a certes pàgines escrites / com qui trepitja fulles seques. / Estranyesa del temps / per camins de tardor». També n’hi ha d’humorístics o irònics, aparentment superficials, que dissimulen debades un fons amarg i reflexiu: «Tenia un gran defecte: la seua era una vanitat molt humil». O aquest altre, encara: «—T’estime. / —No digues barbaritats!»

Els textos agrupats com a saials coincideixen més clarament amb el que s’entén per columna d’opinió. L’autor ha fet servir aquest mot per subratllar el que aquests textos tenen de «draps de neteja d’una realitat social sovint espúria i bruta, escàpola i complexa, punyent i contradictòria, i d’aclariment, com tota escriptura que vol posar una mica de llum enraonada en les coses». La peculiar distribució tipogràfica dels paràgrafs obliga a una lectura sincopada, si no autònoma, de cada un, cosa que els acosta a la forma del metaforisme. Escrits i publicats setmanalment entre el 2017 i el 2019, la majoria ressegueixen diversos moments de la lluita per la independència de Catalunya i la repressió posterior que va seguir el referèndum de l’1 d’octubre. Responen a l’actitud vital i moral alhora de no rendir-se, contra la comoditat de constatar que no hi ha res a fer, a la convicció, com diu un dels metaforismes, que «estem tan fotuts que no podem permetre’ns el luxe del pessimisme. Encara estaríem més malament». Són textos de denúncia, una mica redundants per al meu gust. M’han agradat i m’han interessat més uns altres, en què algun fet de la vida quotidiana de l’autor és tractat amb una intensitat punyent, com ara uns apunts sobre una estada a l’hospital, una evocació reflexiva i lírica alhora sobre la mort d’un parent pròxim (Saial sobre una mort petita), les notes escrites des de l’estupor sobre un viatge al país dels tàmils, o el Saial de final d’any, sobre el pas del temps i, més concretament, sobre les trampes del temps: «tots hi fiquem els peus, en el poal del temps, tard o d’hora».

La frase feta que dóna títol al llibre té el sentit, en general, de prendre una decisió. L’autor subratlla la idea suggestiva que se’n desprèn: els pensaments es poder fer. Són, en definitiva, una forma d’acció o d’activitat, com ara aquests metaforismes i saials, una forma de fer sentit de la realitat personal i social, «de la seua contingència, / de la seua successió caòtica, / de la seua velocitat, / del seu vertigen opac. / Per això intentes encanteris verbals / que la facen precisa».

Cap comentari:

Publica un comentari