diumenge, 18 d’abril de 2021

Jo també he llegit «Noruega»

Sí, jo també. Acabada la lectura, no he pogut evitar de fer-me una pregunta: per què Noruega, la novel·la que Rafa Lahuerta ha publicat en Drassana, està tenint tant d’èxit? Vora quatre mil exemplars venuts en poc temps d’un llibre en català, al País Valencià, són molts exemplars. Quina mosca li ha picat a la gent? M’agradaria explicar-ho per la qualitat literària de la novel·la, però tots sabem que aquest factor no sol ser determinant. La difusió per mitjà de les xarxes socials hi ha pogut influir. Ara, totes les editorials recorren en l’actualitat a les xarxes socials per difondre els seus llibres. El boca-orella… El fenomen del boca-orella a l’hora d’explicar l’èxit de vendes d’un llibre és difícil d’analitzar. Intuïm que s’ha produït, sense poder anar més enllà. De sobte, la gent comença a parlar un llibre, se’l recomana, la bola es fa cada vegada més grossa… ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente, és clar. Però per de vegades sí i de vegades no? L’atzar és un altre factor que no caldria descartar. Potser el més decisiu és que hi ha autors que en un moment determinat encerten la tecla: han escrit una obra capaç d’atreure l’interès d’un públic ampli. Hi ha obres, en canvi, que tot i la seua gran qualitat, no interessen a ningú, o a molt poca gent: només als happy few, que són més few que no happy.

Sembla que Rafa Lahuerta ha polsat una tecla que ha despertat l’atenció, fins i tot de gent que no llegeix habitualment en català. Ha corregut la veu que Noruega és una novel·la sobre la ciutat de València i això ha fet que molts lectors s’hi hagen sentit interessats i atrets. D’entrada, una novel·la que vol reflectir el caràcter d’una ciutat té l’atractiu de presentar situacions, ambients i personatges molt diversos. Si els lectors viuen o han viscut en aquesta ciutat, o la coneixen de prop, hi ha l’al·licient de contrastar la seua visió amb la de la novel·la. Hi ha un altre motiu, encara: en la pràctica és difícil fer-se una imatge clara i completa d’una ciutat com València, més enllà de les dades estadístiques, o periodístiques, fins i tot per a les persones que hi viuen de tota la vida. La ciutat és massa gran, té molts barris, hi ha gent molt diferent, i al final cada u viu en un cercle o altre, bastant reduït. És poca cosa, i voldríem saber-ne més, molt més, i tenir la sensació també d’haver-ho viscut. Una novel·la com Noruega ens pot oferir aquesta visió global i diversa d’una ciutat. Com a mínim, ens en pot donar la il·lusió.

Lahuerta ha situat l’acció de la novel·la en els barris del Mercat i de Velluters, durant la dècada dels vuitanta i dels noranta. També ha fet algunes incursions a altres llocs de la ciutat, com ara el Grau i, fins i tot, l’Eixample. El Mercat i Velluters estan a tocar, separats per la frontera de l’avinguda de l’Oest, però són molt diferents. Si més no en aquella època. El primer era un barri menestral, de botiguers, d’obradors, de veïns que encara feien rogle als carrers. El segon, sobretot uns carrers determinats, era el barri xino, amb un «veïnat» peculiar d’aspecte més o menys patibulari. El retrat i el contrast d’aquests dos ambients dóna una tensió particular a la novel·la de Lahuerta. Tots dos barris conflueixen, a més, en la vida del narrador protagonista, Albert Sanchis Bermell. Com ell mateix remarca, «el barri del Mercat no era Velluters, però a voltes semblava que les fronteres es diluïen i tot es mesclava».

És una València, però, que ja no existeix. Molts bars i cases de menjar que puntejaven aquest espai i li donaven caràcter han desaparegut, reemplaçats per uns altres que són una altra cosa, i amb clients molt diferents. El narrador es refereix en un pas de la novel·la a «la ciutat sense bars amb solera en què a poc a poc es convertí València», una frase amb què sintetitza la desaparició o la transformació d’aquest espai, cada vegada més turistitzat, és a dir, més intercanviable amb el de moltes altres ciutats. Potser per això el narrador apunta que «l’època en què una novel·la inventava una ciutat ja va passar».

Noruega
presenta, o m’ho ha semblat, dues parts diferenciades. En la primera, la millor per al meu gust, el relat es centra en els records d’Albert Sanchis: familiars, dels amics, de la vida al barri i de les primeres incursions fora d’aquest ambient menestral. Cap a la segona meitat de la novel·la, el narrador s’instal·la en el seu present, un present terminal, que es tanca amb un final un punt melodramàtic i sentimental. En aquesta segona meitat el narrador esdevé més introspectiu. Les seues reflexions són de vegades una mica inflades, cosa que pot donar una impressió de profunditat al lector ingenu.

Després de la mort dels seus pares i de la germana, Albert Sanchis es queda sol, i entra en una mena d’espiral autodestructiva. El narrador constata que «totes les meues fantasies d’autocontrol, maduresa i equilibri, botaven pels aires amb una terrible facilitat», de manera que —són les seues paraules— «vaig enredrar-me amb tarats i fulanes que portaven anys en el fil d’aram de totes les addiccions. Hi hagué de tot. Borratxeres, orgies, habitacions obscures, malalties venèries de baixa intensitat, analítiques consoladores». Aquesta deriva autodestructiva —per dir-ho amb paraules més fines— és paral·lela a la degradació del barri on viu: «vaig comprendre que tota la meua fascinació per la vida urbana no era sinó un succedani de la vida tan estranya i marginal que jo estava duent. En eixa revelació estava tot: la por, l’absència d’ideals, la convicció que l’home comú construïx la seua identitat amb retalls i prejuís aliens. A cegues». La ciutat de València no és l’únic tema principal de Noruega. També ho és la soledat.

A més d’un bala perduda, Albert Sanchis és un jove aspirant a escriptor. Està obsessionat per escriure «la gran novel·la de la València oblidada», com una manera de fer peu en una vida, la seua, que se li escapa i que no pot ni redreçar ni dirigir. Aquesta novel·la, gran o no, és Noruega, que el narrador escriu al mateix temps que el lector la llegeix. La narració, basada en els records del protagonista, fins que s’instal·la, cap al final de la seua vida, en un present agònic, intercala quatre projectes de novel·les sobre València, en un joc metaliterari en què al costat del personatge narrador hi fa aparició també l’autor real del llibre, com a mínim un personatge que es diu Rafa Lahuerta. També posa en relleu una sèrie de referents literaris, com ara Arroz y tartana, la millor novel·la del cicle valencià de Blasco Ibáñez, situada en part al barri del Mercat, que li regala el seu avi, o la figura de Pasolini, que actua com un motiu recurrent al llarg del llibre. En un pas del seu relat, Albert introdueix una llista dels autors que llegeix. No s’oblida de citar Ferran Torrent ni Joan Francesc Mira. El veig més a prop, però, sobretot en aquest joc metaliterari, de Manuel Baixauli, que no cita.

Com que hi ha gent que no suporta l’èxit dels altres, o que els agrada escandalitzar-se com si fossen unes monges ursulines, l’autor de Noruega ha rebut alguns atacs, bastant destrellatats, sobretot pel que fa al model de llengua que ha fet servir. S’ha dit que el valencià de Lahuerta no és normatiu. O que és secessionista. Dir mentides, encara que siga per enveja, és una cosa molt lletja. La llengua de Noruega és totalment normativa. En l’edició d’aquesta novel·la no hi ha ni una sola falta d’ortografia. Ni tan sols errades tipogràfiques, cosa que no es pot dir de molts dels llibres que es publiquen. Pel que fa a la morfosintaxi, hi he detectat algun ús que es podria censurar, com ara per a que amb valor final o la preposició a davant de complement directe. Poca cosa. Una altra qüestió és el lèxic: Lahuerta mostra de vegades, encara que no sempre, una preferència per mots col·loquials, que de vegades s’han de considerar valencianismes amb poca tradició literària, o castellanismes arrelats en la llengua col·loquial, com ara cego. En fi, Noruega és una novel·la i no una exposició acadèmica meticulosament formal.

Trobe més criticable l’ús en una mateixa pàgina, de vegades en la mateixa frase, d’un mot col·loquial amb un altre de marcadament formal. Això grinyola i no és convincent. O algunes tries lèxiques una mica gratuïtes. Per exemple, jo no hauria fet servir la paraula bovo, que el narrador utilitza sovint, sobretot per a referir-se a ell mateix. Jo hauria dit fava, o imbècil directament. Una altra qüestió, més profunda, és la sintaxi, que afecta l’estil literari. Lahuerta fa servir sovint una sintaxi de pura juxtaposició, que de vegades coixeja: les frases no sempre lliguen entre elles i queden despenjades. Què voleu que us diga? Una cosa és criticar el model lingüístic o l’estil de Noruega, i una altra de molt diferent desacreditar-lo acusant-lo d’antinormatiu i secessionista. Finalment, convindria recordar que per a la majoria dels lectors l’estil d’una novel·la no és el que determina el seu interès ni el seu valor.

Una última nota. En la novel·la hi apareixen tant personatges de ficció, recreats a partir dels records de l’autor, com d’altres basats en persones reals. La lectura de Noruega m’ha revifat en la memòria l’escriptor argentí Raúl Núñez, l'autor de Sinatra, que publicava articles en la cartellera Turia. El recorde mig repenjat a la barra del Café Lisboa, quan ja estava molt malalt. Ens feia patir a tots. També m’ha agradat llegir les línies que dedica a l’enyorat Pep Benet, l’amo del Lisboa.

3 comentaris:

  1. Gràcies per aclarir alguns dubtes que tenia sobre la novel·la de Lahuerta.

    ResponSuprimeix
  2. Jo també l'he llegida i m'ha agradat per la història, per la forma de contar-la, perquè he viscut a València i conec els barris i locals dels que parla. Però el lèxic emprat, grinyola ... massa castellanismes no tant pels personatges sino per la veu narradora. És possible que el problema no sigui de la novel·la sino de València, perquè és veritat que València és quasi una ciutat castellana i amb un català residual i dolent

    ResponSuprimeix