Un article d’Enric Balaguer sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Enric Balaguer ha publicat en La Veu dels Llibres un article sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra, tercer volum de la seua Obra literària, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. Hi remarca que el Diari de Josep Iborra «és dens per l’amplitud dels temes i la manera d’abordar-los i gira, en general, al voltant de les lectures literàries i de pensament. […] L’autor se’ns revela com un lector voraç i, sovint, convuls». Sorprèn «tant el conjunt de lectures com la modernitat que transpiren. Iborra llig Foucault, Les paraules i les coses, en el moment de la seua publicació a França. Sembla que el franquisme amb l’aïllament i la maquinària repressiva —censura— no va ser capaç d’interrompre la connexió europea d’intel·lectuals com ell».

Per a Balaguer, «l’escriptura de Josep Iborra tendeix a la frase breu. Sovint, després d’un enunciat, més o menys situacional, passa a consideracions ponderatives i acaba amb alguna valoració contundent. Es tracta d’una prosa sintètica i expeditiva que, de tant en tant, espurneja».

Enric Balaguer ha acompanyat el seu article d’una selecció de fragments del Diari 1965-1977. M’ha cridat l’atenció, però no m’ha estranyat, la tria d’una sèrie de textos evocatius de pobles de la Marina, com ara Benissa o Polop. Enric Balaguer, originari d’aquest món, com Josep Iborra, deu haver llegit amb una emoció particular un fragment com aquest: «Tota aquella comarca de Polop a Alcoi, per Callosa, Castell de Guadalest, Confrides, Penàguila, Benilloba, la sent com el rovell d’ou de la infància, com un paradís».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l’enllaç: «Tot donant forma als mots em done forma a mi mateix»: ‘Diari 1965-1977’, de Josep Iborra.

Enric Sòria escriu sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Enric Sòria ha publicat en l’últim número de L’Avenç (491, juny 2022, p. 51) un article sobre el Diari 1995-1977 de Josep Iborra. Per a Sòria, aquest volum és «en part, el diari d’un lector professional», però també «un diari íntim, no perquè continga anècdotes de la vida quotidiana, que d’això n’hi ha ben poc (pel diari, a penes sospitaríem que Iborra té un fill), sinó perquè l’autor s’autoindaga a fons, sense contemplacions, de vegades amb una incisivitat quasi cruenta».

Hi afegeix que el lector d’aquest diari es troba «davant l’itinerari d’un escriptor que aprén a dominar el seu ofici i d’un home que es troba a ell mateix tot exercint-lo. La incertesa íntima no s’esvaeix del tot, perquè tots la sentim, i Iborra és massa honest per a amagar-ho, però la serenitat augmenta. Els mots tornen a parlar de coses, i el que l’espill ens mostra es va fent com més va més interessant. No solament reflecteix tota una època. A més, Iborra sap dir-se a si mateix».

El títol de la ressenya d’Enric Sòria —Diari d’un bizantí escèptic— al·ludeix al que Josep Iborra anomenava el bizantinisme de la nostra època, que detectava en la inseguretat dels intel·lectuals d’arrel humanista, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps, vivint dins un món vell ja cristal·litzat, que «ara s’està fonent i potser no tornarà a cristal·litzar més».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l’enllaç: Diari d’un bizantí escèptic.