Contràriament a altres escriptors d’origen jueu, Arthur Schnitzler no negava l’existència a l’Imperi austrohongarès d’un profund corrent antisemita al qual va ser molt sensible. Tenia sempre present que era jueu. I si no, els antisemites li ho recordaven. Sempre va denunciar l’autoodi que detectava en molts jueus, els qui davant dels altres i fins i tot davant d’ells mateixos negaven la seua procedència, els qui s’humiliaven davant dels seus enemics i d’aquells que els menyspreaven pel que eren, pensant que així estarien fora de perill. En els seus diaris reporta algun cas grotesc, com ara el d’un jove del seu cercle d’amics, de família rica i de naturalesa alegre, que tenia ascendència jueva per part de pare. S’havia convertit en un antisemita furibund i afirmava que no pensava casar-se per no contribuir a la propagació de la sang jueva. Schnitzler també sabia distanciar-se. Una vegada, una amiga antisemita li va demanar perdó per les seues opinions. Ell li va contestar que no li podia retreure les seues opinions, de la mateixa manera que no podia retreure a un burro que tingués les orelles llargues. Coneixia Theodor Herzl, però veia el moviment sionista amb escepticisme, com la majoria de jueus liberals de classe mitjana.
Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 145.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada