Tres sessions del curs de literatura «Tres diaris»

Dimarts passat va tenir lloc la tercera sessió del III curs de literatura universal a l'Octubre. Ja som, per tant, a mitjan camí. Les dues primeres sessions, després de presentar una sèrie de reflexions sobre el diari com a gènere literari, les hem dedicat a El quadern gris de Pla. I encara n’hem tractat en la tercera algunes coses que ens havien quedat pendents, abans de passar al Diari 1952-1960 de Fuster. En aquest curs s'hi han inscrit trenta-cinc participants.

Encara que estem comentant els tres diaris per separat, seguint l’ordre cronològic de la seua publicació, les referències creuades que fem entre tots tres i entre els seus autors, són constants. Josep Iborra es refereix sovint en el seu Diari 1965-1977 a Pla i a Fuster, i de vegades, més concretament, a El quadern gris i al Diari 1952-1960. Algunes pàgines d’altres llibres seus (Inflexions, Breviari d’un bizantí, Fuster, una declinació personal i L’estupor) ens han ajudat molt a l’hora de tractar diversos aspectes de les personalitats literàries de Pla i Fuster. Sempre que es presenta l’ocasió, practique que el comentari comparat.

Així, hem contrastat algunes de les entrades d’El quadern gris amb la seua versió original, la del diari de joventut o la d’alguns dels textos publicats abans de la guerra del 36, reelaborats i aprofitats en el primer volum de l’Obra completa de Destino. Retocs estilístics a banda, que sens dubte milloren el punt de partida, el guany literari no sempre és evident. De vegades, el punt de vista de l’escriptor madur s’imposa massa sobre l’experiència del jove que suposadament escriu. Pla, a més, fa escriure molt bé un jove de vint anys. Un dels primers o dels pocs que es va adonar de la maniobra, o que com a mínim en va parlar en veu alta, va ser Gabriel Ferrater: «El quadern gris és un llibre molt curiós perquè es presenta com el diari dels 21-22 anys, però a aquesta edat no s’escriuen 800 pàgines bones» (Curs de literatura catalana contemporània, p. 339). A continuació, hi afegia una altra observació, que com a mínim és suggestiva. Afirmava que el diari de joventut de Pla és molt poc íntim, i que «la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser gran autor a nivell europeu» (Curs de literatura catalana contemporània, p. 339).

Aquesta observació de Ferrater ens va guiar en el comentari d’algunes entrades d’El quadern gris en què Pla reflexiona sobre l’estil literari i sobre el seu diari. En l’entrada de 5 de setembre de 1918 es preguntava «si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim». Pla concloïa que com a mínim hi ha tres factors que fan pràcticament impossible l’expressió sincera —sencera— de la intimitat. En primer lloc, «l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat» no es pot aconseguir, perquè «no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient». En segon lloc, hi ha totes les passions i sentiments que la deformen inevitablement. Finalment, «l’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible».

A més d’aquests tres factors assenyalats per Pla, n’hi ha un altre que en el seu cas potser encara és més decisiu: la reticència a expressar la intimitat a causa del sentit del ridícul. El sentit del ridícul el portava a malfiar-se de qualsevol expressió dels seus sentiments personals per por de caure en el sentimentalisme: en el ridícul. Aquesta reticència el forçava a reprimir, a callar, determinades manifestacions espontànies de la seua personalitat i de la seua vida i a adoptar a la defensiva una actitud irònicament distanciada davant d’ell mateix, que en molts casos resulta forçada, postissa. L’observació de Ferrater anava segurament en aquest sentit.

Vam comentar també altres reflexions de Pla sobre l’estil i sobre les seues lectures. L’escriptor més citat en El quadern gris és Eugeni d’Ors, amb qui Pla manté una curiosa relació d’admiració i crítica De les nombroses narracions incorporades, la majoria de les quals havien aparegut publicades en llibres anteriors, com ara Coses vistes i Relacions, vam remarcar-ne l’escàs desenvolupament narratiu. Per a Pla, la captació de l’ambient i dels personatges ja conté tot el dramatisme de la vida. No calen progressions argumentals. Pla declara explícitament la seua desconfiança envers la forma de la novel·la en l’entrada de 9 de juny de 1919: «malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans».

Aquestes narracions que podem llegir en El quadern gris, igual que les recollides en La vida amarga, reflecteixen l'intent de superar l’estructura tradicional de la novel·la, i acosten l’univers narratiu de Pla a autors com Joyce i Simenon. El comissari Maigret personifica aquesta habilitat que tenia tant el seu creador com Pla per a captar ambients i personatges. De nou, vam cedir la paraula a Josep Iborra. En un text d’Inflexions establia aquest paral·lelisme entre Maigret i monsier Teste de Valéry: «Maigret i Teste són anònims, però tenen una forta personalitat, una insòlita capacitat de comprensió. Intel·ligents, intuïtius, estranys, van a la seua, per dins, però el lector no sap ben bé què pensen, en què s’ocupen, què els balla pel cap. I, no obstant, la impressió que en té és la d’uns personatges profunds, senzills, discrets, que no paren de rumiar i que arriben a resultats inesperats, sorprenents. En això tots dos es diferencien, o millor dit, s’oposen a un altre cèlebre personatge, Sherlock Holmes. Aquest, comparat amb ells, sembla un poc titella, superficial. Té quatre manies —fumar la pipa, tocar el violí quan es concentra en un problema…—. És famós per la seua gran capacitat de deducció i en fa exhibicions espectaculars davant del seu inseparable amic, el doctor Watson. Ara bé, per això mateix, esdevé maquinal, un poc unidimensional. Maigret i Teste no es mouen, sembla, en el pla del raonament, de la lògica, sinó que segueixen el fil d’una mena de sisè sentit que els porta a conclusions que són, més aviat, intuïcions».

Abans d’abandonar El quadern gris vaig recordar als assistents una sèrie de llibres de Pla que es poden considerar una continuació d’aquell: Notes disperses, Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol. Vaig recomanar-ne, sobretot, les Notes disperses, una obra que respira amb una gran llibertat, d’una enorme varietat, que conté pàgines antològiques com ara les dedicades a la inflació alemanya, abans de la pujada de Hitler al poder, o la crònica sobre la marxa dels camises negres de Mussolini sobre Roma. Els vaig recomanar també la lectura de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, publicat pòstumament, que havia de ser una continuació de les Notes disperses. Els escrits recollits en aquest volum pòstum són d’una qualitat semblant als publicats en les Notes disperses, i això és dir molt, però sorprendran els lectors de Pla per la seua contundència i per la seua llibertat. Una mica embalat, els vaig suggerir de fer una lectura comparada d’El quadern gris amb Tots els camins duen a Roma de Gaziel i les Memòries de Sagarra. I els vaig animar a portar a la pràctica el plàning de lectura que proposava i recomanava Ferrater: els dotze primers volums de l’Obra completa de Pla. Està clar que els assistents al curs no es podran girar de feina durant una bona temporada.

Finalment, encara vam parlar una mica dels diaris en brut, no reelaborats, de Josep Pla, com ara els publicats en La vida lenta. Vam recórrer de nou a un assaig de Josep Iborra, publicat en Breviari d’un bizantí, sobre l’efecte paradoxal que produeix la lectura d’aquests diaris. S’hi preguntava «com és possible sentir-se arrossegat per una agenda tan esquemàtica, tan desproveïda d'anècdotes i d’idees, tan trivial? Així i tot, perdem l’alè i la llegim amb la llengua fora». Les entrades d’aquests diaris ofereixen només uns ossos pelats, però «aquestes ratlles tan esquemàtiques, tan monòtones i “insignificants”, es llegeixen —és el meu cas— amb una excitació viva, amb ansietat, fins i tot: com si fos una emocionant novel·la d'aventures».

Encara vam tenir temps de fer un comentari comparat entre Josep Pla i Joan Fuster. I vam passar al Diari 1952-1960. Dimarts que ve hi continuarem. Com a introducció, vaig comentar algunes de les característiques de Fuster que va remarcar Josep Iborra en l’assaig Perfil humà de Joan Fustser (Fuster, una declinació personal), sobretot la seua intel·ligència, el seu caràcter reservat i el que anomenava la seua reticència: «La reticència com a estil de pensar. Es fa present amb l’ús de determinats recursos retòrics: punts suspensius, interrogants, ironia… La reticència en Fuster no és només un resultat del seu escepticisme, sinó que respon a una forma de pensar característica. La reticència apunta a una actitud mental, a una moral. Assenyala un buit, en fa un senyal. No cal dir-ho tot ni del tot. La reticència és una forma d’ocultar-se o d’ocultar davant el lector, que es queda perplex, un poc desorientat o desconcertat, però divertit i estimulat. No té res a veure amb l’obscuritat, amb un estil sibil·lí que vol semblar profund». La reticència és l’ombra de la seua escriptura. Josep Iborra concloïa: «tenim la impressió que l’autor és superior a la seua obra, que en sap molt més del que diu.»

Aquesta reticència es manifesta també en l’absència de referències a les seues circumstàncies personals. Així i tot, hi ha alguns llibres que permeten acostar-nos al Fuster més personal: la correspondència i les entrevistes, i en la seua obra publicada, dos llibres: Consells, proverbis i insolències i el Diari 1952-1960. En Consells, proverbis i insolències es troben in nuce els principals motius del seu pensament i alguns dels trets que defineixen la seua personalitat com a escriptor. Com a mínim, proporciona algunes dades per a entendre per què Fuster defugia l’expressió de la intimitat personal o l’atenció per les particularitats del propi jo, que són habituals en la majoria de la gent de lletres.

Finalment, ens vam referir al procés de publicació del Diari 1952-1960, que va aparèixer en dos primers lliuraments, Figures de temps (1957) i Indagacions possibles (1958), fins a la seua versió definitiva, el 1969, com a segon volum de la primera edició de les seues obres completes. El marc cronològic d’aquest llibre abraça la dècada dels cinquanta. Cap al 1949 Fuster havia conegut Vicent Ventura, Josep Garcia Richart i Josep Iborra. A partir del 1950, havia establert contacte amb catalans exiliats des del 1939. Alhora, les seues perspectives professionals es van anar definint a poc a poc. El 1954 va fer els primers viatges a Catalunya i a Mallorca. Sobretot durant la segona meitat de la dècada, es produeix la cristal·lització de Fuster com a escriptor. I el seu reconeixement públic. La decisió d’abandonar els versos, o com a mínim el distanciament respecte a la seua obra poètica anterior, es pren també durant aquesta segona meitat dels cinquanta. El 1952 va començar a col·laborar a Levante i el 1953 a Jornada. Entre els dos rotatius publicà més de nou-cents articles. Al Diari 1952-1960 hi ha alguns d’aquests escrits, redactats primer en català i reconvertits en textos periodístics en castellà. El diari personal, en el cas de Fuster, era l'obrador o el taller de l'escriptor.