Tres pestes de la literatura

El costumisme, la imaginació gratuïta i el didactisme són per a mi algunes de les principals pestes que degraden la literatura, sobretot la novel·la, però no sols aquest gènere. Totes tres solen anar de bracet i afecten tant la literatura culta com la popular o de consum. N’hi ha més, és clar, de pestes literàries, però amb les que he esmentat ja anem ben servits per ara.

El costumisme era una de les bèsties negres de Josep Iborra com a crític literari. En uns escrits publicats pòstumament, recollits sota el títol d’Al voltant del costumisme: notes sobre unes lectures (Una literatura possible, vol. 2, p. 1363-1378), en feia aquesta descripció que era, alhora, una crítica de les seues limitacions: «El costumisme, en general, és cec a la realitat integral i viva. Té la seua retòrica, els seus punts de mira; opera amb seleccions i les tracta segons unes convencions. La novel·la el supera, encara que n’arrossega residus, tics… Les seues formes literàries són fragmentàries: escenes, quadres, viatges, articles en diaris. No té voluntat universalista sinó localista, que no és el mateix que “local”. Tot són costums: costums de París o de províncies, costums anacrònics o modes, o uns modes de vida desconeguts o ignorats, o “pintats per ells mateixos” —l’exotisme és un altre costumisme (forani). No és realista: interessen els costums com a tals, com a esquemes extrets d’una dinàmica social integral.»

Com a reacció conservadora contra els nous costums —modes, nous tipus—, que criticava o satiritzava des del punt de vista del que és «normal», el costumisme perviu encara en la literatura actual, en moltes novel·les centrades en un passat pròxim, però ja molt diferent d’ara. I perviu també, d’una manera curiosament invertida, en novel·les que situen l’acció en el present que vivim, sense una intenció satírica a partir d’uns valors tradicionals. Actual esdevé en aquests casos sinònim de típic: típicament «actual», és a dir, previsible. Sol coincidir amb el que llegim cada dia en el diari. Aquest punt de partida afecta, com una taca de tinta, tots els elements novel·lístics: personatges, situacions, temes… La realitat es redueix a uns clixés, a una sèrie de llocs comuns passats pel vernís d’una moral o altra, sempre benintencionada. Els llocs comuns sempre tenen èxit. I hi ha una fatalitat: tot tendeix a degenerar, tard o d’hora, en lloc comú.

Una altra pesta: la imaginació gratuïta. Per imaginació gratuïta entenc no les derivacions de la narrativa fantàstica, sinó la predilecció per situacions estrambòtiques o poc pertinents, independentment del seu caràcter irreal. La imaginació literària esdevé gratuïta quan l’escriptor no és capaç de generar-la a partir d’un món propi d’experiències personals i socials, quan sent una atracció gairebé irresistible pels aspectes més superficials i retòricament cridaners de la literatura: la inflació verbal i el to emfàtic, transcendental, associats a l’expressió de continguts que no tenen interès i que tampoc no tenen sentit. Tot plegat revela la falta d’una autèntica cultura literària

Tercera pesta, potser la pitjor de totes: el didactisme. Per al didactisme, els personatges, els temes i els arguments no tenen interès per ells mateixos, sinó com a il·lustració d’uns punts de vista previs. La moralització, l’alliçonament és més important que la descripció. Això comporta un efecte secundari: hi ha coses de què no es pot parlar, perquè contradiuen el punt de vista previ de la moral tradicional o «progressista». No hi ha res que bloque tant la creativitat d’un escriptor com el sentit del decòrum de la seua època, que estableix de què es pot parlar i de què no, encara que no hi haja cap llei escrita que ho determine.

El didactisme parteix de la base que els lectors són idiotes, o que, com a mínim, tenen disminuïdes les facultats intel·lectuals. Són incapaços d’entendre res si no se’ls explica tot. Al mateix temps, com que no es pot explicar tot, cal simplificar, i se simplifica tant que no s’entén res o que es produeix el malentès. L’embull és considerable. Una altra desgràcia del didactisme: és incompatible amb la ironia, perquè la ironia no deixa les coses clares i confon les ànimes innocents. Per això, el didactisme prefereix el clixé i el lloc comú, que s’entenen i es reconeixen de seguida: són més didàctics. En aquest punt coincideix amb el costumisme i amb la imaginació gratuïta.

La tendència a la simplificació, a més, comporta el falsejament de la qüestió tractada. Lionel Trilling, en una carta del 1946 a R.W. Flint, detectava en la crítica i en el pensament moderns una falsedat de to que, per a ell, era una conseqüència de no considerar els lectors com a iguals. L’escriptor, en lloc de mostrar-los la veritat o un determinat punt de vista, els alliçona: els diu quina és la manera correcta de pensar i de sentir. En canvi, autors com ara Montaigne, Goethe o Emerson, es van negar a moralitzar, a ser uns beatos. Sabien ensenyar sense ser rancis pedagògicament, perquè assumien que els seus lectors eren semblants a ells. Potser una mica més joves, però no massa; probablement més atrafegats amb altres coses i sense poder dedicar massa temps a pensar, però receptius quan algú els cridava l’atenció sobre determinades idees. La veritat de Montaigne, Goethe o Emerson, per a Trilling, és una conseqüència de la seua creença en la igualtat del lector. L’escriptor pedagog, per contra, creu en uns lectors que són menys bons que ell. Trilling definia aquest tipus d’escriptor com el demagog del moralisme de masses.

El didactisme, en literatura, és el contrari del realisme moral que propugnava Trilling. La moralització, explícita o implícita, amb el seu to característic de superioritat, i la simplificació són les responsables directes de la falsedat de to que denunciava el crític nord-americà. Domènec Guansé, en el retrat que va dedicar a Joaquim Ruyra en Abans d’ara, contava una anècdota que és il·lustrativa al respecte. Una vegada, Roig i Raventós, amic de Ruyra, li va donar a llegir l’original d’una de les seues copioses novel·les per tal d’obtenir el seu parer. A Ruyra li sabia greu disgustar el seu amic, però tampoc no volia enganyar-lo, ni li agradava dissimular les seues opinions. Li va dir: «Mireu, em sembla que, a la vida, les coses no van així.» «Doncs, vegeu —li va replicar triomfalment Roig i Raventós—, això no ho he inventat jo: és una història verídica.» Ruyra no es va immutar. Només va afegir: «Si un cas així ha succeït, llavors és que vós no el conteu com cal i falsegeu el tema.»

Aquestes tres misèries de la literatura revelen una incomprensió profunda de l’experiència de la literatura. Totes tres impedeixen, de fet, que la literatura esdevinga una experiència.