Acabar de llegir l’Obra Completa de Josep Pla

A hores d’ara he llegit ja la major part dels volums de l’Obra Completa de Josep Pla editada per Destino. Alguns, més d’una vegada. També he llegit algunes de les edicions originals de les obres publicades durant els anys trenta. Incorporades a l’Obra Completa, de vegades han patit mutilacions i censures que les han esguerrat, com és el cas de Relacions (1927), incorporat a La vida amarga (OC 6). L’any passat em vaig fer un propòsit: llegir els volums que encara no he llegit de l’Obra Completa de Destino. No perquè siga necessari, ni per cap afany erudit, sinó simplement pel gust d’acabar alguna cosa del tot en aquesta vida, això que fem tan poques vegades. L’altra raó, la decisiva, és que m’agrada llegir Pla. Vaig repassar el catàleg de l’Obra Completa i vaig anotar-ne els volums que encara tenia per llegir. Són aquests:

Les escales de Llevant (OC 13)

En mar (OC 18)

Un petit món del Pirineu (OC 27)

Direcció Lisboa (OC 28)

Tres guies (OC 30)

Les Amèriques (OC 34)

Itàlia i el Mediterrani (OC 37)

Escrits empordanesos (OC 38)

El viatge s’acaba (OC 39)

Cròniques parlamentàries (OC 40, 41 i 42)

Dotze volums, doncs, pendents de lectura. Em vaig posar de seguida a la «feina». Al novembre vaig llegir En mar (OC 18), que recull les cròniques periodístiques de cinc viatges marítims fets com a col·laborador de Destino, algunes vegades a bord de petroliers. D’aquests cinc viatges, en destacaria sobretot Cabotatge mediterrani, crònica d’un viatge, la primavera de 1956, des de Barcelona fins a Grècia, resseguint la costa. Pla hi barreja les vivències de la ruta amb l’evocació d’uns països que va conèixer de jove. Aquest llibre, com que no es va publicar d’entrada de manera independent, va quedar submergit i ignorat en el magma de l’Obra Completa, però és una petita meravella, del millor Pla, i una bona porta d’entrada per a qualsevol que vulga començar a llegir-lo. El 1991 es va publicar com a volum independent i des del 2018 n’hi ha edició en labutxaca.

Del volum 18 he passat al 39, El viatge s’acaba, que he llegit aquest Nadal. La primera part del llibre consta de cròniques de viatges fets entre 1954 i 1969, a diferents països americans i europeus com Cuba, Veneçuela, Alemanya de l’Est, Dinamarca, Polònia i l’URSS. La segona part és un dietari, unes anotacions de dietari més exactament, on Pla apuntava de forma breu, telegràfica, els fets de cada dia dels anys 1967 i 1968. Vaig començar directament pels dietaris. No em pregunteu per què. El 1967 Josep Pla va fer setanta anys. A aquesta edat continuava portant, en les seues paraules, la «mala vida» de sempre. D’aquesta mala vida formava part l’esclavatge de l’article setmanal a Destino: «A les onze em poso en l’article sobre Rodes i a dos quarts de tres l’acabo. Em trec el pes de sobre —el pes de cada setmana.» I en una altra entrada: «Llegeixo Balzac. No tinc voluntat per a posar-me a escriure el més urgent. Quan podré escriure el que a mi em sembla? És horrible.»

A més de l’article setmanal, la redacció dels volums de l’Obra Completa li donava més feina del que havia suposat en un principi. Sovint, com que s’havia decidit —Vergés— que els volums havien de tenir un nombre mínim de pàgines, calia completar-los, redactant escrits nous o arreplegant i enganxant textos publicats anteriorment. El resultat no sempre va ser satisfactori. No podia ser-ho. Pla se’n queixava amb amargor: «Treballo bastant, nerviosament, a tot gas, perquè la necessitat d’allargar el primer volum de biografies no m’ha engavanyat, sinó contrariat. Treballo de mala gana, però s’ha de passar de les sis-centes planes a cada volum, no hi ha més remei; s’ha de complir.»

Afegiu a tot aquest treball la intensa vida social de Pla. S’alçava tard, i fins a l’hora de sopar es veia interromput per un o altre que arribava. Sempre acabava anant-se’n a sopar, o a dinar i a sopar fora, fins que tornava al mas ben entrada la matinada. Hi ha una anotació que es repeteix al final de moltes de les entrades: «parlat i begut massa.» Al llit, es posava encara a escriure o més sovint a llegir. Patia d’insomni. Era, sens dubte, una «mala vida», com en deia ell mateix, però l’endemà sant tornem-hi. En el fons, li agradava la mala vida. Llegim sobre la gent amb qui conversava i amb qui anava a sopar a un lloc o altre: «agradabilíssima conversa», «magnífica conversa», «excel·lent companyia», «vins colossals». Tenia molta resistència. Ell mateix deia que era de bona fusta. Així i tot, de vegades es queixava que el procés de recuperació costava una mica. I en una entrada, s’exclama: «Quina vida més estranya, insuficient i desagradable!»

A setanta anys, immers en la redacció de l’Obra Completa, de l’article setmanal i de la intensa vida social, Pla continuava llegint molt. Si ens basem en la informació que proporcionen aquests dietaris, dedicava més hores a llegir que a escriure. Llegia sobretot al llit, a la matinada, i sovint se li feia de dia enganxat al llibre que portava entre mans. Això, s’ha de reconèixer, també formava part de la «mala vida». Com sempre em passa, les lectures d’un escriptor és l’aspecte de la seua vida que m’excita més la curiositat. He anotat algunes de les que va fer Pla durant el 1967: Grey Eminence, d’Aldous Huxley; Balzac: «llegeixo Balzac —Une ténebreuse affaire— fins a la matinada. És una meravella: la millor novel·la d’aquest clàssic que he llegit»; Spinoza, Léuataud, el diccionari de Coromines —el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, que conté moltes notícies sobre el català—, Stendhal, Montaigne —«És inacabable» —, Macaulay, Tolstoi: «em poso a llegir Guerra i pau de Tolstoi: fascinat des del primer moment. ¿Què té aquest llibre, d’un començament tan insignificant, i que agafa tant?»

M’he apuntat, per a llegir de seguida que puga, la novel·la de Balzac i la de Huxley. Ja ho deia Flaubert: «la lecture est un gouffre». La lectura és un abisme, perquè llegir incita a llegir uns altres llibres. Fa venir més set. De vegades, Pla es queixava d’haver llegit massa de la mateixa manera que d’haver begut massa.

Em queden per llegir deu volums de l’Obra Completa de Pla. Quin en triaré ara? L’embarras du choix. A l’atac.