En l’Eixample de València o Barcelona, el transeünt és conscient que circula en una malla ortogonal. No vull dir que li preste atenció, sinó que s’orienta en funció d’aquesta retícula. O s’hi perd, perquè tots coneixem les dificultats que pateix el nostre sentit de l’orientació en barris com aquests. A Barcelona, la topografia ajuda el vianant; a València, no, a pesar que aquí l’Eixample és una àrea molt més reduïda. En totes dues ciutats sovint dubtem per quin carrer transitem i sovint hem de fixar-nos en les botigues o altres elements de referència per a recuperar la posició. És un inconvenient d’aquesta planificació. Amb tot, el vianant és conscient de la perpendicularitat dels carrers de l’Eixample. En canvi, no percep la perpendicularitat de les dues Grans Vies de València. Si no contemplem un plànol de la ciutat —i potser tampoc no ens hi fixaríem— és impossible percebre-la, a peu de carrer. La causa és òbvia: la separació visual i física que la platja de les vies del tren hi interposa. Per al vianant que recorre les Grans Vies, per poc que conega la ciutat, és molt més fàcil comprendre que circula per una ronda, al voltant del nucli històric. De fet, les dues Grans Vies són els dos braços d’aquesta ronda, més o menys paral·lela a la primera.
És aquesta combinació de ronda perimetral amb trams perpendiculars que el Pla de 1884 va establir com a tret més característic de la planificació de l’expansió de la ciutat, un tret que vaig descriure com a una originalitat de l’Eixample de València. El Pla de 1907 va beneir aquesta decisió i la va potenciar amb la prolongació de les Grans Vies, en forma de creu. L’orientació del plànol reforçava la intenció:
Pla de l’Eixample de València (Francesc Mora, 1907), amb les dues Grans Vies (roig) i Trànsits (blau)
Francesc Mora i Berenguer (1875-1961) va ser l’autor del nou Pla. Nascut a Sagunt, pertanyia a una tercera generació d’arquitectes, en relació amb els redactors dels dos anteriors. A diferència d’aquests, s’havia titulat com a arquitecte a Barcelona, on va estudiar durant l’última dècada del segle XIX. Estigué molt vinculat, doncs, amb el modernisme barceloní. L’obra de Cerdà, tan denigrada en aquell ambient cultural, era un fet consumat i la seua quadrícula anava omplint-se de joies modernistes. No crec que ningú la qüestionés seriosament. Quan es va posar sobre la taula l’obertura de la Via Laietana, prevista per Cerdà, la majoria va celebrar la Reforma, com es coneixia aleshores. Per això no ens ha d’estranyar que el «modernista» Mora, l’autor del Mercat de Colom, a l’hora de planificar l’Eixample de València procedís a una més intensa «cerdanització» del Pla de 1884.
Francesc Mora (1875-1961)
Al marge dret del riu, al sud, Mora va estendre implacablement la malla ortogonal. La zona de Ferran el Catòlic, que en 1858 no s’havia quadriculat, ara s’incorporava a la retícula, adaptada als carrers i edificis ja consolidats. En canvi, al marge esquerre, que per primera vegada es considerava part de l’eixamplament de la ciutat, Mora no ho va fer, o no ho va fer del tot. S’hi va trobar amb alguns problemes.
El curs del riu fa un gir de noranta graus —s’hi veu clarament en el plànol reproduït—, de manera que les Grans Vies s’havien pogut disposar aproximadament perpendiculars al riu en els trams respectius. La retícula de l’Eixample, en aquestes dues zones, incorporava fàcilment el marge del riu. A l’altra riba també s’hi hauria pogut estendre sense dificultat. Això és el que Mora va fer en el marge oposat a l’actual Gran Via de Ferran el Catòlic. Però el riu fa una corba i ja no semblava tan natural mantenir-hi sempre la mateixa orientació de la malla, sense adaptar-la a la corba. Mora, doncs, va anar girant la quadrícula segons girava el riu.
Hi havia més condicionants. Ja abans del Pla de Mora, s’havia decidit el traçat de l’anomenat camí de Trànsits, com se l’ha conegut durant un segle. No era pròpiament un carrer o una avinguda, sinó una circumval·lació de la ciutat per a la circulació de vehicles. Retornava la idea de l’anell —del ring—, que mai no havia estat abandonada del tot. Al sud del riu, aquesta tercera ronda va ajustar-se a la idea del Pla de 1858 i es va traçar paral·lela a les Grans Vies, replicant els dos trams perpendiculars. A l’altra banda del riu, com que el Pla de 1858 no hi havia planificat l’expansió urbana, el camí de Trànsits no pogué seguir cap referència prèvia i va adoptar un traçat poligonal. El Pla de Mora hagué de tenir-lo en compte i tal qual el va incorporar. Però ara ja no era un carrer tan ample com les Grans Vies —30 metres, molt per sota dels 50 metres— i no tenia el bulevard central: era una carretera, vaja.
A l’est, el llarg i rectilini nou camí del Grau, ja consolidat des de feia molts anys, va marcar una directriu, que el passeig de València al Mar (avui avinguda de Blasco Ibáñez) va replicar, i amb ell tota la trama urbana a un costat i a l’altre. L’avinguda dels Tarongers és el vial paral·lel més modern. Aquesta directriu, si bé independent de la quadrícula del primer Eixample, no n’era incompatible, perquè era aproximadament paral·lela a l’avinguda del Regne de València, que seguia el traçat del ferrocarril al Grau, una vegada desmantellat. També el carrer de Sorní apuntava en aquesta direcció, la que unia la ciutat amb el port. Més que la Gran Via, l’avinguda del Regne de València era l’autèntica «diagonal» de la quadrícula del primer Eixample, en direcció est-oest. Prolongada a l’altre costat del riu és l’actual avinguda de França. A l’oest, gairebé s’alinea amb l’avinguda del Cid. Hi havia, doncs, una possibilitat —una dificultat, si voleu— d’integrar les dues orientacions, però el traçat del camí de Trànsits, al nord, i el seu caràcter de via de circulació de trànsit rodat, ho va fer més difícil.
En la següent vista aèria veurem més clarament els vials descrits, remarcats amb el mateix color que sobre el plànol original de Mora. Les Grans Vies, en color roig; Trànsits, en color blau; i en color groc, les avingudes del Port, del Regne, de Blasco Ibáñez, del Cid i altres:
D’una manera o altra, el Pla de Mora renunciava a prolongar les dues Grans Vies a l’altra riba. En definitiva: renunciava a imposar la quadrícula com a trama generadora única de la nova ciutat. La segona ronda, doncs, la de les Grans Vies, va desaparèixer a l’altre costat del riu. Al marge esquerre hi falta un dels anells de la ciutat. Hi ha el trajecte dels carrers de Reus, Ruaya i Molinell, però no es pot comprendre com a segona ronda. Probablement, Mora ni tan sols va imaginar la possibilitat de completar un quadrilàter de Grans Vies, que hauria estat el desenvolupament «lògic» de la idea inicial. Trànsits quedava tan lluny…
La «cerdanització», doncs, no va ser completa. Mora tenia moltes raons per fer el que va fer, com molts condicionaments previs, però Cerdà també en tenia i no va renunciar a la seua idea urbana general. I encara que Cerdà no havia de resoldre el problema del revolt d’un riu travessant la seua malla, si l’hagués tingut li hauria estat igual: l’hauria incrustat en la retícula, a bones o a males. A Cerdà no li hauria tremolat la mà.
(publicat a La Veu del País Valencià)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada