Alguns països que va revisitar Josep Pla quaranta anys després

El viatge s’acaba, volum 39 de l’Obra Completa de Josep Pla, recull, a més de dos dietaris dels anys 1967 i 1968, que vaig comentar en una entrada anterior, una sèrie de reportatges de quatre viatges que va fer Pla durant els anys seixanta. Encara que l’OC, com sempre, no dóna cap referència sobre l’origen d’aquests escrits, es devien publicar per primera vegada en castellà, a la revista Destino. Els dos primers són El meu primer viatge a Amèrica. Cuba, 1954 i Veneçuela, país de contrastos. 1966. Els altres dos, més extensos, Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres de l’Europa de l’est. 1968 i Un creuer al nord d’Europa. Juny de 1969, reporten viatges pel nord d’Europa. Petit assaig es basa en les experiències d’un viatge que va fer a Leipzig, aleshores a la República Democràtica Alemanya, acompanyant el seu nebot Frank Keerl, que anava a una fira de maquinària industrial. El creuer pel nord d’Europa va seguir el següent itinerari: Le Havre, Londres, Copenhaguen, Polònia, Riga, Leningrad, Moscou, Estocolm, Hamburg i Berlín, tant l’occidental com l’oriental.

Aquests dos textos són una mena de Cartes de lluny i Cartes de més lluny revisitades, encara que amb un caràcter més informatiu, no tan elaborades literàriament com aquelles. Després de més de quaranta anys, Pla tornava a uns països que havia conegut abans de la segona guerra mundial, durant la dècada dels trenta, i en alguns dels quals havia viscut durant un temps. Com en Cabotatge mediterrani, de tant en tant contrasta el que veu i viu amb el record del que va veure i viure fa quaranta anys, sense adoptar, com fa tothom, perquè és el que toca, una actitud elegíaca.

A Leipzig, mentre badava per la fira, va tenir l’ocasió d’acostar-se a molts comunistes russos. D’entrada, observa que «no es pot negar que han fet força progressos en el vestir», comparant-ho en el record amb aquell primer viatge a Rússia, el 1922: «Quan penso en Karl Radek, que Andreu Nin em presentà a Moscou a la redacció de Pravda, un jueu ros, miop, cabellut, d’una brutor completa, d’una brutor eterna, que li sortia de tots els porus del cos, d’una pudor absoluta i definitiva, el contrast m’ha demostrat els progressos que s’han fet». Però… «no hi ha dubte que els comunistes alemanys d’aquesta República han progressat encara més i van vestits d’una manera perfecta, per al meu gust d’una manera excessiva. El locutor de la televisió nocturna de Leipzig —per posar un exemple— va vestit com un nou ric sud-americà literal, va tan ben vestit que se li coneix que va d’allò més ben vestit, etc., etc.»

A Londres, constata algunes de les transformacions que ha experimentat la ciutat, després de la destrucció que hi van produir els bombardeigs de l’aviació nazi. A la City de Londres, que va quedar arrasada, «aquell eixam de carrerons que la formaren, destruïts pels bombardeigs, han donat lloc a un altre món, molt més airejat, de carrers més amples, amb uns grans edificis moderníssims». A més, «l’embolcall de boirina o de boira que cobria Londres ha desaparegut pràcticament, i així ha aparegut una ciutat molt més clara, rarament enterbolida per les fumeres denses, misantròpiques, plena de misteris nocturns, de carrers i de racons sinistres; una ciutat, en definitiva, molt més alegre». Quan Pla pensa en el color que tenia la façana de la National Gallery, a Trafalgar Square, a l’època de la seua joventut, «i en el color que té avui, de color de mantega fresca, em sembla que veig visions». I escriu aquest comentari, divertit i intel·ligent: «Cinquanta anys enrera, quan vaig venir aquí per primera vegada, als anglesos els agradaven les coses velles, encara que no ho fossin, consideraven que el que era vell i brut era inseparable de la solidesa, de la tradició i de la respectabilitat. Totes aquestes idees han desaparegut —al meu modest entendre amb molt bon sentit i amb un gust indiscutible».

Abans d’arribar a Londres, havia passat per Le Havre, molt transformada també per la destrucció de la guerra. Recorda la primera vegada que hi va anar, des de París, feia més de quaranta anys, per passar unes hores amb Josep Carner, que en aquells moments era cònsol d’Espanya a la ciutat: «vam parlar tota una nit d’hivern, passejant per la ciutat, entrant i sortint dels llocs de freqüentació pública, de passeig pels barris residencials.» Aquella breu trobada li va confirmar la impressió que Carner li havia produït quan el va tractar a Gènova: «em va semblar el més gran conversador que hagin tingut els nostres temps, el nostre país. Qualitat extraordinària, refinament inaudit, antienergumenisme, humanitat infal·lible.»

Només arribar a Estocolm, el passatge va desaparèixer en un tres i no res i Pla es va quedar sol en un pont, «mirant l’espectacle urbà que tenia davant els ulls. No ha canviat res en aquesta cara d’Estocolm els últims decennis. És com si m’haguessin tret molts anys del damunt. Tot ho recordo molt bé, encara que físicament no ho vegi.» Després de rodar una estona per la ciutat, es va asseure en un banc «i vaig fumar un cigarret del país per rememorar, sens dubte, el gust del passat».

A Moscou, «l’aspecte humà dels carrers de Moscou és molt distint del que tenien quan hi vaig venir per primera vegada —ja fa molts anys—, quan Andreu Nin era regidor de la ciutat. El pintoresquisme dels carrers ha desaparegut ben bé i les reformes urbanes que s’hi han fet han destruït els estrets carrers i carrerons que envoltaven el Kremlin sobre les tàpies dels quals queien sovint les branques dels arbres i dels arbustos dels jardins dels palaus de l’aristocràcia». En aquell temps, hi havia una gran quantitat de mendicants, bastants borratxos i, a la nit, molta prostitució: «la ciutat era molt més petita que l’actual, era plena de gent, era un formiguer humà, dedicada principalment a cercar aliments i a l’exercici del mercat negre.»

En les pàgines sobre Berlín oriental, etapa final del creuer pel nord, anota que la cervesa, com a Rússia, «és d’una tebior urinària i, per al meu gust, repulsiva». Després de tants dies passats en el món comunista, conclou «que les seves característiques externes més visibles són el silenci, el tedi, l’ensopiment —i potser la por, i dic potser perquè és difícil parlar de coses personalíssimes». Pla recomana als militants o simpatitzants dels partits comunistes occidentals que visiten els països comunistes de l’Europa central i de l’est. Viatjar és instructiu.

El lloc que més el va impressionar del Berlín oriental, «el que em deixarà sens dubte un record més viu en els anys que em queden de vida», era un espai buit, un camp verd immens, cobert d’herba, a prop d’un gran edifici que va ser el Ministeri de Propaganda de Goebbels. En un punt d’aquest espai, s’hi veia un petit terraplè, també cobert d’herba, damunt el qual destacava un punt més fosc, gairebé negre, com si fos un pou. És el que restava del búnquer on va morir Hitler.