Passàvem el temps sota l’ombrera. El blau del mar, la densitat blavissa del cel, enlluernaven; les petites flames de la reverberació del sol fugien sobre la sorra rossa de la platja; les gavines, les orenetes, descrivien, volant, unes corbes silencioses i subtils; si el vent portava un núvol o apareixia una vela lenta, semblava una meravella insòlita —la pura gràcia. La gent, al sol, tenia la carn de color de safrà; les ombres eren liles i violàcies; la pols rutilava i de vegades els penya-segats tenien unes escorrialles morades; la descomposició dels colors de les barques feia una pasta; totes les coses tenien un empastifament lumínic que n’absorbia les formes i el dibuix; els contrallums eren una confusió inextricable; l’aire, en les taques de sol, en els reflexos, vibrava.
Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada