«El jo que no mor», de Ferran Torrent

El jo que no mor, l’última novel·la de Ferran Torrent, és la que fa vint-i-dues de les que ha publicat fins ara, si no he comptat malament. Moltes novel·les són. Pocs escriptors actuals han estat capaços d’un esforç tan sostingut. La norma, el que és habitual, és el desinflament, o deixar-ho córrer després de l’embranzida inicial. Escriure cansa. Si més no, acaba cansant. L’impuls que anima a escriure s’asseca aviat. No és el cas de Ferran Torrent.

En més d’una ocasió, la seua obra novel·lística, igual que la poesia d’Estellés, ha estat comparada amb la de Balzac, com una manera de destacar-ne l’extensió i també la voluntat de reflectir i contar una societat concreta. El conjunt de les novel·les de Torrent constitueix un puzle o un retaule d’un món, el de la ciutat de València i dels pobles que l’envolten, relligat i cohesionat per un procediment típicament balzacià: la reaparició dels mateixos personatges en diferents novel·les. De vegades, un personatge que tenia un paper secundari en una novel·la en pren un de central en una altra. I no sols els personatges. També hi ha una sèrie de motius, que reapareixen, insistits, en una sèrie de variacions, en cada nou llibre.

El jo que no mor reprèn igualment algunes novel·les anteriors, sobretot, La mirada del tafur (1997) de la qual és, o m’ho sembla, una variació desenvolupada i aprofundida. Motius com els de la falsificació i els jocs de cartes, algunes línies argumentals o la situació de l’acció en un espai i un temps molt concret: la ciutat de València del 1966, en què «es gaudia de seguretat, silenci i temor». Algunes ressenyes han etiquetat El jo que no mor com una «novel·la d’espies». Em sembla una etiqueta inexacta, que no fa justícia a l’ambició amb què Torrent ha escrit aquesta novel·la. És cert que per les seues pàgines es passegen, entre altres, membres del Mossad i del KGB, però estan inserits en un conjunt molt variat i més ampli, diluïts en la multiplicitat de trames i de personatges que caracteritza aquesta novel·la.

La novel·la s’estructura entorn d’una conversa entre un militar, el general Francisco Moreno, i el Regino, falsificador d’obres d’art i de documents, jugador, un personatge que va per lliure i que no se sap ben bé per on va. Tots dos mantenen una relació peculiar. La conversa està fragmentada en sis parts, alternant-se amb la resta de capítols. Aquesta estructura narrativa complexa, però no complicada, replica en paral·lel o en contrapunt les diferents trames i personatges de la novel·la, aparentment desconnectats, que a poc a poc encaixen o convergeixen en el conjunt. Ara, la multiplicitat de personatges i les ramificacions de la trama no és una manera d’embolicar l’argument, com una preparació d’un final sorprenent en què tot s’aclareix. En aquesta novel·la la intriga no és causada per un enigma inicial, que només es desvelarà, mecànicament, al final. No es tracta de saber qui ho ha fet, com en la novel·la policíaca tradicional, sinó què passarà, a què abocarà tot aquest garbuix de fils narratius, que s’espesseixen i s’acosten a mesura que avança el relat.

Hi ha més personatges, a més del general i de Regino, com ara Manuel Estornell, el director de l’hotel Metropol, centre dels embolics de la novel·la, on s’allotja d’incògnit Ava Gardner, que es fa passar amb el nom de Ketty per una milionària nord-americana. I Milieta, el seu contrapunt, lil·liputenca i deforme. Fins i tot hi apareix Frank Sinatra, santament indignat, en conversa telefònica amb l’animal més bell del món. Un altre contrapunt d’aquest animal és Carmen, la dona del general, que abans ho havia estat de Ramon Lluch, militant comunista i membre del KGB, que retorna a València amb una missió molt concreta dels serveis secrets soviètics. En la pràctica, retorna a València com Ulisses a Ítaca. Què se sent quan un recupera el seu món que creia perdut per sempre?, es pregunta Estorrnell. Ramon Lluch és un personatge que donaria ell sol per a una novel·la. En fi, el lector de Ferran Torrent retrobarà en El jo que no mor tota una fauna autòctona dels pobles que envolten la ciutat de València, «si no a tocar d’una detenció, almenys al perímetre», per a qui incomplir la llei és «com una vocació benedictina».

He al·ludit abans als motius temàtics de la falsificació i del joc de cartes de La mirada del tafur, que reapareixen en El jo que no mor. La falsificació d’obres d’art i de documents, però també de les identitats personals i dels rols socials, manté un paral·lelisme amb els jocs de cartes com a metàfora de les relacions socials. El general li diu a Regino que un és en la vida allò que és en el joc. Tothom amaga les seues cartes. Tothom intenta fer creure que té les cartes que no té. Cal saber jugar les pròpies cartes i alhora, «llegir» les que tenen els altres: endevinar-los. Tots els personatges, encara que no siguen espies del Mossad ni del KGB, actuen com si fossen uns agents dobles. Ho sap, Regino, que Kelly és Ava, l’animal més bell del món? Més intrigada sembla ella per qui és ell realment.

Regino és l’eix entorn del qual gira tota la novel·la. Resulta una mica exasperant per als altres, que no saben mai a què juga. És solitari i individualista, com li remarca el general. Un comissari de policia encara el cala més: «Ara estàs amb uns, ara amb els altres i estàs a tot arreu. Tens el do de la ubiqüitat, però oficialment no estàs implicat en res.» Regino li contesta que la informació és essencial, i que per a «a aconseguir-ne has de partir la ciutat a trossos i tindre notícia, quan la necessites, de cada part». En un altre pas, el narrador apunta que Regino és «un especialista en solucionar problemes gràcies al seu domini de les parts essencials de la ciutat». Són unes paraules que es podrien aplicar a Ferran Torrent com a novel·lista.

No sols és el centre en què convergeixen totes les trames i tots els fils. Regino és també el qui decideix la resolució de tot plegat. Estornell li constata que «tens un jo vital per a manejar-te en la vida i un jo inconscient que pren les decisions importants, aquelles relacions amb allò que és just… o que tu trobes just [ …] és un jo gairebé imperceptible, però és un jo que no mor, que respon a una actitud moral.» El final de la novel·la, per tant, ve determinat pel que Regino considera just. En part, si més no, perquè sempre hi ha un element inesperat. L’atzar, com en els jocs de cartes, no es pot abolir del tot.