«Els eviterns», d’Anna Salomé

El 2018, Anna Salomé va publicar La síndrome de Lot, el seu primer llibre de narrativa. El vaig ressenyar en aquest blog (Una gran sorpresa literària: «La síndrome de Lot», d’Anna Salomé). Encara que aquest recull de relats va rebre bones crítiques, sembla que no ha tingut la difusió que mereixia. Hi ha influït, potser, el seu caràcter inusual i també la seua mateixa qualitat. La paradoxa és només aparent. L’actual públic lector és escàs i està molt fragmentat, i no sols per les fronteres autonòmiques. A més, és poc exigent. Mostra una preferència per una literatura previsible, benintencionada, que repeteix el que diu el diari. Afegiu-hi la tirania de les novetats, que fa invisibles la majoria dels llibres que es publiquen o els fa desaparèixer al cap de molt poc. La llista de misèries de tota mena es pot fer tan llarga com vulgueu. Tot són desgràcies a la casa del pobre.

Però no val la pena desesperar-se i anunciar, satisfets, que no hi ha res a fer, l’excusa preferida dels ganduls i de la gent de poca empenta. Ara, vuit anys després d’aquell primer llibre, Anna Salomé ha reincidit amb una novel·la, Els eviterns, publicada per l’editorial Austrohongaresa de Vapors. Els lectors a qui va passar per alt La síndrome de Lot tenen ara una altra oportunitat d’entrar en el món literari d’aquesta escriptora. I als qui va agradar, un motiu per a continuar llegint-la.

L’acció d’Els eviterns comença in medias res, en un món aïllat i tancat, opac, una mena de sanatori i de presó alhora, situat en algun lloc dels confins d’Europa. La descripció minuciosa que en fa el narrador augmenta l’efecte d’estranyesa que produeix. El lector el descobreix a poc a poc, al mateix temps que un dels personatges, que acaba d’arribar-hi. També ha de descobrir el tipus de llibre que té entre mans. És una novel·la de ciència-ficció? O seria més exacte qualificar-la de distopia? És clar que no es pot considerar una novel·la realista, encara que no hi apareix cap element estrictament fantàstic, que no admet cap explicació racional. Si de cas, la «irrealitat» és causada per la indeterminació temporal i espacial, i per la dimensió simbòlica que prenen alguns dels elements més insistits de la narració.

En el futur pròxim en què se situa Els eviterns, van començar a funcionar els popularment coneguts com a centres de traspàs, «hospitals dedicats a facilitar la mort als malalts terminals», o a pacients no terminals, però amb una qualitat de vida deficient. Anar a un centre de traspàs era un pas més de la teràpia. Era la solució final, definitiva. Posats a fer, «per aquesta escletxa es van esquitllar molts ancians amb malalties cròniques», malgrat el rebuig de petits grups. La mort, tant la defunció com el mateix procés de morir, havia desaparegut de l’escena social, «com qui amaga el fem sota l’estora». S’amagava en hospitals, centres de traspàs o d’eutanàsia i, al cap del camí, en tanatoris pulcres i asèptics. A l’hora d’imaginar els escenaris d’aquesta novel·la, Anna Salomé només ha hagut d’estirar una mica el fil de la nostra societat actual.

Al cap d’un temps, la burocratització total de la mort va topar amb un problema greu. Es van adonar que alguns dels vells no morien: no morien mai. Ni de malaltia ni de vellesa, del que en diríem mort natural. Eren els eviterns, una mena de morts en vida, convertits en «la mort crua i nua, la que passa de llarg i ignora els cadàvers. La lenta descomposició de la carn, la dura vida eterna», com una mena de rellotges aturats en què cada peça resta intacta. Estan obligats a viure, «com una mostra del que antigament en deien “la mala mort”, un estat en què l’ànima llastada pels seus pecats, es negava a abandonar el cos i prolongava el sofriment agònic del moribund». No eren exactament immortals, però no els feien efectes els procediments eutanàsics habituals. Com a solució immediata per a aquesta xacra social, mentre en trobaven una altra de millor, van construir els gerimax, geriàtrics estatals on els ancians anormalment longeus eren atesos per delinqüents de diversa procedència i formació, que hi redimien així les seves condemnes. Els gerimax eren un camp de pervivència, «la imatge perfecta de l’infern», perquè el pitjor de l’infern no són les tortures refinades que hi han de patir els condemnats, sinó que aquestes són per sempre: lasciate ogne speranza, voi ch’entrate! Ara, per què no els mataven caritativament? Com que no eren exactament «immortals», se’ls hauria pogut eliminar d’una manera contundent i expeditiva. Se m’ocorre, sense calfar-me el cap, una guillotina ben esmolada. Però el progrés mereix un respecte. Hi ha, a més, una altra cosa, un misteri que envolta l’existència dels eviterns i que amaga una realitat inimaginable.

En la nota que vaig escriure sobre La síndrome de Lot, em vaig referir a Anna Salomé com una autora centreeuropea per la importància que tenia el component assagístic i filosòfic en la seua narrativa. En Els eviterns hi té un gran pes la reflexió sobre una sèrie de motius que giren entorn de la mort: la vellesa, l’eutanàsia, l’ocultació de la mort, la dificultat o la impossibilitat de pensar la pròpia mort més enllà de l’abstracció intel·lectual, com una cosa que queda fora de l’abast de la nostra comprensió. La mort pròpia esdevé un terme tabú. Si de cas, moren els altres. Visca, jo sóc viu!

És difícil aconseguir un equilibri i encara més una fusió entre la fabulació novel·lística i la discussió de les idees. En aquesta novel·la, les reflexions i els pensaments explícits que apareixen en els diàlegs i sobretot en la veu del narrador s’aprofundeixen per la dimensió simbòlica que adquireixen determinats elements de la narració, com ara el contrast entre l’espai tancat i aïllat del gerimax i el bosc que hi ha a prop, que exerceix una fascinació estranya sobre els interns. Dins el bosc hi ha algunes clarianes. Com recorda el director del gerimax, «el clar del bosc era per a Heidegger aquell lloc ambigu on s’escau la veritat, però que aquesta veritat era, simultàniament, una no-veritat, en la mesura que apunta cap a allò que s’amaga entre ombres».