La llengua del Tercer Reich (Els diaris de Victor Klemperer)

A banda del report dels esdeveniments diaris, de tot el que feia i observava, hi ha dos motius especialment insistits en els diaris de Victor Klemperer. D’una banda, l’obsessió pel que ell anomenava la vox populi, l’opinió del poble alemany sobre el que passava i el grau de penetració de la ideologia nazi. De l’altra, el convenciment que aquesta ideologia s’introduïa en la gent per mitjà d’un ús peculiar de la llengua. Els seus diaris estan plens d’observacions sobre la retòrica nazi i sobre el grau en què aquesta retòrica afectava la parla de tothom.

El resultat en forma de llibre va aparèixer aviat. El 1947 va publicar, a la República Democràtica Alemanya, La llengua del Tercer Reich, que podem llegir en català. Amb el temps, se’n van vendre a les dues Alemanyes més de quatre-cents mil exemplars. Elke Fröhlich, en l’epíleg a l’edició alemanya, reproduït també en la catalana, assenyala que «l’autor no volia que aquest llibre s’entengués com una aportació lingüística, sinó com un llibre de vivències». La llengua del Tercer Reich, a més de no ser una monografia acadèmica, manté una relació molt estreta amb els diaris. Klemperer en va extreure moltes pàgines i les va utilitzar per escriure tots els capítols, enriquint-los amb reflexions, records i anècdotes. Qui no tinga temps o ganes de llegir les més de mil sis-centes pàgines dels diaris del període 1933-1945, pot recórrer a La llengua del Tercer Reich, que ve a ser-ne una síntesi. És un llibre molt instructiu, ple de coses i d’observacions, que es llegeix molt bé.

Klemperer sosté que el nazisme s’introduïa a la carn i la sang de les masses, més que per mitjà del contingut dels discursos i de la propaganda, per l’ús de les paraules individuals, les frases fetes i les formes sintàctiques, que s’imposaven repetint-les milers de vegades fins que eren adoptades de manera mecànica i inconscient. Remarcava que el dístic de Schiller sobre el «llenguatge culte que escriu i pensa per tu» se sol interpretar de manera purament estètica, inofensiva, però que «el llenguatge no només escriu i pensa per mi, sinó que també guia les meves emocions, controla la meva ànima com més naturalment i inconscientment m’hi entrego. I si el llenguatge culte s’ha format a partir d’elements tòxics o si s'ha convertit en portador de substàncies tòxiques? Les paraules poden ser com dosis minúscules d’arsènic: s’ingereixen sense adonar-se’n, sembla que no fan cap efecte i, al cap d’un temps, es produeix l’efecte tòxic».

Ni tan sols es podia determinar amb certesa si tots els que reien o s’indignaven per les mentides excessives de Goebbels quedaven realment intactes davant seu. Klemperer es confessava que «també sé que qualsevol persona culta porta dins l’ànima un estrat de poble, que hi pot haver moments en què tot el meu saber sobre l’engany, que tota la meva atenció crítica no em serveixin de res. A vegades la mentida impresa s’apodera de mi, quan m’escomet per totes bandes, quan les persones del meu voltant que la posen en dubte són cada vegada menys i, al final, cap».

La llengua del Tercer Reich, és clar, emprava els eufemismes. D’una derrota, se’n deia contratemps o crisi. Un conegut de Klemperer —que havia sentit a la ràdio: «les nostres tropes lluiten heroicament a l’Àfrica»—, li va comentar: a l’Àfrica els va fatal. Això fa pudor de necrologia. Però recorria sobretot al procediment d’atribuir un nou significat a algunes paraules mitjançant la repetició intensiva. Així, una paraula que feien servir a tort i dret era «fanàtic», en el sentit d’apassionat, decidit, heroic. La conclusió que se cercava i que s’imposava era que un fanàtic és un heroi virtuós i que sense fanatisme no es pot ser un heroi.

Una altra característica de la llengua del Tercer Reich detectada per Klemperer era el que se’n pot dir el seu triple to. Els dirigents nazis no eren mai capaços de fer una declaració tranquil·la. Sempre estaven defensant-se, elogiant-se i acusant. La repetició constant creava una mena d’atordiment general que afectava gairebé tothom. És un mètode que no és exclusiu dels nazis, proporcions guardades. Fixem-nos en la capacitat que tenen determinats sectors —no assenyalem ningú amb el dit!—de repetir, impertèrrits, una sèrie de bajanades. Abans que òbriguen la boca, tothom sap què diran. I ho diuen. És a dir, ho repeteixen.

La repetició era encara més efectiva perquè sempre anava acompanyada de la simplificació. La llei suprema de la propaganda nazi sempre era aquesta: «no permetis que els teus oients adquireixin pensament crític, tracta-ho tot de manera simplista! Si parles de diversos adversaris, algú podria pensar que tu, l’individu, potser estàs equivocat… Per tant, redueix-los a un denominador comú, agrupa’ls dins d’un mateix parèntesi, dona’ls una característica comuna! Tot això ho aconsegueix de manera il·lustrativa i popular el jueu.»

L’antisemitisme racial era per a Klemperer la qüestió central i ben meditada del nazisme, desenvolupada en forma de sistema fins a l’últim detall. Klemperer esmenta un fragment d’un article de Goebbels, que impressiona per la seua justesa i explica el sentit últim de la maniobra: «El jueu es podria descriure com l’encarnació del complex d’inferioritat reprimit. Per tant, no hi ha cap atac més profund que anomenar-lo per la seva veritable essència. Ja li pots dir canalla, pocavergonya, mentider, criminal, homicida o assassí, que això amb prou feines l’afectarà per dins. Mira’l una bona estona amb una mirada tranquil·la i penetrant i digues-li: Vostè és jueu! I et sorprendrà veure com d’insegur, com d’avergonyit i culpable se sent en aquell moment…» El fet de veure constatada la seua condició de jueu el feia trontollar i el privava de qualsevol possibilitat d’entesa o de lluita d’igual a igual. En fi, a Goebbels no se li podria aplicar aquelles paraules de l’Evangeli: «perdona’ls, Senyor, perquè no saben què es fan.»

A banda de la repetició i la simplificació, l’efectivitat de la llengua del Tercer Reich s’explica per un factor que Klemperer no esmenta, segurament perquè és obvi: era una llengua que no es podia rebatre. Els nazis tenien el monopoli del que es deia i del que es podia dir. Tothom tenia molt clar que havia d’anar amb molt de compte amb les seues paraules. Finalment, en la llengua del Tercer Reich hi havia sempre, latent o explícita, una amenaça. La llengua era un mitjà d’atordir, i d’intimidar.

Potser, la llengua pensa i parla per nosaltres, sobretot en la gent mandrosa. Però si pensa i parla per nosaltres, ho fa només fins a cert punt. Perquè, paradoxalment, per a Klemperer, la llengua no menteix mai, encara que algú vulga evitar o amagar la veritat parlant: «Sovint se cita la frase de Talleyrand segons la qual el llenguatge existeix per ocultar els pensaments del diplomàtic (o de qualsevol persona astuta amb intencions sospitoses). En realitat, però, passa exactament el contrari. El llenguatge treu a la llum allò que algú vol amagar de manera deliberada, ja sigui dels altres o d’un mateix, i fins i tot el que porta a dins inconscientment. Sens dubte, aquest també és el sentit de la frase: le style c’est l’homme; les declaracions d’una persona poden no ser veritat, però l’estil del seu llenguatge en deixa l’essència al descobert.»

Quan la gent parla o escriu, ve a dir Klemperer, queda amb el cul a l’aire. Ell, com a filòleg, tenia una sensibilitat aguda per a detectar la veritat que l’estil del llenguatge deixa al descobert. Els seus diaris i La llengua del Tercer Reich en són una prova. Si més no, l’animava aquesta convicció, o aquesta il·lusió. Ara, en els seus diaris constata també que les naturaleses mediocres i innocents s’adapten de seguida al seu entorn, i que al final els tòpics acaben atrapant tothom. De fet, la gent sent una atracció irresistible pels tòpics i per les frases fetes. Per això, com observava Pla, quan els llocs comuns es desinflen, la gent fa mala cara.

Amb aquesta entrada tanque la sèrie d’articles que he dedicat als diaris de Victor Klemperer. Encara tinc moltes notes que n’he pres sobre qüestions literàries i morals, que m’agradaria comentar. Potser ho faré en algunes entrades soltes, sobre la marxa. I encara em falten per llegir els diaris que va escriure des de la postguerra fins a la seua mort, el 1960. Fa unes setmanes que me n’ha arribat la traducció anglesa: The Lesser Evil. The Diaries 1945-1959, un volum d’unes sis-centes pàgines, editat amb una lletra petita i atapeïda. Però no recull l’edició íntegra dels diaris d’aquest període, cosa que no em fa gràcia. Té igual. Em conformaré i el llegiré.