Ell era el centre de la tertúlia de Fuster. Era el més vital i extrovertit de tots quatre, cosa que es traduïa, entre altres coses, en la manera com concebia i practicava l’amistat. Ell era l’home d’acció, un dels qui més va contribuir a donar forma política al valencianisme durant el franquisme i qui menys se’n va beneficiar personalment. Coneixia el País Valencià com ningú.
Josep Pla, el 1972, en una escala que va fer a Gandia, li va dir al meu pare, mirant Ventura: «Quina vitalitat, eh?, aquest home, quina vitalitat!». Ho conta Josep Iborra en el Diari 1965-1977. L’escriptor Manuel Vicent en va fer un retrat sintètic i revelador en Tranvía a la Malvarrosa. En aquesta novel·la, que ha estat traduïda al català per Miquel Alberola i publicada per Austrohongaresa de Vapors, Manuel Vicent conta com va conèixer, el 1956, Vicent Ventura: «A la residència vivia Josep Iborra, un intel·lectual molt intel·ligent que sempre estava constipat. Un d’aquells dies de gener Iborra em va prometre que una nit em duria a la tertúlia que Vicent Ventura tenia al Kansas, un café antic situat al cantó de la plaça de la Reina amb el carrer de la Pau. […] No vaig aconseguir que em dedicara una sola paraula aquella nit; així i tot em sentia orgullós d’haver-lo conegut perquè va ser el primer personatge que vaig sentir en públic atacar el règim de Franco sense estar borratxo.»
Enguany es commemora el centenari del naixement de Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924 – València, 1998). Fins ara, s’han fet diversos actes —taules redones i conferències— i s’han publicat alguns llibres. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat Vicent Ventura. Una vida per la llibertat, de Francesc Pérez Moragón. A través d’una llarga introducció, un àlbum de fotos de més de cinquanta pàgines i una extensa relació d’articles, l’autor reconstrueix la memòria fotogràfica del periodista i polític valencià. L’editorial Afers ha publicat un volum amb les entrevistes que li van fer a Ventura al llarg de la seua vida, a cura d’Adolf Beltran: Paraules d'un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993. Finalment, en la col·lecció País, de la Institució Alfons el Magnànim, ha aparegut L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista, un text inèdit de Vicent Ventura amb un pròleg de Francesc Bayarri. El mecanoscrit, que es trobava a l’arxiu que conservava una neboda de Ventura, Anna Aguilar, el va descobrir Francesc Pérez Moragón i ara està dipositat a la Biblioteca Valenciana. Redactat quan arrencava la dècada dels vuitanta, potser en els primers mesos del 1982, aquest llibre va ser un encàrrec perquè Ventura posés per escrit la seua visió del valencianisme polític dels anys seixanta i setanta. Però no es va publicar mai. Sembla que no va fer el pes als qui l’havien encarregat. Com explica Francesc Bayarri, «un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries».
L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista és una crònica de la formació del valencianisme polític des dels anys seixanta fins a la transició. Ara, el llibre de Ventura va més enllà de l’anàlisi política i ofereix un retrat vívid de la societat valenciana dels anys seixanta i setanta. La irrupció del turisme com a gran novetat de la dècada dels seixanta, juntament amb l’arribada del televisor i el Sis-cents, són els símbols d’uns canvis que transformaven el paisatge quotidià. Ventura recorda la construcció de l’autopista de Silla, un signe d’aquesta nova era d’infraestructures. A començaments dels seixanta, el País Valencià deixava de ser una societat agrícola. Va ser un canvi social i econòmic lent. La preponderància de la població activa agrícola no canvia fins al 1964.
L’autor adverteix en la primera pàgina d’aquest llibre que es tracta d’«una crònica imprecisa, per més que —això sí— viscuda, del que ha anat passant al llarg del període sobre el qual em fan l’encàrrec, ja que ben sovint m’he trobat enmig dels esdeveniments i no podria dir que per casualitat, certament». Aquesta doble característica de crònica i de testimoniatge, és el que fa més atractiu i més valuós aquest llibre, gràcies sobretot a les observacions incidentals i al to personal amb què Vicent Ventura el va escriure. Es llegeix d’una volada.
I ajuda a entendre moltes de les coses que patim en l’actualitat. Comentant la seua participació en el Contubernio de Múnich, que va pagar ben cara, Ventura remarca que aquella reunió política va posar en evidència les febleses de l’oposició antifranquista. L’assistència de la dreta opositora va ser menor de l’esperada, ja que «la dreta teòricament antifranquista no estava madura per a deixar la seguretat que encara trobava en el règim a canvi del modest atzar d’una variació que l’obligaria a prendre posicions polítiques, conspirar i acceptar els derrotats del 39 entre l’oposició». En definitiva, «la dreta real —és a dir, la dreta econòmica i social— no va voler distanciar-se del poder franquista que esperava realment heretar i fins i tot continuar, si haguera estat possible». A hores d’ara, amb l’excepció de Catalunya i del País Basc, no ha quallat a l’estat espanyol una dreta democràtica. El que hi ha és, encara, una dreta hereva del franquisme, aliada amb determinats sectors socials i econòmics, amb l’exèrcit, la policia i la judicatura. Per a molts, tant a la dreta com a l’«esquerra», ja els va bé així.
Ventura no s’oblida de la figura, a València, de Joaquim Maldonado: «No han estat molts els qui, de la seua classe social, han respost tan cívicament quan han estat requerits perquè donaren el seu suport i ajut a activitats contra el franquisme i en favor de la llibertat i la democràcia.» El drama, perquè és un drama, és que una persona com Joaquim Maldonado, burgès, conservador, de dreta, liberal, estava en la pràctica a l’esquerra del PSOE.
Sobre la influència de Nosaltres, els valencians en el valencianisme polític d’aquells anys, assenyala que «va ser un llibre cabdal per al nacionalisme creixent perquè entre altres encerts de precisió establia la prova de foc que mesurava fins on es volia arribar amb aquest». Aquesta observació, precisa i concisa, explica la pervivència del llibre de Fuster, gairebé sempre en forma de mala consciència.
Ventura recorda que «la complexitat de sigles que presenta l’oposició als voltants del 68 no ha de confondre’s amb el creixement proporcional de gent compromesa ni, menys encara, amb la seua expansió social». Molts dels seus components presentaven una «mala consciència sociològica de la major part dels seus components. Tots volien estar a l’esquerra de tots». Llàstima que els fallava la classe obrera, que sempre tenien a la punta de la llengua. Tot plegat, vist des del moment actual, resulta una mica còmic i poc seriós.
I va arribar la transició, que Ventura anomena la transacció, construïda sobre un «pacte de continuisme» on «la no tan nova situació política havia de partir de la mateixa legalitat franquista». Hi va haver, doncs, una «transacció» que va permetre al franquisme convicte i confés lluir «el rostre democràtic imprescindible per a funcionar constitucionalment». Amb el tardofranquisme legitimat, què podia esperar-se? Ventura es limita a observar que l’oposició clandestina podria haver venut un poc més cara la seua autoritat moral.
L’amargor de Ventura no li enfosqueix la lucidesa. Reconeix que «l’oposició no va poder acurtar el franquisme ni un sol dia» i que aquella oposició testimonial no estava massa connectada amb la realitat social dels seus votants. Per tant, va passar «el que hauria d’haver estat previst si l’oposició militant clandestina haguera funcionat amb menys esperança i més realisme». Així i tot, «allò que mou l’acció clandestina no pot ser altra cosa que l’esperança, ja que si es mesuren les forces contràries, les establertes, qui s’arriscaria a res? […] contra tot realisme, contra tot pragmatisme, les oposicions clandestines pensen més aviat a fer possible allò que sembla impossible que a considerar, al contrari, la política únicament com allò que és possible».
Vicent Ventura tanca el seu llibre amb aquestes paraules: «I així han anat les coses fins avui en què, segons sembla, ens trobem ja arribats a la normalitat constitucional. I el que ha passat, passat. Es podrà esperar una altra cosa? Es pot esperar una altra cosa? Aquesta és l’amarga qüestió de cada dia.» Més de quaranta anys després, amarga o no, la qüestió continua sent la mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada