A mesura que la vida va passant i us trobeu en la vellesa, aquesta cosa tan estranya que tenim en el cos, anomenada la pròstata, agafa una importància incomprensible. En el procés d’evolució d’aquest òrgan —o d’involució—, de vegades m’ha arribat de veure rajar una aixeta, i immediatament he sentit unes ganes d’orinar indispensables i fatídiques. D’entrada, el primer moviment és d’incomprensió. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’anomena pedantescament la intel·ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos —de la fatiga de tota la matèria— és a dir: l’entrada en la vellesa, fins i tot quan la persona no està aclaparada per cap malaltia específica. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Fer el paper de vell és una cosa diferent, terriblement grotesca.
De vegades em pregunto si no hem estat posats en aquest món per fer un seguit de papers ridículs davant les coses inevitables o atzaroses de les històries que ens rodegen. En definitiva, és gairebé segur que no fem res més. Les excepcions són raríssimes i dignes dels més grans elogis. En la guerra com en la guerra i en la vellesa com en la vellesa. Resulta, però, que quan som en la guerra volem fer la pau i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.
Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada