Planiana (134)

Figueres és una ciutat en cos de camisa, que sempre sembla que ha acabat de dinar. Girona porta una levita cordada fins a dalt, té una cara verda i sembla que fa tres dies que no ha dinat.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.Planiana: una sèrie de la serp blanca

«La plaça de les Glòries Valencianes», per Joaquim Iborra

Vista aèria de la plaça de les Glòries Valencianes

A València, la plaça de les Glòries Valencianes no existeix. Hi ha un pont amb aquest nom, el que travessa el vell riu des de la Gran Via de Ferran el Catòlic. És més conegut com a pont d’Ademús. Durant alguns anys va ser-ne el nom oficial. Després va recuperar el nom amb què va ser inaugurat l’any 1963: pont de les Glòries Valencianes. En el nomenclàtor de l’Eixample, aleshores, aquest nom era vacant. Estava destinat a una plaça, que no va quallar. Si Barcelona tenia la Gran Via de les Corts Catalanes i la plaça de les Glòries Catalanes, València havia de tenir una avinguda de les Corts Valencianes i una plaça de les Glòries Valencianes. El nostre anticatalanisme, tan nostrat, ho exigeix. I així ha estat: tenim l’avinguda i, si no la plaça, almenys tenim un pont.

A Barcelona, la plaça gairebé homònima és la intersecció dels tres llarguíssims vials que recorren l’Eixample de punta a punta: la Gran Via, alineada amb la quadrícula urbana, i les dues «diagonals», l’anomenada Diagonal i la Meridiana. En la idea de Cerdà, la plaça en qüestió havia de ser el nou centre de la ciutat. Si heu seguit el fil dels articles anteriors us serà fàcil endevinar quina havia de ser la plaça de les Glòries Valencianes: la intersecció de les dues Grans Vies. Ho diu, de passada, Manuel Sanchis Guarner en La ciutat de València.

Però hi havia un problema, sempre el problema. La intersecció es preveia justament on hi havia —on hi ha— les vies del tren. Com hem vist, el ferrocarril va arribar a València abans del primer pla d’Eixample de la ciutat. Els tres primers que es van redactar tenien el mateix obstacle. Què hi van fer? El de 1858, no res. Es va limitar a dibuixar el nou ring emmurallat, que el tren travessaria per on pogués. Déu proveirà!, devien pensar els redactors:

Escriure per a un mateix

Josep Iborra, en una carta a Josep Garcia Richart, li deia que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament». Però li recordava que «després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar-la en mans del públic, d’un lector». Richart no volia publicar els seus poemes. Es mostrava reticent, fins i tot, a deixar que els seus amics els llegissen. Josep Iborra, encara que no era tan radical com Richart, i a pesar del que li aconsellava, mostrava una certa indiferència o desgana per publicar.

Escriure per a un mateix és un principi que Flaubert va enunciar més d’una vegada en la seua correspondència. El 1852, en plena redacció de Madame Bovary, escrivia a Louise Colet que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue le violon». Uns anys més tard, el 1858, comentant a Leroyer de Chantepie el procés d’escriptura de Salammbô, insistia en aquesta posició: «Ce que j’entreprends est insensé et n’aura aucun succès dans le public. N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.» L’escriptor havia de ser «soi-même son public, son critique, sa propre récompense». A Louise Colet li va arribar a dir que si alguna vegada publicava alguna cosa seria per condescendència, perquè ningú pensés que era un orgullós o un misantrop. En fi, en una altra carta a la seua amiga, afegia que «ma répugnance à la publication n’est au fond que l’instinct que l’on a de cacher son cul, qui, lui aussi, vous fait tant jouir». (Els lectors de la serp blanca deuen haver observat que cite i comente molt en aquest blog la correspondència de Flaubert. És una enciclopèdia literària, d’una vivacitat enorme, on hi ha, entre moltes altres coses, gairebé tot el que compta sobre la literatura.)