Tolstoi: l’home és una substància que flueix

A finals de l’any passat vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada en dos volums per Acantilado a cura de Selma Ancira. Després, vaig llegir una altra tria, la dels diaris de Sofia Tolstoi, que em van interessar molt més del que em pensava, més enllà de ser un complement amarg als diaris del seu marit. He rematat la jugada, de moment, amb la biografia de Tolstoi escrita per Andrei Zorin, publicada en català en traducció d’Arnau Barios, que vaig ressenyar en aquest blog fa unes setmanes. N’he pres notes, d’aquests tres llibres, i les he agrupat per temes, en una mena de diàleg a tres veus.

En un comentari sobre el tractament d’alguns personatges a Guerra i pau, Andrei Zorin observa que Tolstoi va posar en dubte el concepte d’una personalitat cohesionada, que havia estat tradicionalment a la base de la literatura i de la filosofia moral. Als apunts preparatoris d’aquesta novel·la, Tolstoi afirmava que havia establert «una nova llei, la de la subordinació de la personalitat al seu propi moviment dins el temps», i això comportava «renunciar a la consciència interior d’una personalitat cohesionada i inamovible». Per això, com diu Zorin, «les idees, els sentiments i les decisions de qualsevol persona tenen ben poc a veure amb les seves preferències conscients; més aviat són el resultat d’una multitud d’impulsos erràtics i contraris que mantenen l’esperit en un estat perpètuament mòbil i fluctuant».

Alguns passatges dels diaris de Tolstoi il·lustren i precisen aquest punt. En una entrada del 1898, escrivia que «un dels errors que més es comet és considerar les persones bones o dolentes, beneites o intel·ligents. L’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats: era beneit i es va tornar intel·ligent, era dolent i es va tornar bo i al revés. Aquí hi ha la grandesa de l’home. I per això no es pot jutjar un home. A qui? Tu vas condemnar un home que ara és un altre». Concloïa que «l’home és una substància que flueix».

Aquestes paraules les retrobem, gairebé idèntiques, en aquest passatge de Resurrecció ((capítol 59, primera part)): «un prejudici dels més arrelats i dels més estesos consisteix en la creença que tot home posseeix pròpiament certes qualitats definides, que és bo o dolent, intel·ligent o negat, enèrgic o apàtic i així seguidament. Els homes no són tan enters. Podem dir d’un home que és més sovint bo que dolent, més sovint intel·ligent que negat, més sovint enèrgic que apàtic o viceversa; però no és veritat de dir d’un home que és bo i intel·ligent, d’un altre que és dolent o negat. I tanmateix establim aquesta divisió, que és errònia. Els homes són semblants als rius, tots fets de la mateixa aigua, però cadascuna dels quals és adés encaixonada, adés ràpida, ampla, lenta, freda, pura, tèrbola, calenta. Igual els homes. Tots porten en ells els gèrmens de les facultats humanes; i en manifesten adés una, adés una altra, i sovint semblen diferents d’ells mateixos, tot restant però, ells mateixos.»

D'acord amb aquesta concepció de la personalitat humana, els personatges de les novel·les de Tolstoi són sempre paradoxals, mudables i dinàmics, construïts a partir d’una dialèctica de l’ànima. En Anna Karènina, la llum i l’ombra hi són distribuïdes igualment. Stiva, tot i ser el personatge més immoral de la novel·la, hi apareix envoltat d’una aura d’innocència. Tolstoi és un irònic, no un satíric. El 1901, en una altra entrada del seu diari, constatava «la força que adquireixen els personatges gràcies a la superposició audaç d’ombres».